La fugida endavant de CiU

El 26 de maig CiU donava l'ordre de desallotjament de Can Vies. El dia era força significatiu: no havien transcorregut ni 24 hores des de la desfeta electoral més estrepitosa de CiU després la desastrosa actuació del Tripartit i faltaven 24 hores per què es complissin tres anys del desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos.

El 26 de maig marca la fi d'un cicle. Però, a quin cicle ens referim? Doncs parlem del cicle que els propis directius de CiU van obrir en el moment que els joves van començar a plantar les tendes de campanya a la plaça Catalunya i, sobretot, a partir del moment que la gent, de moltes diverses edats i procedències, els van començar a donar suport de manera activa i massiva.

El 15 de maig de 2011 els joves ocupaven la plaça de Catalunya i dotze dies després, el 27 de maig, Artur Mas, Felip Puig, Manel Prat i Jordi Arasa quedaven en evidència. La policia nacional no podia. El poble no permetia el brutal desallotjament de la plaça i es mobilitzava per donar suport als seus joves. Les escenes de violència policial gratuïta i de posterior retirada dels vehicles policials donaven la volta al món. Allò no s'ho esperaven i a partir d'aquell dia es va començar a traçar el pla.

El pla era senzill: consistia en posar en marxa tota la maquinària comunicativa per desviar l'atenció sobre la problemàtica social i que els creadors d'opinió de la federació catalana focalitzessin tota la tensió en les desigualtats econòmiques provocades per l'Estat espanyol (sense tenir en compte, ni tan sols esmentar, l'espoli interior, és a dir, el robatori que les elits catalanes, votants de CiU, realitzen al propi poble català). Al mateix temps, tots els sectors dels dos partits (Convergència i Unió) s'abocarien de manera “independent” en l'arrelament d'una organització “desvinculada” de la federació que donés veu a les demandes nacionals i que “exigís” la transversalitat nacional per aconseguir l'objectiu comú (la independència). Aquesta organització (al servei de CiU) ha estat l'ANC. Es tractava de mobilitzar el “poble” (catalanistes d'esquerres i de dretes) al voltant de l'objectiu nacional per desmobilitzar el “poble” (les classes populars, catalanistes o no) preocupat pel conflicte social.

Òbviament ERC s'hi va apuntar molt ràpidament al projecte. Vots manen. Tots els mitjans (televisions, ràdios i publicacions) de la burgesia catalana es van concentrar en aquest objectiu. Tenien pressa. No podien permetre que l'esclat social produït el maig de 2011 arrelés.

En paral·lel a l'estratègia comunicativa, l'estratègia al carrer feia també un gir. Es tractava de provocar constantment a aquells que continuessin demanant canvis socials i que no acceptessin la unitat d'acció cap a la independència. L'objectiu excloent. A partir d'aquell moment totes i cadascuna de les protestes hauria d'acabar molt violentament. I així ha estat. Sense miraments. D'una banda per demostrar als manifestants que el règim no permetria dissidències i de l'altra per crear un corrent d'opinió contrari als grups que no s'empassaven aquella planificació de despatx del nostre dia a dia. Llavors es van fonamentar les bases de l'”ara no toca”. Un únic objectiu i desqualificació de tota la resta de plantejaments. Es començava a tibar de la corda d'una forma escandalosament sospitosa i les provocacions (amb casos com els d'Ester Quintana o Juan Andrés Benítez, entre molts d'altres) arribaven a extrems inimaginables tres o quatre anys enrere.

Aquesta planificació, però, també preveia un final i un cop plantejat el referèndum per la independència, l'única opció possible per CiU era la fugida endavant. La oligarquia catalana mai ha buscat la independència, ni històricament, ni ara, i aquest cop el plantejament rupturista es feia exclusivament per desviar l'atenció dels problemes de classe.

A més, els qui havien creat aquest discurs sabien perfectament que els seus amics, els oligarques espanyols (aquells amb qui es van unir per acabar amb l'esclat revolucionari fa prop de 80 anys), no permetrien mai el referèndum. Així doncs, l'única sortida possible es trobava en l'enfrontament amb l'enemic intern. Trencar la transversalitat del moviment des de dins. La fugida endavant. Preparar de manera molt calculada el desenvolupament dels fets que permetessin a CiU (i per extensió a ERC) plantejar la possibilitat de retardar (potser de forma indefinida?) la consulta doncs les condicions no serien les idònies per aconseguir la independència del país. Passar del “primer la independència” al “primer la pau” (o millor dit “primer la seguretat dels nostres privilegis”).

La primera mostra d'aquesta estratègia de l'enfrontament la trobem en la pròpia pregunta de la suposada consulta, pregunta que directament deixava fora d'opció a un sector important de la població catalana. L'enemic intern.

I l'enemic intern érem (i som) nosaltres, el moviment autogestionari, les anti-autoritàries. Les anarquistes i els de les CUP. Les PAH, els centres cocials. I el moviment ha arrelat els darrers anys d'una manera important. I ens comencen a tenir por. I la seva prepotència ens ha ajudat perquè som incapaços de mirar cap a una altra banda davant de tanta injustícia: desnonaments, acomiadaments, retallades, violència policial...

I, de sobte, l'endemà del dia en què la major part de la població s'ha mantingut absent davant del seu plebiscit però tenint en compte que la meitat de la “població qualificada” (aquells que democràticament han anat a votar) els han votat a ells (CiU i ERC), decideixen tibar de la corda. No podem obviar, a més, que una part molt important dels votants de CiU havien transvasat el seu vot al soci (ERC), la situació estava cantada. Sabien, perfectament, que si provocaven hi hauria resposta, i això és exactament el que buscaven, l'esclat social.

L'esclat social mitjançant el qual poguessin presentar el projecte de marxa enrere. “Independència sí, però no a qualsevol preu”. “Primer el control social i després l'Estat propi”.

Però, com és possible que no hagin passat ni 24 hores des del tancament dels col·legis electorals fins a l'assalt a Can Vies? Doncs és possible, precisament, perquè aquesta opció estava planificada temps abans. La dimissió (pactada amb ERC) de Manel Prat i la provocació envers el barri de Sants i un ampli sector de la dissidència organitzada serien la resposta de CiU si perdien la majoria electoral en favor d'ERC. I ERC, o ha estat d'acord o ha decidit mirar cap a una altra banda. Traspàs de poders.

Tot plegat ha estat una excusa. Tal i com va demostrar el diumenge 25 de maig, la burgesia catalana (i les seves forces armades) no està disposada a saltar-se la legalitat espanyola. I ho va demostrar acabant físicament amb la voluntat democràtica del sector del poble català que volia opinar sobre diversos problemes propers a la ciutadania. I doncs? Doncs un cop s'havien tret la mascara i havien deixat clar, de manera activa, que tampoc el 9 de novembre es saltarien la legalitat constitucional, l'única opció possible era provocar, ja, les condicions necessàries perquè la ciutadania (és a dir, els seus votants i els votants del capitalisme espanyol) anés de la mà contra els qui volen un altre model de societat. Buscar l'enfrontament que fes acceptable el retrobament de les dues societats que han estat enfrontades durant els darrers dos anys. Fer acceptable el canvi d'estratègia. L'endarreriment de la consulta.

I és així com sorgeixen des de tots els estaments burgesos catalans els crits que acusen a okupes, cupaires i falangistes (m'ha fet molta gràcia aquesta paraula venint de qui ve, aquells que es van passar a zona nacional per acabar amb les aspiracions del poble obrer català el 1936) d'haver treballat amb el CNI per acabar amb les possibilitats d'autodeterminació, amb un populisme esfereïdor que desvia l'atenció sobre els dos fets claus del final d'aquest procés: 1) Ha estat CiU qui ha perdut les darreres eleccions (tot i que els seus caps han estat conscients que han perdut en benefici d'ERC i que els seus electors serien fàcilment recuperables si tornava el conflicte intern, doncs els vots perduts havien anat a ERC precisament perquè ells mateixos havien plantejat el conflicte extern per desviar l'atenció de la situació social provocada per ells mateixos). 2) Ha estat CiU qui ha decidit que l'endemà de perdre les eleccions esclatés el conflicte intern, amb l'enemic intern. (I ha estat CiU qui ha decidit on, quan i com esclataria aquest conflicte).

Però a nosaltres no ens fa por la independència, no hi tenim res a perdre. Sempre hem cregut que aquesta proposta tàctica de la dreta catalana i del capitalisme local no aniria enlloc. Teníem clar que acabaria buscant l'enfrontament intern per trencar el consens i poder trobar la condescendència dels seus militants un cop trencat el somni de la independència.

I mentre ells busquen, i troben, el suport del seu, suposat, gran enemic (el nacionalisme espanyol), nosaltres continuarem, als centres socials i al carrer, fent país.

* Joni D. és autor entre d'altres del llibre Grups Autònoms. Una crònica armada de la transacció democràtica (El Lokal, 2014). Article publicat al setmanari Directa.

http://directa.cat/noticia/fugida-endavant-ciu