L’evolució del pensament filosòfic i polític de Bakunin

A diferència de Kropotkin, en el pensament del qual no va haver-hi canvis bruscs i radicals (si exceptuem el seu allunyament de la concepció tradicional del món i la seva ruptura amb la fe cristiana), Bakunin va sofrir una llarga evolució, tant pel que fa al vessant filosòfic-religiós com al socio-polític.

En ella es poden reconèixer tres etapes ben definides:
1. L'etapa idealista-metafísica, que va de 1834 a 1841.
2. L'etapa idealista-dialèctica, que s'estén de 1842 a 1864.
3. L'etapa materialista, que comprèn de 1864 a la mort el 1876.

Si es prescindeix dels anys de la infantesa i l'adolescència, en els quals Bakunin, encara que fill d'un aristòcrata relativament liberal, educat en universitats d'occident, rep l'educació pròpia de qualsevol fill de la noblesa de l'època, i accepta la doctrina cristiana tal com la interpreta l'Església ortodoxa (la qual cosa implica el reconeixement del sagrat dret del tsar a governar el seu imperi), pot dir-se que el seu pensament es desperta, cap a 1834, quan té vint anys, gràcies al contacte amb la filosofia idealista alemanya.

Nicolás Stankevich, poeta i filòsof malaurat, l'inicia en la complexa lectura de Kant. A través d'una nodrida correspondència, els destinataris principals de la qual són les seves pròpies germanes, el jove Mijail demostra un entusiasme gairebé sense límits per la filosofia transcendental. Pot dir-se que dins de la primera etapa idealista, el kantisme constitueix la primera subetapa. Aquesta s'inicia amb la visita a Premujino de Stankevich, a l'octubre de 1835. Bakunin estudia la Crítica de la raó pura. A l'any següent (1836), l'entusiasme metafísic, que aconsegueix rivets místics, segons demostren les cartes de l'època, es desplaça cap a Fichte. És l'exaltació de l'eticidad absoluta, del jo com a creador del món espiritual. Heus aquí la segona subetapa. Llegeix la Guia de la vida feliç i tradueix el tractat Sobre la destinació del savi. Convé advertir que en Fichte, pel qual cap acció pot considerar-se moral si respon a un imperatiu aliè al Jo, va poder trobar ja el jove Bakunin un germen de la seva afirmació anarquista de la personalitat com a valor suprem.

Per una evolució bastant lògica i fins, si es vol, necessària, de Fichte passa aviat a Hegel (1837). L'actitud d'eufòria metafísica i entusiasme místic continua i encara, si cap, es fa més ardent. Es tracta d'un Hegel romàntic, en el qual la laboriosa trama dialèctica importa menys que l'ímpetu ontològic, d'un Hegel fet a la mesura per qui desitja revolucionar tot el pensament sense canviar res de la realitat social i política. Aquest és, sens dubte, un Hegel bastant diferent encara del que conreen els joves hegelians; el Hegel de la dreta hegeliana, el Hegel potser del mateix Hegel, tot i que intel·lectualment diluït i minimitzat. És la tercera subetapa. Llegeix la Fenomenologia, l'Enciclopèdia i la Filosofia de la Religió. Tradueix fragments de Hegel, de Marheincke, de Goschel (Jeanne-Marie, Michel Bakounine, Une vie d’homme, Geneve, 1976, p. 33).

El hegelianisme serveix en aquell moment (la dècada del 30) a Rússia com a nou i adequat instrument intel·lectual per justificar l'autocràcia tsarista. El principi de la racionalitat del real conclou sustentant la racionalitat de l'Estat i de l'Estat absolut.

No hi ha dubte en el Bakunin d'aquests anys, segons el que pot entendre's de la seva correspondència, el més lleuger apunt de crítica social o política, sinó més aviat una adhesió almenys tàcita al statu quo. Tot el seu entusiasme està reservat per a la metafísica, l'única cosa que li interessa és l'espiritualitat transcendent i la infinitud interior. Més encara, segons anota en els seus quaderns hegelians (citat per Carr), creu que: «No existeix el mal; el Bé està a tot arreu. L'única cosa dolenta és la limitació de l'ull espiritual. Tota existència és vida de l'Esperit; tot està penetrat de l'Esperit; res no existeix més enllà de l'Esperit; l'Esperit és el coneixement absolut, la llibertat absoluta, l'amor absolut i, en conseqüència, la felicitat absoluta».

La segona etapa o època de l'evolució del pensament de Bakunin s'inicia amb el seu viatge a Berlín, per seguir allí els cursos universitaris de filosofia, o, per millor dir, amb el seu allunyament de Berlín en 1842.
En 1840, el jove aristòcrata, que ha tingut seriosos conflictes amb el seu pare i ha renunciat a la seva carrera militar, preferint ser soldat ras de la filosofia alemanya abans que oficial de l'artilleria russa, inicia un contacte directe amb figures importants de l'idealisme. No arriba a ser deixeble de Hegel, qui ja no ensenya a Berlín, però escolta les classes de Schelling, un altre dels tres grans de la filosofia postkantiana. Alguns historiadors han suggerit la possibilitat que a l'aula de Schelling es trobessin junts en un moment donat Bakunin, Stirner i Kierkegaard.

L'ensenyament del vell filòsof, cada vegada més inclinat a la mitologia i a la teosofia, sembla haver decebut les expectatives de l'ardent rus. Després d'un any i mig aproximadament, es cansa i decideix desertar dels cursos universitaris. Encara que el seu propòsit inicial, en dirigir-se a Berlín, havia estat completar allí els seus estudis fins a doctorar-se i retornar després a la pàtria per ensenyar filosofia a la universitat de Moscou, aquest propòsit està ja totalment oblidat.

Diu I. H. Carr (Bakunin, Barcelona, 1970, p. 120): «El procés de la metamorfosi de la rebel·lió domèstica en rebel·lió política que es va operar en Bakunin a l'Alemanya de 1842 pot ser descrit en els simples termes de la literatura i la filosofia germàniques. Bakunin, juntament amb la major part dels seus compatriotes contemporanis, havia estat subjecte –abans del seu trasllat a Alemanya– a dues importants influències teutones: el romanticisme germànic i la filosofia de Hegel. Quan va arribar a Berlín, l'any 1840, aquestes influències seguien encara gaudint del major favor per part dels alemanys, i l'ambient intel·lectual que va trobar a Alemanya no era en essència diferent (encara que, tal vegada, de nivell més elevat) del que havia deixat a Rússia. El primer any de la seva permanència a Berlín va representar el final del seu període rus més aviat que el principi del seu període europeu».

L'any 1842, després del seu viatge a Dresden, s'inicia, doncs, en rigor la segona etapa de l'evolució del pensament de Bakunin.

Així com l'iniciador de la primera etapa va ser Stankevich, el de la segona va ser Rugeix.

Aquest, que havia d'exercir també una forta influència sobre el jove Marx, era alguna cosa així com el portaveu de l'esquerra hegeliana a través del seu periòdic Hallische Jahrbu cher.

En realitat, els anomenats «joves hegelians» eren radicals, dedicats sobretot a la crítica de la cultura i de la religió, per a això es valien del mètode dialèctic de Hegel, desestimant el seu sistema metafísic. No negaven que tot el real és racional, però insistien a subratllar la idea que el més real és l'esdevenidor (que es produeix d'acord amb un ritme dialèctic), per la qual cosa la realitat (i, per tant, la racionalitat) ha de ser concebuda com una perpètua transformació i res no hi ha menys real que l'estancament i la perpetuació del status. D'aquesta manera, convertien el Hegel històric que, almenys en els seus últims anys, es va demostrar un pensador altament conservador i àdhuc reaccionari, en un veritable filòsof de la revolució. La dialèctica, en mans dels joves hegelians, es constitueix així en un ariet contra la tradició, la monarquia, l'Església, el feudalisme, l'Estat.

Sota el pseudònim de Jules Elysard, publica el jove rus el seu primer assaig important, La reacció a Alemanya, típic exemple de la literatura de l'esquerra hegeliana, i segons Carr, «l'escrit més convenient i més sòlidament raonat que va sortir de la ploma de Bakunin».

Amb aquesta obra conclou la primera subetapa del segon període del pensament de Bakunin, és a dir, l'època en què és un membre de l'esquerra hegeliana stricto sensu. Ha de tenir-se en compte, no obstant això, que en un sentit general segueix sent un dialèctic durant tot el segon període, és a dir durant vint anys més, tot i que les referències explícites a Hegel i a la dialèctica siguin cada vegada més rares. Feuerbach, des d'aquí, mai no deixa d'estar present.

Així com la primera etapa juvenil, metafísica, que es va desenvolupar a Rússia, pot denominar-se l'etapa conservadora, des del punt de vista polític-social (tot i que es tractés més aviat d'un conservadorisme implícit) així la segona etapa sencera (ja a Alemanya, ja a França, ja de nou a les presons russes o en el desterrament siberià), que en el filosòfic es caracteritza per una dialèctica bàsicament idealista, hauria d'anomenar-se en l'aspecte polític-social, el període demòcrata-socialista.

La segona subetapa d'aquest segon període s'inicia amb la lectura del llibre de Stein, El socialisme i el comunisme en la França contemporània, a través del qual es posa en contacte amb les idees de Saint-Simon, Leroux, Fourier i Proudhon. Gairebé al mateix temps coneix el poeta Herwegh, que el relaciona, al seu torn, amb el moviment de «La jove Alemanya» i li presenta George Sand. És, en veritat, el moment del descobriment de la cultura i l'esperit francès per a Bakunin. Durant la seva permanència a Suïssa coneix, no obstant això, l'obra, el pensament i, més tard, la persona mateixa de G. Weitling, sastre, fill natural d'un soldat francès i una donzella alemanya que en certa manera representa la síntesi de les dues nacions que successivament més va admirar Bakunin: Alemanya i França. El llibre de Weitling, titulat Garanties de l'harmonia i de la llibertat (1842), defensava un comunisme que gairebé podia anomenar-se «anàrquic», ja que, segons ell, en la societat ideal el govern és substituït per l'administració i la llei per l'obligació moral. A París, en 1844, coneix Lamennais, Leroux, Considerant, Cabet, Blanc, això és, la plana major del socialisme utòpic. Però coneix, sobretot, els dos homes que més han d'influir en la formació del seu pensament definitiu i madur, Karl Marx i Proudhon (un alemany i un francès, val la pena recordar-ho); el primer com el pol negatiu; el segon com el positiu de la seva activitat intel·lectual.

De tota manera, malgrat tot el que d'ambdós aprèn i l'admiració que manifesta per ells, no es pot dir que Bakunin sigui en aquests anys marxista ni proudhonià. La seva ideologia, una miqueta difusa, correspon més aviat a l'ambient romàntic demòcrata-socialista que precedeix la revolució de 1848 i, en termes molt generals, un idealisme ètic-social cada vegada més allunyat en la forma i en el llenguatge de l'idealisme dels joves hegelians, encara que no totalment aliè a ell en el fons. No sense certa raó, el seu amic l'escriptor rus Belinski escriu sobre ell en aquest moment: «És un místic nat i morirà sent místic, idealista i romàntic, perquè haver renunciat a la filosofia no significa que hagi canviat de geni» (citat per Carr).

La tercera subetapa del segon període, que s'inicia amb el seu viatge a Alemanya i la seva assistència al Congrés Eslau celebrat a Praga, al juny de 1848, es caracteritza per l'aparició (o, potser seria millor dir, per l'aflorament) del nacionalisme eslau i del paneslavisme. Les posicions filosòfiques segueixen sent les mateixes, encara que cada vegada resulten més implícites, i tampoc es neguen els ideals democràtics i socialistes.

A diferència de molts dels líders polítics dels pobles eslaus subjectes a Turquia, que veuen en l'imperi rus l'única força capaç d'alliberar-los del jou musulmà i que, per tant, no tenen objeccions contra l'autocràcia tsarista, Bakunin insisteix, com els membres de la Jove Alemanya i com gairebé tots els nacionalistes de l'època, a vincular el nacionalisme amb la democràcia. La pugna essencial i la contradicció bàsica es produeix, segons Bakunin i aquesta majoria de demòcrates nacionalistes, entre dinastia i pàtria, entre Rei i nació, entre sobirania del monarca i sobirania del poble. En termes polítics és la lluita d'un individu (el monarca) i una petita minoria (els nobles) contra una immensa majoria (el poble). En termes ètics és ni més ni menys la baralla entre el vil egoisme i la generosa amplitud. «Pàtria» és no només llibertat sinó també igualtat i fraternitat. D'altra banda, en aquest moment, després del fracàs de la revolució de 1848, es defineix ja clarament la seva actitud antiburgesa. Com es veu en la Crida als eslaus, la burgesia constitueix per a ell una classe essencialment contrària a la revolució, mentre que els cridats a realitzar-la són els camperols (classe sens dubte àmpliament majoritària no només a Rússia i els països eslaus sinó a tota Europa).

Des de maig de 1849 fins a agost de 1861 primer roman pres a Saxònia, després a Àustria, després a Rússia i, per fi, confinat a Sibèria. La seva activitat literària (si s'exceptua la Confessió al Tsar) és pràcticament nul·la durant tota aquesta època. Podem inferir, no obstant això, que en arribar a Londres el 1861 porta les mateixes idees i propòsits que quan és detingut el 1849, ja que gairebé immediatament es posa a conspirar en pro de la llibertat de Polònia i treballa en la preparació d'una expedició a aquell país. Sembla com si, durant dotze anys, el seu pensament hagués estat congelat, fet que no resulta difícil d'explicar quan es té en compte que la ment de Bakunin necessita l'estímul dels fets socials per funcionar i per canviar en realitat, un canvi important –de fet, el més important de tots, ja que el condueix cap a la seva forma última i més característica– només es dóna quan, fracassada l'expedició a Polònia, Bakunin, desil·lusionat dels nacionalistes polonesos, s'allunya també de tot nacionalisme, encara que no sense abans haver pagat encara un tribut d'admiració a Garibaldi, alliberador d'Itàlia, visitant-lo a Caprera, a començament de 1864.

La Tercera i última etapa de la seva evolució intel·lectual s'inicia poc després, a Florència, on s'estableix. Es caracteritza pel materialisme i l'ateisme en allò filosòfic, pel col·lectivisme en allò econòmic; per l'anarquisme en allò polític.

És fàcil advertir que aquesta evolució de Bakunin té un sentit invers a la que se sol donar en la majoria dels pensadors i militants socials o polítics. Mentre la major part dels quals canvien i evolucionen solen passar de l'esquerra a la dreta, del culte a la revolució (o, almenys, del reformisme) a la reacció i al conservadorisme, en passar de la joventut a l'edat madura i la vellesa, Bakunin passa, precisament a l'inrevés, des del conformisme tradicional de la seva adolescència cap a l'anarquisme revolucionari dels seus últims anys, de l'idealisme metafísic al materialisme ateu o antiteu
La tercera i última etapa de l'evolució del pensament bakuninista podria subdividir-se, com les dos anteriors, en tres subetapes:
1. La florentina (1864-1865).
2. La napolitana (1865-1867).
3. La suïssa (1867-1876)

Aquí es fa sentir, d'una banda, la influència de Proudhon i Marx; i de l'altra, la del cientifisme materialista de l'època. La primera subetapa pot considerar-se encara com un moment de transició. L'ateisme o, per millor dir, l'antiteísme és ja clar. Escriu en aquells dies: «Déu existeix; per tant, l'home és el seu esclau. L'home és lliure; per tant no hi ha Déu» (cit. per Carr).

No és difícil notar, d'altra banda, que l'ateisme i el materialisme de tot l'últim període no estan lliures de la influència de la dialèctica hegeliana. L'ombra d'aquesta persisteix en Bakunin fins a la fi. I el seu materialisme, que per la seva contraposició al de Marx i Engels, sol denominar-se «mecanicista», no deixa de ser també, en alguna mesura, dialèctic. Igualment, en el terreny polític, durant la primera subetapa florentina, persisteixen algunes idees i postures nacionalistes. Diu I.A. Carr:

"L'entusiasme que pel nacionalisme italià sentia va semblar per un moment que anava a compensar-lo de la desil·lusió soferta per les aspiracions poloneses. Però aviat va haver d'adonar-se de la falsedat de la compensació. La victòria del nacionalisme, lluny de portar després de si la victòria de la revolució, no hi havia ni fregat si més no la qüestió social. Una vegada alliberada, en lloc de superar les altres nacions en «prosperitat i grandesa», Itàlia les va superar solament en misèria. Els principals dirigents polítics italians van anar perdent el seu tint revolucionari… Ni Garibaldi ni Mazzini tenien res de revolucionaris. En la seva persecució d'un ideal s'estaven conduint de la manera més irresponsable, el mateix un que l'altre bàndol. S'estava apropant l'hora en què els revolucionaris de tots els països es veurien obligats a defensar els seus postulats davant la retòrica patriòtica-burgesa «d'aquells figurants".

En realitat, com afegeix el citat historiador, «el Catecisme revolucionari és el primer document en el qual es proclama ela renúncia del nacionalisme com a factor revolucionari i en el qual apareix perfilat amb tota claredat el credo anarquista de Bakunin». Però ni tan sols aquí treu totes les conseqüències lògiques d'aquest credo. Encara no hi ha una radical negació de l'Estat ni un rebuig categòric del parlamentarisme.

A Florència funda Bakunin una fraternitat que, segons Woodcock, «ha passat a la història com una organització nebulosa», concebuda «com una ordre de militants disciplinats, lliurats a la propagació de la revolució».
La subetapa napolitana es reflecteix en el citat Catecisme revolucionari, que Bakunin escriu per als membres d'una altra organització, més sòlida i més definitivament anarquista pel seu programa: la Fraternitat Internacional. Aquesta és partidària del federalisme i de l'autonomia comunal en allò polític, del socialisme o col·lectivisme en l'econòmic-social i declara impossible la revolució sense l'ús de la força, encara que en la seva organització interna revela una estructura jeràrquica i, com anota Woodcock, posa «un èmfasi gens llibertària en la disciplina interna».

Si la subetapa florentina pot considerar-se com la transició entre nacionalisme i anarquisme, la segona, napolitana, ha de caracteritzar-se com la del federalisme col·lectivista o socialisme anàrquic incipient, no enterament aliena a idees que, des d'un punt de vista lògic, són incompatibles amb l'anarquisme; no totalment desproveïda de contradiccions i vacil·lacions.

Al final d'aquest període, la intervenció personal de Bakunin al Congrés per la pau i la llibertat, de Ginebra, on al principi és calorosament acollit per Garibaldi i per la flor i nata del liberalisme europeu, serveix per demostrar a aquesta mateixa elit intel·lectual i a Europa sencera, que el lluitador rus es troba ja més enllà del liberalisme i de la democràcia i s'ha passat definitivament al camp de la revolució social.

La tercera subetapa, que transcorre en la seva major part en la Confederació Helvètica, i s'estén des d'aquest Congrés, en 1867, fins a la mort en 1876, pot tenir-se per l'època de la consolidació final del materialisme ateu, del col·lectivisme i del federalisme, això és, de la concepció anarquista de Bakunin.

A aquest període correspon la fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual, com anota Woodcock, és més explícitament anarquista que el de la Fraternitat Internacional napolitana, i mostra la influència de l'Associació Internacional de Treballadors. Al començament d'aquesta última subetapa de la seva evolució ideològica i de la seva vida, Bakunin escriu una de les seves obres més orgàniques i representatives: Federalisme, socialisme i antiteologisme. En ella el mateix títol revela el programa i sintetitza el pensament del seu autor:

1. En política, abolició de l'Estat unitari i centralitzat, que ha de ser reemplaçat per una federació de comunes lliures i lliurement federades entre si.

2. En economia, socialització de la terra i dels mitjans de producció, que han de passar dels terratinents i capitalistes a les comunitats de treballadors (no a l'Estat).

3. En filosofia, materialisme basat en les ciències de la naturalesa i negació de tota divinitat personal i de tota religió positiva.

La primera tesi va dirigida contra tota ideologia de govern pròpiament dit, però especialment contra el nacionalisme, que pretén una república unitària, amb Mazzini. La segona ataca en general la societat burgesa i capitalista, però d'una manera particular als ideòlegs que es conformen amb la independència nacional i la democràcia política, oblidant la desigualtat social, la misèria del poble, l'explotació dels treballadors. La tercera impugna tota cosmovisió teista i espiritualista, però vol refutar d'una manera directa les idees religioses de Mazzini i de la «Falanga Sacra».

Entre els tres principis: federalisme, socialisme, i antiteologisme, troba Bakunin un vincle d'interna solidaritat. No es tracta, per a ell, com per Marx, d'assenyalar una estructura i una superestructura en la societat. No es tracta d'acabar primer amb el capitalisme, perquè per fi s'esfondrin també l'Estat i la religió. Es tracta, més aviat, d'enfrontar un únic enemic que té tres cares (tres horribles cares per cert, segons ell les veu): la propietat privada (que és la sense raó i la prepotència econòmica), l'Estat (que és la sense raó i la prepotència política) i la religió (que és la sense raó i la prepotència espiritual). La vinculació entre el dos últims es fa particularment clara en un altre escrit editat amb el títol de Déu i l'Estat, després de la mort del seu autor, «És la lluita contra Déu el que condiciona tots els combats contra el poder polític: resulta impossible abatre el poder temporal sense demolir al mateix temps la religió. Tota la violència de l'ateisme de Bakunin deriva d'aquesta raó dirimente» (H. Arvon, Bakunin, Absolut i Revolució, Barcelona, 1975, p. 55). Aquest ateisme està sota el signe de Feuerbach i de Proudhon, autors la influència dels quals sobre Bakunin es remunta, com vam veure, l'etapa anterior.

Període idealista metafísic (1835-1841)

Idealisme transcendental (kantià) – 1835
Idealisme absolut (fichteano) – 1836
Idealisme absolut (hegeliano) – 1837-1841

Període idealista dialèctic (1842-1864)

Esquerra hegeliana – 1842
Democràcia socialista – 1842-1848
Nacionalisme democràtic (paneslavisme) – 1848-1864

Període materialista (1864-1876)

Transició del nacionalisme a l'anarquisme – 1864-1865
Inicis de l'anarquisme i del materialisme – 1865-1867
Anarquisme col·lectivista i ateu – 1867-1876

* Article publicat el 27 de desembre del 2012 per la revista Polémica i al núm. 161 de la revista Catalunya.

Bakunin, extractes de la carta de Marsella, 1870

“Sense estar apegada a la terra, la burgesia, com el capital de què és avui l’encarnació real i viva, no té pàtria. La seva pàtria és allà on el capital li reporta els més grans beneficis. La seva preocupació principal, per no dir l’única, és l’explotació lucrativa del treball del proletariat. Des del seu punt de vista quan aquesta explotació va bé, tot va excel·lentment, i ben al contrari, quan s’atura, tot va malament. Per consegüent, no pot tenir una altra idea que la de posar en moviment, per qualsevol mitjà, encara que sigui deshonest, la decadència i la submissió del seu propi país. I no obstant, la burgesia sí que té necessitat de pàtria política, de l’Estat, per tal de garantir els seus interessos exclusius contra les exigències tan legítimes i cada cop més amenaçadores del proletariat”.

“La burgesia és hipòcrita per necessitat, fins al punt de no confessar-se a si mateixa els seus propis pensaments. Parla molt de patriotisme quan es dirigeix al proletariat, perquè únicament des del punt de vista del patriotisme pot recomanar-li aquest culte a l’Estat, tan funest per als interessos de les masses obreres, de qui explota el treball sota la seva protecció, i per aquesta mateixa raó, tan favorable als seus.”

“A la burgesia, la dignitat, la independència del seu país li importen molt poc, sempre que a l’exterior trobi un mercat vast i lliure per als productes del treball nacional explotat pels seus capitals i que a l’interior hi hagi tranquil·litat i ordre públic –les dues condicions essencials de qualsevol explotació regular-; sempre que aquests privilegis econòmics, i principalment el d’explotar el treball del poble, estiguin garantits enèrgicament per la potència de l’Estat. Però que aquest Estat es digui francès o prussià (aquí hauríem de dir espanyol o català) els és indiferent.”