La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)
La precarietat a l'agenda (i no només de l'estiu)
Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l'any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.
Cap d'aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d'un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nos fer fora de la feina.
Aquest estiu assistirem a una nova escenificació per part del governs estatals i autonòmics de que l'atur està disminuint. I utilitzaran aquest "descens" per a justificar les bondats d'unes polítiques econòmiques que, a grans trets, els principals partits polítics del Règim del 78 comparteixen o, com a mínim, han deixat passar sense fer massa soroll. Alguna esmena parlamentària i poca cosa més en el millor dels casos.
El que ens diran amb una boca molt més petita és que, com ja fa massa anys que dura, la majoria dels nous contractes que se celebren són molt precaris. Alguns de durada molt limitada en el temps, tot i que tothom sabem que una gran part dels contractes d'obra i servei són molt susceptibles de ser fraudulents. I això sent molt benèvols amb els empresaris. Com tampoc no ens explicaran gaire que alguns milers de contractes més ho són de temps parcial. D'unes poques hores al dia o, fins i tot, a la setmana. Encara que si ens ho expliquessin, tampoc ens estranyaria massa ja que, quants de nosaltres no coneixem gent que amb un contracte per hores està fent una jornada complerta? Jo mateix, sense anar més lluny, en diversos moments de la meva vida...
Davant de tot això, des del sindicalisme no podem restar de braços creuats. Hem de tenir molt clar que la lluita contra l'atur no és el nostre únic objectiu ni el principal. La CGT fa molt temps que argumentem que més enllà de les dades de l'EPA cal veure quin tipus de contractes es fan. De fet, la mateixa EPA reconeix que a Catalunya durant el darrer any el nombre d'"ocupats" amb contractes a temps parcial ha crescut un 7%, mentre que amb contractes a jornada complerta amb prou feines ho ha fet el 2%.
Però també és urgent i necessari fer molt més i saber adequar les nostres pràctiques sindicals a la realitat precària de milions de treballadors. Dels que no tenim quasi ni el dret a tenir un ERO perquè simplement n'hi ha prou a seure i a esperar que el nostre contracte finalitzi. I que en molts casos topem amb serioses dificultats per a poder participar dels comitès d'empresa, ja sigui perquè estem subcontractats per ETTs o perquè el nostre contracte no dura prou com per poder aspirar a arribar a unes eleccions sindicals ni, molt menys, esgotar el que dura una legislatura.
Si volem deixar de ser una nota en un llibre d'història, i seguir sent eines per a la construcció del nostre futur col•lectiu, els sindicats hem de pensar com responem a aquesta realitat. I fer-ho deixant de banda discursos voluntaristes o grandiloqüents. Hem de pensar com redefinim els espais de conflicte entre el treball i el capital. I actuar en conseqüència. Vull pensar que CGT des de fa un temps estem en aquest camí i que en els propers mesos en veurem els fruits. Mentre, us deixo una petita eina que hem editat des de la CGT de Catalunya i que us podeu descarregar lliurement aquí (Petita guia d’autodefensa laboral per a precàries)
Ermengol Gassiot Ballbè és Secretari General de la CGT de Catalunya. Article publicat a Catalunya Press.