Bicentenari de Mikhail Bakunin (1914-2014)

Mijail Alexandrovich Bakunin va néixer el 30 de maig de 1814 a Premúkhino, a la província de Tver (Rússia), on va passar la infància amb els seus pares i els seus nou germans. La seva família formava part de la noblesa russa i era d’arrelada creença religiosa. El 1829 ingressa a l’Acadèmia d’Artilleria on després de quatre anys de carrera militar va passar de cadet a oficial de l’exèrcit. Durant dos anys serà comandant d’escamot de l’exèrcit del tsar.

A finals de 1835 abandona la carrera militar per entrar de funcionari al govern civil de Tver. Per aquesta època deixa la casa dels pares i es trasllada a viure a Moscou, entre 1836 i1840) es dedica a estudiar filosofia. Bakunin esdevé un gran lector d’autors com Schelling, Kant, Fitche i Hegel. Freqüenta els cercles literaris de la Universitat i crea un grup d’estudi amb Herzen i altres companys que estudien Shakespeare, Goethe, Schiller, Puixkin i Hofmann.

L’any1841 s’inscriu a la Universitat de Berlín on amplia els seus estudis de filosofia, entre els seus companys hi ha l’escriptor rus Ivan Turguenev. Seguidament s’instal·la una temporada a Dresde on participa en discussions polítiques, publica en una revista l’article “La reacció alemanya” amb el pseudònim de Jules Eliza i escriu els Discursos escolars de Hegel. Bakunin i Herzen viatgen a Zuric (Suïssa), fent-hi amistat amb el sastre revolucionari Wilhem Weitling, autor del llibre La humanitat tal com és i tal com ha d’ésser. El 1844 el govern rus crida a Bakunin a incorporar-se al seu lloc de treball, la seva negativa a tornar a Rússia serà motiu per declarar-lo insubmís i a condemnar-lo en absència a la incautació dels seus bens i a ser deportat i efectuar treballs forçats a Sibèria. Bakunin resta deambulant per Europa relacionant-se amb grups paneslaus i revolucionaris.

El 1846 coneix a Marx i Engels, amb els quals es reuneix sovint per parlar de Hegel, Feuebach, Fitche i Babeuf. El mateix any es trasllada a Brussel·les amb el músic August Reichel on fa amistat amb l’historiador Émile de Laveleye. L’any següent és a París on es relaciona amb l’escriptora George Sand i amb els socialistes Louis Blanc, Auguste Blanqui i Proudhon. La insurrecció de camperols a Cracòvia motiva el seu pronunciament d’un emotiu discurs en una acte organitzat pels polonesos a París. Bakunin participa activament, al costat de Herzen i Ogarev, en la Revolució de 1848 a París i viatja a peu a Valenciennes instal·lant-se a les casernes de la Guàrdia Revolucionària. L’any següent participa en el Congrés dels eslaus a Praga.

Bakunin continua la seva vida d’agitador social per diverses ciutats alemanyes. Per les seves activitats revolucionàries és expulsat de Berlín i detingut a Dresde on l’any 1845 és condemnat a mort, commutada per cadena perpetua. Finalment és lliurat a les autoritats russes que el tanquen a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, on hi restarà fins el 1857, en què el tsar Alexandre II el trasllada a Tonks, Sibèria. En la seva estada a la presó escriu Confessions.

A Sibèria hi passarà tres anys, allà fa amistat amb Ksaveri Vassilièvitx Kviatkovski, treballador de l’empresa explotadora de les mines d’or. Bakunin dóna classe d’idiomes a les filles del seu amic i fins i tot es casa amb una d’elles, Antònia. El 1861 aconsegueix permís per anar a Irkutsk i, des d’aquest port, fuig en un vaixell rumb a Fukuyama (Japó) i des d’aquí s’embarca cap a San Francisco. Creua els Estats Units fins a Nova York on s’embarca cap a Londres.

A la capital anglesa es reunirà amb la seva esposa que abandona Sibèria i arriba a Europa en vaixell a Estocolm camí d’Anglaterra. Els següents anys es dedica a propagar les seves idees a través de cartes als seus correligionaris d’arreu d’Europa, manifestant-se eslavòfil i publica articles a la revista Kòlocol (La Campana) que dirigeix el seu amic Herzen. A Londres escriu La Causa Popular. Pugatxov, Romanov o Pèstel.

Esclata la insurrecció polonesa contra el despotisme rus, i, malgrat que és una revolució burgesa, la recolza perquè creu que serà la metxa que farà encendre la revolució popular a Rússia. Viatja a Suècia per posar en marxa una insurrecció, i ho fa contractant el vaixell anglès “Ward Jacson”, però l’expedició fracassa.

Entre els anys 1864 i 1867 es dedica a fomentar la seva organització secreta internacional i viatja per Itàlia relacionant-se amb Fanelli, Malatesta i Cafiero. A Nàpols funda el periòdic Libertà e Giustizia, en el primer número exposa el seu programa: “Aquesta societat té com objectiu la victòria del principi de la revolució sobre la terra, amb la dissolució radical de totes les organitzacions existents en l’actualitat, religioses, polítiques, econòmiques o socials, i la formació d’una societat, primer europea i després universal, basada en la llibertat, en la raó, en la justícia i en el treball.” Són els anys en què Bakunin redacta el Catecisme revolucionari.

Paral·lelament a Londres Marx i altres revolucionaris han creat l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Bakunin, el setembre de 1967, participa en el Primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat, entre els congressistes hi havia Victor Hugo, Stuart Mill, Louis Blanc, Elisée Reclus i Giuseppe Garibaldi. Al Congrés Bakunin proposa la creació de la Fraternitat Universal, i en la seva intervenció fa un discurs a favor del socialisme i el federalisme. El pensador rus proposà que la Federació de Municipis esdevingués província i la província nació i que les nacions siguin el nucli constitutiu dels Estats Units d’Europa. Fins i tot el Comitè Central de la Lliga de la Pau i de la Llibertat creà un òrgan d’expressió, Les États Units d’Europe, un periòdic que és dirigit per Elies Reclus. Bakunin residirà un temps a Suïssa on escriu Federalisme, socialisme i ateologisme.

En el Congrés de Berna de 1868 intenta que els congressistes de la Lliga votin resolucions socialistes. La proposta dels bakuninistes fou minoritària, per tal raó s’escindiren de la Lliga i fundaren l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. La nova organització política va demanar tot seguit l’ingrés a l’AIT, però el Consell de Londres no els va admetre com a organització. Bakunin va transformar l’Aliança, en Secció de la Internacional, i, aleshores, va ser definitivament admesa per l’AIT, el juliol de 1869. A través dels seus col·laboradors funda seccions de la Lliga de la Democràcia Socialista a Espanya, Itàlia, França, Bèlgica i Suïssa.

La Internacional de fet queda dividida en dos tendències, una que es influenciada pel pensament de Marx i l’altra, antiautoritària o bakuninista. De fet és a Suïssa on el trencament es fa efectiu en el Congrés de la Federació celebrat a La Chaux-de-Fonds el mes d’abril de 1870. Les seccions bakuninistes s’adhereixen a la Federació del Jura. És el moment que Europa viu la guerra de França amb Alemanya. La primavera de 1871 Bakunin dóna suport a la Comuna de París.

La Conferència Internacional de Londres planteja la qüestió de Bakunin dins de l’AIT i sobre les seves relacions amb Netxàiev (implicat en actes terroristes). La divisió entre els partidaris de l’acció política (marxistes) i els partidaris de l’acció apolítica (bakuninistes es fa cada vegada més gran. En el Congrés de la Internacional de l’Haya de 1872 es pren la resolució en què es reafirma la relació indestructible entre el moviment polític i econòmic de la classe obrera i la necessitat de l’organització d’un partit obrer independent.

El Congrés decideix expulsar Bakunin i els seus partidaris de la Internacional. El Consell General de l’AIT trasllada la seva seu a Nova York. El 16 de setembre d’aquell mateix any, en el Congrés de Saint Imier (Suïssa), les federacions antiautoritàries rebutgen les resolucions de l’Haia. La Internacional de fet no solament s’havia trencat sinó que aviat acabaria desapareixent.

Bakunin es retira a Locarno (Suïssa) vivint a una casa de Cafiero. El pensador anarquista aprofita la tranquil·litat per publicar llibres com Déu i l’Estat, L’Estat i la Comuna i Estatisme i anarquia. L’any 1874 torna a participar en un intent d’insurrecció a Bolònia, però després del fracàs retorna a Locarno on ja s’hi va quedar a viure. En els seus darrers anys es dedica a traduir El Capital de Marx al francès. L’u de juliol de 1876 Mijail Bakunin mor a Berna.

* Article de l'escriptor i historiador Ferran Aisa publicat al núm. 162 de la revista Catalunya.