D’agents socials a delinqüents
En el llenguatge políticament correcte s’entenia per agents socials a les organitzacions sindicals i a les empresaris. Especialment, si les primeres contribuïen a l’engranatge del sistema capitalista mitjançant una sèrie de pactes o acords que mantenien la pau social, permetien la competitivitat de les empreses i l’augment dels beneficis, contenien els salaris, “flexibilitzaven” la normativa laboral, “modernitzaven” el mercat laboral...
D’alguna manera, l’expressió agents socials s’ha anat desplaçant (considerar-los socials era una provocació per a empresaris i especuladors financers) cap a la definició dels sindicats responsables i col·laboracionistes al llarg de les darreres dècades, en les quals el discurs ha anat migrant des “d’aquests sacrificis seran recompensats quan arribem a la fita” fins a “aquesta és l’única política possible en l’únic sistema possible”. Entre les justificacions, una especialment afortunada: “millor un mal acord que una imposició”.
Ara que uns no necessiten acords, ni pactes, ni consultes...la cosa pot quedar en una curta reunió amb els caps dels agents socials uns dies abans de les Marxes del 22 de març o del Primer de maig. Però, totes les circumstàncies tenen els seus perills. En l’actual, que la pressió sobre la classe treballadora i l’eufòria per les contrareformes, els despenjaments de conveni, les flexibilitats, les precarietats... provoqui una resposta social no calculada i perillosa.
I aquí intervenen altres agents (de l’ordre) per procurar el joc net (“bonito”) per part dels treballadors i treballadores, sense dificultar el sacrosant dret al treball (per un dia o unes hores, que es perd la resta de l’any o de la vida), a la circulació de les persones, els diners i els interessos dels més poderosos...I, per detenir i denunciar unes suposades infraccions que per interpretació espúria de les fiscalies, convenientment alliçonades, es converteixen en delictes.
Una altra cosa no, però en l’estat de dret quan es posen amb els delinqüents són inflexibles! No, no parlem d’infraccions o faltes lleus, encara que aquestes puguin haver portat a la ruïna a milers de persones, deixat al carrer a centenars o de la utilització d’un càrrec polític o societari o d’una influència, fins i tot règia. No, parlem dels delictes de classe. D’enfrontaments amb el poder polític i econòmic i amb la seva lògica. De delictes per l’exercici del nostre dret a la protesta i de la nostra defensa contra aquest sistema caníbal.
Centenars de sindicalistes i d’activistes socials han sigut detinguts, empresonats i esperen un judici amb penes de presó per actuacions que formen part de l’autodefensa i de l’extensió de la vaga i de la lluita social. La nostra solidaritat amb totes és un deure inexcusable.
* Emili Cortavitarte és militant del Sindicat d'Ensenyament de CGT Barcelona. Article publicat al núm. 163 de la revista Catalunya.