Entrevista a Miquel Amorós, historiador: “Per canviar de model de transport cal canviar de societat”

“La classe política sorgida de la Transició va fer seves totes les tendències totalitàries de l’urbanisme franquista”

“El TAV és una eina dissenyada per comunicar les elits de la perifèria amb el centre dirigent”

- En xerrades i articles qüestiones el model del tren d'alta velocitat. Quin és el seu impacte social i polític?

El TAV és fonamentalment un instrument de reordenació del territori en favor de les aglomeracions metropolitanes, però a l’Estat espanyol és, a més a més, una eina de centralització política, dissenyada per comunicar les elits de la perifèria amb el centre dirigent. L’impacte és múltiple: degradació ambiental, fragmentació del territori, concentració de la població a les conurbacions, desequilibri territorial, reforç de l’Estat autoritari i de l’aparell burocràtic, malbaratament de recursos, encariment del transport ferroviari, empobriment de les economies camperoles, etc.

- Podem fer alguna cosa per aturar l'AVE (de manera efectiva)?

Per aturar el TAV cal que la població afectada es mobilitzi. Quan ha estat així –a Euskal Herria, a la Valsusa- s'ha forçat un debat públic sobre l’alta velocitat i s'ha aconseguit aturar o, al menys, retardar les obres del TAV. Actualment, amb un Estat sobreendeutat, les obres es ralentitzen o, fins i tot, s’aturen soles. No n’hi ha de calés.

- Quin model de transport sostenible és el que caldria potenciar com a alternativa a l'alta velocitat?

No pot plantejar-se un model ferroviari sostenible en una societat que no ho és. Podem apel·lar a formes de mobilitat menys impactants i ruïnoses, com ara l’extensió del transport públic convencional, no elitista, amb tecnologia moderna, encara que això no fóra efectiu sense restringir dràsticament el transport privat. Nogensmenys, per canviar de model de transport cal canviar de societat.

- Lligues la tecnologia de l'alta velocitat amb un model d'urbanisme dissenyat a conveniència de les oligarquies on les ciutats esdevindran gairebé presons.

En propietat ja no podem parlar de ciutats, sinó de conurbacions. És la forma d’hàbitat que, primer, durant el procés d’industrialització i, desprès, durant el de motorització privada, va substituir les ciutats tradicionals. Es tracta d’una constel•lació de fragments urbans despersonalitzats connectats per vies de circulació, sense centre real, ni tampoc projecte comú, sense teixit social ni límits. És el lloc on viuen les poblacions massificades, la vida de les quals està sotmesa als imperatius del consum.

- Continuant amb els temes d'urbanisme, com valores l'aprovació de la llei de rebaixa fiscal dels casinos i la construcció del complex BCN World?

Els projectes sobiranista, federalista o centralista per a Catalunya, semblen materialitzar-se tots amb la idea d’un paradís anti-ecològic de flexibilitat laboral i permissivitat fiscal. Un parc temàtic per masses ludòpates. La classe dirigent catalana vol demostrar que sigui quin sigui el model polític per adoptar, aquest ha de ser compatible amb les formes més salvatges de capitalisme. El desenvolupament ferotge d’una economia globalitzada sembla ser la base de totes les variants de l’autogovern, tal com ens el venen els polítics de tota mena.

- La teva anàlisi de l'urbanisme i la mobilitat et porten a desmuntar el mite de la Transició Democràtica.

He dit des de l’inici de la mateixa Transició que aquesta no era més que un pacte de conservació del Franquisme sota aparences superficialment liberals. La Transició no va alterar la composició orgànica de la classe dirigent, ni va desbancar l’aparell administratiu i funcionarial franquista. Simplement va deixar espai per la creació necessària d’una nova classe política professionalitzada. En quant a l’urbanisme, aquesta classe política va fer seves totes les tendències totalitàries de l’urbanisme franquista. Podem dir que van dur a terme l’expansió urbana més depredadora amb el territori, afavorint els constructors i especuladors, bé facilitant-los el finançament alliberant el capital de les caixes, o bé promulgant lleis permissives del sòl i plans d’ordenació expansius. La Transició va significar la realització sistemàtica i organitzada d’un procés d’urbanització que el Franquisme havia endegat amb desordre.

- Com veus l'evolució del pensament anarquista dels darrers anys i el creixement d'organitzacions anticapitalistes com la PAH o la CUP?

Són dues coses diferents. La PAH és un moviment social reivindicatiu que lluita contra els efectes devastadors entre la població més desfavorida de l’especulació immobiliària, de la que és principal responsable la banca i els polítics. No és expressament anticapitalista ni es declara així, encara que intrínsecament ho sigui, ja que reflecteix d’alguna manera per on va la nova lluita de classes. La CUP és un moviment polític independentista, que utilitza les eleccions per aconseguir posicions de poder dins les institucions. No cal confondre la qüestió social amb la qüestió nacional, encara que aquesta confusió serveixi per recol·lectar vots i captar militants. La lluita social porta a la confrontació amb el sistema capitalista i l’Estat, sigui aquest català o espanyol. No implica aliances circumstancials amb sectors burgesos. La lluita nacional només porta al xoc entre l’Estat central i la comunitat que vol segregar-se, sense qüestionar els models polítics i econòmics de la nova entitat independent. Per a tal fi tots els pactes directes o indirectes semblen bons, fins i tot amb l’oligarquia. Per un anarquista, els procediments de l’enemic — partits, eleccions, Estat, economia més o menys “social” de mercat— no serveixen per lluitar contra ell. Els mitjans no poden separar-se dels fins. Les eines porten inscrites el seu ús: els parlaments, la televisió o el nacionalisme només són bons per allò pel que es van fer.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 163 de la revista Catalunya.