La mort del SupMarcos. Un cop a la supèrbia revolucionària
L'il·luminador comiat del Subcomandant Marcos
El comunicat de comiat del subcomandant insurgent Marcos, llegit la matinada del 25 de maig en el caracol La Realidad davant milers de bases de suport i de solidaris de tot el món, anunciant la seva mort i reencarnació (desenterrament en paraules del EZLN), és un dels textos més sòlids i potents emesos en vint anys des de la seva aparició pública el 1 de gener de 1994.
L'assassinat del mestre Galeano, a La Realidad el 2 de maig, per membres de la Central Independiente de Obreros Agrícolas y Campesinos Histórica (CIOAC-H), una organització esdevinguda en grup paramilitar per obra i gràcia de les polítiques socials contrainsurgents que compren persones i col·lectius sencers, va precipitar un procés de canvis que es venia processant des de temps enrere.
La massiva marxa en silenci de 40.000 bases de suport zapatistes el 21 de desembre de 2012 en les principals ciutats de Chiapas, i la posterior escuelita ‘La Libertad según l@s zapatistas’, van ser alguns dels eixos d'aquests canvis que vam poder apreciar. La tercera part del comunicat del 25 de maig, titulada El relevo, marca molt breument dels quatre canvis interns que s'han vingut processant en aquestes dues dècades.
El primer que s'esmenta és el generacional, el més visible ja que la meitat dels zapatistes tenen menys de 20 anys i “eren petits o no havien nascut a l'inici de l'alçament”. El segon és de classe: “De l'origen classe mitja il·lustrat, a l'indígena camperol”. I el tercer és de raça: “De la Direcció mestissa a la Direcció netament indígena”. Aquests dos relleus es manifesten des de temps enrere amb la constant i creixent aparició dels comandants i comandantes en les diverses compareixences públiques del EZLN. Però l'aparició del subcomandant insurgent Moisés, amb el mateix rang militar que tenia Marcos, va marcar sens dubte un punt d'inflexió que ara es completa al quedar Moisés com el portaveu del moviment.
El comunicat de comiat de Marcos destaca que el més important dels relleus va ser el del pensament: “Del vanguardisme revolucionari al manar obeint; de la presa del Poder de Dalt a la creació del poder de baix; de la política professional a la política quotidiana; dels líders, als pobles”. Finalment, destaca la qüestió de gènere, ja que les dones van passar de la marginació a la participació directa, i el conjunt del moviment va passar “de la burla a allò altre, a la celebració de la diferència”.
Com pot apreciar-se, l'antivanguardisme va de la mà del conjunt de canvis que poden resumir-se en que les bases del moviment manen i la comandància obeïx. Ja no queden dubtes de qui són els subjectes. D'alguna manera, aquests relleus cobren visibilitat des de fora en el paper preponderant que juga ja Moisés, que la seva figura ja venia destacant-se en els seus comunicats vinculats a la escuelita, però que ara adquireix tota la seva rellevància.
D'aquesta manera –en una conjuntura complexa en la qual el govern nacional mexicà i el de l'Estat de Chiapas llancen una forta ofensiva contra els caracoles i el conjunt del zapatisme, en el marc de la recuperació de poder de l'Estat davant les autodefenses de Michoacán i la Policia Comunitària de Guerrero– el EZLN completa un gir plebeu, de llarga durada, d'enorme profunditat estratègica, que mostra el que són capaces de fer els de baix.
Desapareix la figura mediàtica de Marcos, simpàtica per a les classes mitges i els mitjans massius, la personalitat destacada capaç de dialogar amb intel·lectuals de tot el món i de fer-lo d'igual a igual, sent suplantat per indígenes i camperols, gent comuna i rebel. És un desafiament polític i ètic d'enorme envergadura, que col·loca contra la paret als analistes, a les velles esquerres i al conjunt de les acadèmies.
D'ara en més, no hi haurà interlocutors il·lustrats sinó indígenes i camperols. “En el personal –escriu Marcos– no entenc per quina gent pensant que afirma que la història la fan els pobles s'espanta tant davant l'existència d'un govern del poble on no apareixen els ‘especialistes’ a ser govern”. La resposta la dóna ell mateix: “Perquè també hi ha racisme en l'esquerra, sobretot en la quees pretén revolucionària”.
Molt fort. Molt encertat i molt necessari. El zapatisme no dialoga amb els polítics del sistema, ni amb els de dreta ni amb els d'esquerra. Es dirigeix a qui volem canviar el món, als que aspirem a construir un món nou i, per tant, vam decidir no transitar el camí de les institucions sinó treballar des de baix, amb els i les de baix. I troba que una de les majors dificultats que hi ha en aquests espais és la supèrbia, l'individualisme al que defineix com perfectament compatible amb el vanguardisme.
Amb aquest pas, el zapatisme col·loca el llistó molt alt, tan alt com mai ho havia col·locat cap força política. Finalment, l'individualisme i el vanguardisme són dues expressions centrals de la cultura occidental; maneres de fer emparentades amb el colonialisme i el patriarcat, dels quals tant ens costa desprendre'ns en la vida quotidiana i en la política.
* Article de Raúl Zibechi, escriptor i activista uruguaià, publicat a la revista Diagonal.
https://www.diagonalperiodico.net/culturas/23093-la-muerte-del-supmarcos-golpe-la-soberbia-revolucionaria.html