El fetitxe de la competitivitat

Deia José María Valverde que existeixen paraules, com Democràcia, Justícia, Llibertat, que neixen a l'esquerra i moren a la dreta. Des de fa uns anys, creix i ocupa territoris mentals una paraula nascuda a la dreta a la qual l'esquerra hauria d’exterminar per salut i benestar de la majoria. Em refereixo a la famosa "Competitivitat".

Indubtablement per al capital, per als que tenen el capital i el poder en el sistema socioeconòmic actual, el concepte de competitivitat, dotat d'un significat intencionadament positiu, constitueix el pretext perfecte per imposar unes regles de joc.

Cal destacar que aquest paradigma de la competitivitat va més enllà de la lliçó moral d'Adam Smith que venia a dir que, buscant cada un el seu propi benefici, una mà invisible conduïa aquest esforç egoista cap al benefici social. Aquí, al nou paradigma de la competitivitat, no n'hi ha prou amb buscar el benefici propi sinó que cal competir amb la resta d'agents individuals a la recerca de la victòria. El benefici de cadascú es produeix a costa de l’aniquilació de la resta de contrincants.

La difusió del concepte de competitivitat presenta trets de campanya publicitària: en primer lloc, per una certa connotació positiva: és un concepte derivat de la competició esportiva, descriu un joc net on guanya el millor sense entrar en qüestions ètiques o polítiques, és neutral. Però el nucli del missatge consisteix en la proclamació dels avantatges de la competitivitat: els consumidors resultaran beneficiats, el seu benefici serà cada vegada més gran perquè les empreses lluiten per ser millor que les adversàries, per oferir preus més baixos, més varietat de producte, de qualitat suposadament superior... Un món ideal que està arribant gràcies a la competitivitat.

És clar que, en aquest progrés cap a la competitiva societat del futur, moltes empreses moren en la lluita. “No importa, els passa per no haver estat competitives”, diuen els promotors de la competitivitat. “Quedaran en peu només i precisament les que han encertat en la seva estratègia i han assumit els esforços necessaris, amb la qual cosa guanyem tots.”

Fins aquí la descripció en termes tecnoeconòmics. Però la competitivitat com a concepte econòmic està emparentada amb els conceptes de mercat, mercaderia, etc. tots ells amb funcions que ja Marx, en la seva anàlisi del sistema capitalista, va qualificar de “conceptes fetitxes”. Es a dir, el concepte neutral, tècnic, de competitivitat, amaga les relacions socials establertes o les que es pretenen establir.

Almenys són dos els tipus de relació social emmascarades en el concepte. En primer lloc s'encobreixen precisament els conflictes intercapitalistes i la dinàmica d'aquests conflictes. Naturalment, la paraula competitivitat no pot emmascarar la lluita, però pretén conferir un caràcter esportiu, de joc net, a les estratègies del tot val, on allò decisiu no és ser competent sinó competitiu a qualsevol preu, encara que la competitivitat procedeixi del treball infantil o de treballs forçats.

Els esforços per amplificar i difondre gairebé agressivament el paradigma de la competitivitat esdevenen en el moment de la crisi més accentuada del capital: la competitivitat esdevé, en efecte, en concepte clau quan sembla esgotada l'era de la globalització. Ser competitiu és l'objectiu gairebé exclusiu de països, de regions, d'empreses, siguin multinacionals o pimes. A més, gradualment, s'assimila, s'interioritza i es transforma en un valor prioritari. Fins i tot a nivell individual es tracta de ser competitiu.

El segon tipus de relació social oculta pel fetitxisme de la competitivitat es refereix a la relació entre capital i treball. La competitivitat com a objectiu empresarial ineludible emmascara l'assalt del capital mundial en el seu conjunt i de cadascuna de les seves fraccions per enderrocar les petites, però importants, conquestes dels treballadors i de les classes populars en períodes anteriors de la lluita de classes. És l'estratègia actual per recuperar i augmentar la taxa de plusvàlua, d'explotació: ser competitiu consisteix en rebaixar els costos salarials i deteriorar les condicions de treball fins a un nivell més profund que els adversaris.

La competitivitat apareix també com a requisit i condició de subsistència dels països. Aquesta versió fetitxista emmascara els processos de despossessió, privatització i mercantilització per part del capital dels serveis públics essencials: salut, educació, habitatge, pensions, subministraments generals. Fins i tot, drets fonamentals de la democràcia són sacrificats a l'altar del “fetitxe de la competitivitat”.

* Benjamín Bastida és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat al setmanari Directa.