Onfray: contrahistòria de la filosofia

Michel Onfray és un destacat filòsof francès de Normandia amb un currículum immens i alhora poc convencional. Doctor en filosofia i destacat polemista, autor de desenes de llibres, va crear el 2002 la Universitat Popular de Caen “per ensenyar a pensar” i que els seus alumnes no reproduïssin només dades i dades d’un història de la filosofia dogmàtica i tancada, que és la que totes i tots coneixem. La seva feina per tal de torpedinar la línia de flotació del pensament occidental cristià i capitalista l’ha portat a escriure multitud d’obres entre les quals destaquen -totes aquestes traduïdes al català per Edicions de 1984-, el “Tractat d’ateologia”, rècord de vendes a mitja Europa i iniciador d’una àmplia polèmica al voltant de l’ateisme; “La força d’existir”, una declaració llibertària del mateix Onfray a partir de l’assumpció d’una certa tradició anarquista molt ben esporgada; i la “Contrahistòria de la filosofia”, que centrarà aquest article.

La “Contrahistòria de la filosofia” fa un repàs dels vençuts en la història del pensament, dels filòsofs que van ser apartats del mig del camí pel Poder polític i religiós en cada moment històric per construir la fortalesa de la seva dominació. Alguns, esborrats; altres, menystinguts; la majoria, escarnits; tots, ignorats en l’actualitat més enllà dels tòpics.

Els manuals de Filosofia, diu Onfray, han estat l’element central d’una guerra per establir un pensament hegemònic que desestimi el cos, la necessitat de fer el paradís a la terra i separi les idees de la matèria, dibuixant-les com a quelcom més elevat, com a quelcom sublim... alhora que allunyat de les persones.

Podem resumir aquesta guerra pel pensament en una frase d’Onfray, quan diu que “la historiografia dominant a l’Occident liberal és platònica” i ho és perquè Plató és imprescindible per crear uns precedents resplendents i compartits en el “platonisme per a ignorants” que són totes les religions i de forma més explícita el cristianisme. El “Fedó” de Plató ja ensenya “la immortalitat de l’ànima, l’odi al cos, l’excel·lència de la mort, l’odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida”. Els dissidents que no es plegaven als desitjos del poder van tenir tota l’Edat Mitjana, amb una cultura reproduïda, guardada... i esporgada!, als monestirs europeus per ser desapareguts i no ressuscitar mai més en la majoria dels casos.

En sis volums, Onfray emprèn la tasca d’explicar, donar veu, fer arqueologia i trobar els pensaments que lloaven el cos i que no creien en un món de les idees separat o independent.

En aquests volums prenen altres cares i colors noms i pensaments que en la majoria de manuals són liquidats amb qualificacions o negatives o fora de lloc. Epicur, Spinoza, Nietzsche, Diògenes, Demòcrit, Aristip... reben un tracte que fins ara mai no havien tingut i són tinguts en compte “pel que deien” i no “pel que deien en relació amb el que deien els vencedors”. Una aventura que fins i tot els profans en la matèria agraïm a Onfray ja que ens descobreix pensaments i maneres de concebre el món que molts pensàvem i crèiem com a desangelats, fora de la història i del pensament de la majoria i de la normalitat en definitiva.

Els volums en què Onfray desenvolupa les seves teories i les dels filòsofs d’aquesta “Contrahistòria” són plens de vida real, que és la que l’autor sempre reivindica per tal de conèixer què pensa aquest o l’altre, ja que el professor normand afirma que totes i tots pensem des del nostre propi jo, que és diferent en cada cas i sempre fruit de els circumstàncies del propi cos. Fins i tot per a les persones que no dominem la matèria i que hi som uns perpetus profans, llegir Onfray és una porta oberta a aprendre que de dogmes, ni els propis. I que pensar sempre és possible si ens hi atrevim.

Jordi Martí, coordinador de la revista "Catalunya"