Desmitificant la competitivitat: Guia bàsica sobre el Pacte de Competitivitat de la UE
Guia bàsica sobre el Pacte de Competitivitat de la UE
El Pacte de Competitivitat representa l'etapa final de la nova arquitectura de governança econòmica de la UE. En aquesta guia bàsica, expliquem els mites i les realitats sobre la competitivitat, i sobre què significa aquesta realment per a la vida dels ciutadans i les ciutadanes d'Europa.
Informe Desmitificant la competitivitat. Guía bàsica sobre el Pacte de Competitivitat de la UE:
Introducció
En els últims anys, les institucions de la UE han desenvolupat paquets legislatius a una velocitat inaudita. Després dels coneguts com a 'two-pack "o paquet de dues mesures sobre supervisió pressupostària,' six-pack 'sobre govern econòmic i el Pacte Fiscal, el Pacte de Competitivitat fa un pas més per exigir als Estats membres que segueixin una agenda normativa concreta. Els anys d'austeritat no han aconseguit proporcionar els resultats esperats i la 'competitivitat' s'ha convertit ara en un element més important de l'estratègia comunitària per a superar la crisi europea.
La Comissió Europea i els mitjans solen esmentar la paraula 'competitivitat' en un sentit positiu, però sense revelar què s'amaga realment darrere del terme. Els programes d'ajustament estructural desplegats en els països sotmesos al règim de la Troica, que prioritzen "la consolidació fiscal i l'impuls de la competitivitat ', s'han utilitzat per a promoure polítiques d'austeritat, fomentar les privatitzacions i soscavar els drets socials i laborals.
1. Què entenem per competitivitat?
2. Què significa la competitivitat per a les institucions europees?
3. Què és el Pacte de Competitivitat?
abril. ¿Qui o quins són els interessos darrere del Pacte?
5. Quines són les principals crítiques al Pacte?
6. En quina situació es troba el Pacte actualment?
7. Què podria acabar amb el Pacte de Competitivitat?
agost.
8. Quines conseqüències tindria el fracàs en l'aplicació del Pacte?
9. Quines oportunitats brindaria als moviments socials europeus el bloqueig del Pacte de Competitivitat?
1. Què entenem per competitivitat?
En termes econòmics, la competitivitat es refereix a qualsevol cosa que faciliti que determinades empreses, països o regions venguin béns i serveis a altres empreses, països o regions. La competitivitat pot basar-se en multitud de factors. En la teoria econòmica, solen esmentar el treball, el capital i la tecnologia com els factors més rellevants per a les empreses; en el cas dels països i les regions, es considera que també són determinants les institucions i les polítiques. En la teoria econòmica també es mesura la competitivitat dels mercats. Un mercat 'perfectament competitiu' es defineix com aquell en el qual no hi ha barreres d'entrada ni de sortida, amb un gran nombre de venedors i compradors, sense costos de transport ni costos d'informació, i on el funcionament del mercat no afecta tercers (externalitats) i està impulsat per la maximització dels beneficis. La reducció de les barreres al comerç, la rebaixa dels costos de transport i informació en les últimes dècades i els reptes que planteja la competència global han convertit la competitivitat en una qüestió de gran importància per a grans empreses, economistes i responsables de política econòmica.
No obstant això, en els debats polítics actuals s'utilitza una visió molt miop de la competitivitat, que la redueix als components dels costos laborals, com salaris i prestacions socials. Aquests es presenten com a costos afegits que incrementen el preu final del producte o servei, reduint la seva competitivitat i, per tant, la quota de mercat de l'empresa o el país en qüestió.
En realitat, moltes economies amb salaris relativament alts, com Finlàndia i Noruega, són molt competitives a causa dels seus elevats nivells d'inversió tecnològica i formació. La competitivitat tampoc està necessàriament vinculada amb un gir cap a la liberalització dels mercats; no es pot dir que moltes economies en què l'Estat té un paper destacat siguin poc competitives (Xina seria un exemple evident en aquest sentit).
Amb això no pretenem defensar el model econòmic dels països escandinaus ni de la Xina; només assenyalar que la competitivitat, entesa en termes generals, és un fenomen complex i amb múltiples facetes.
2. Què significa la competitivitat per a les institucions europees?
Per a les institucions europees, la 'competitivitat' ha estat una de les forces impulsores del procés d'integració. L'Estratègia de Lisboa, presentada l'any 2000, es fixa com a objectiu per a la pròxima dècada convertir la Unió Europea "en l'economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors ocupacions i amb major cohesió social ". 1
La protecció de la 'lliure competència' ja era un element clau del Tractat de Maastricht de 1992, que va establir les bases per a l'actual configuració de la Unió Europea. El tractat s'adaptava als rigors de l'època, inspirant-se en el 'consens de Washington'. 2 La intervenció estatal i les empreses públiques es presentaven com obstacles a la construcció d'un mercat intern europeu perfectament competitiu. La privatització dels serveis públics i la liberalització dels mercats estratègics (finances, energia, transport, comunicacions) es van convertir en la política quotidiana dels governs europeus, i en un requisit imprescindible per poder entrar al club comunitari.
La competitivitat és l'argument que fa servir constantment la Comissió Europea quan exigeix als estats membres que apliquin reformes normatives, sobretot des de l'esclat de la crisi financera el 2008. A Europa, la crisi financera va acabar desembocant en un gran rescat del sector financer amb fons públics. Això, al seu torn, va desencadenar una crisi del deute sobirà als països perifèrics de la zona euro. El règim establert per als països que necessitaven ajuda exterior dels seus socis europeus és el que s'ha donat a conèixer com "la Troica '.
La Troica està formada per la Comissió Europea (CE), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI). Des de 2010, els països han de sol·licitar els coneguts com a 'préstecs de rescat' o 'préstecs de salvament' al Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE) per obtenir suport financer. 3 Els préstecs procedeixen d'un pressupost conjunt dels països participants i l'FMI. Com a contrapartida, els països receptors adopten compromisos contractuals -a través d'un Memoràndum d'enteniment- per aplicar uns extensos programes de reformes neoliberals. Aquests programes d'ajust econòmic, s'afirma, tenen per objectiu "restaurar la sostenibilitat fiscal i posar en pràctica reformes estructurals per tal de millorar la competitivitat de l'economia, establint així les bases d'un creixement econòmic sostenible". 4 La Troica negocia aquestes condicions i supervisa la seva aplicació. El contingut d'un Memoràndum d'Entesa sol girar al voltant de la privatització, les retallades en despeses i serveis socials, les rebaixes salarials i l'eliminació de drets laborals.
Per tant, per a les institucions de la UE, la definició de competitivitat s'ajusta a la narrativa neoliberal, que va començar amb el consens de Washington a la dècada de 1990 i es va mantenir i va executar amb el Tractat de Maastricht i l'Estratègia de Lisboa. Les conseqüències -com podem veure a Grècia, Portugal i altres 'països que participen en el programa'- són una recessió més profunda i l'inici d'una crisi social de grans proporcions. Des que la Troica va començar a 'rescatar' a Grècia, l'economia del país s'ha contret al voltant d'un 30%, l'atur ha augmentat del 9,5 al 27,3% i el deute públic s'ha incrementat del 129,7 al 175,1% del PIB. Actualment, més d'una tercera part de la població grega està afectada per la pobresa o l'exclusió social. 5
1. Consell Europeu: http://www.europarl.europa.eu/summits/lis1_es.htm
2. El 'consens de Washington' es refereix al conjunt de reformes normatives macroeconòmiques que caracteritzen el neoliberalisme: liberalització del comerç, privatització i desregulació: http://www.iie.com/publications/papers/paper.cfm?researchid=486
3. Fins a la data, han fet servir aquest mecanisme Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Xipre.
4. Comissió Europea - Financial assistance to Greece: http://ec.europa.eu/economy_finance/assistance_eu_ms/greek_loan_facility/
5. Comissió Europea (maig de 2014) - Eurostat: http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/statistics/themes
3. Què és el Pacte de Competitivitat?
El Pacte de Competitivitat va ser presentat per la cancellera alemanya Angela Merkel durant el seu discurs en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos el gener del 2013. 6 La idea del Pacte és que tots els països de la zona euro (i altres països de la UE que decideixin sumar-se) han de signar 'acords contractuals' bilaterals de reforma amb la Comissió Europea. En aquests contractes, els països de comprometrien a desplegar un conjunt de reformes per tal d'augmentar la seva competitivitat. Merkel va assenyalar que l'increment constant de la competitivitat és imprescindible per ampliar la quota europea en el mercat mundial, i així millorar els nivells de vida europeus. El que no va explicar és que les reformes de la UE per fomentar la competitivitat consisteixen, entre altres coses, a rebaixar els salaris, retallar les pensions i alleugerir les normes ambientals. Aquestes mesures suposen un atac directe als nivells de vida; no una millora d'aquests.
Durant 2013, es van celebrar una sèrie de discussions sobre la proposta en el Consell Europeu i amb la Comissió. El resultat d'aquestes discussions està ara sobre la taula: una mena de 'Troica per a tots', és a dir, estendre el règim de la Troica (veure la pregunta 2) a tota la zona euro.
Els acords contractuals de reforma es dissenyaran per a augmentar la competitivitat i "cobririen un ampli espectre de polítiques i mesures que afavoreixin el creixement i l'ocupació, inclosos el funcionament dels mercats laborals i de béns, l'eficiència del sector públic, així com la investigació i innovació ". 7 Incrementar la 'competitivitat' mitjançant aquestes reformes significarà, una vegada més, rebaixar els salaris, retallar drets laborals i reduir les normes ambientals en la producció. La disminució dels impostos sobre els beneficis també podria convertir-se en un tema important. El Pacte generaria més pressió perquè se segueixin aplicant els principis neoliberals a les polítiques econòmiques, socials i pressupostàries.
Els països que acceptessin aquests acords contractuals podrien accedir, a canvi, a ajudes financeres a través de l'anomenat 'mecanisme de solidaritat'. La Comissió Europea s'encarregaria de supervisar l'aplicació de les reformes i l'ajuda financera estaria vinculada amb l'avanç del procés de reforma. Així, la UE només seguiria atorgant la seva ajuda si es posen en pràctica seriosament les reformes acordades. 8 Als països amb dificultats financeres no els quedaria més remei que acceptar els contractes. La Comissió tindria llavors efectivament l'última paraula sobre les principals mesures de política econòmica, ja que el país deutor hauria d'acceptar el contracte per a rebre qualsevol tipus d'assistència financera. Així doncs, un altre dels perills del Pacte és que l'incentiu de l'ajuda financera de la UE pot ser utilitzat pels governs nacionals que desitgin aplicar reformes neoliberals.
6. Veure (en alemany): http: //www.bundesregierung.de/ContentArchiv/DE/Archiv17/Reden/2013/01/20 ...
7. Consell Europeu (desembre de 2013) - Conclusions del Consell Europeu, paràgraf 34: http://consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/es/ec/140263.pdf
8. Ibid., Paràgrafs 35 i 37
4. Qui o quins són els interessos darrere del Pacte?
La veritable agenda que s'amaga darrere de tota aquesta retòrica sobre la 'competitivitat' es va fer palès en la reunió del Consell Europeu del 19 de desembre de 2013, en la qual es va debatre la nova proposta de Pacte de Competitivitat. Per ajudar a redactar el text, la cancellera alemanya Merkel havia convidat el president francès, François Hollande, i el cap de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, a una reunió a Berlín al març de 2013, juntament amb quinze integrants de la Taula Rodona Europea d'Industrials (ERT), tots ells directors executius de grans corporacions (i dos dels quals se'ls va demanar que presidiren un 'grup de treball sobre competitivitat)'. L'informe d'aquest grup proposava, entre altres coses, una reducció d'impostos, un disminució de la (ja limitada) regulació bancària, una rebaixa de la protecció laboral, la facilitació de fusions i adquisicions, i el foment de les privatitzacions.
En paraules de Corporate Europe Observatory, "les exigències de l'ERT semblen comportar ni més ni menys que posar la Unió Europea totalment al servei de les grans empreses". 9 La influència de l'ERT en la formulació de polítiques de la UE té una llarga trajectòria, que es remunta a abans del Tractat de Maastricht. 10 Arran de la crisi econòmica europea, l'ERT ha pogut potenciar la seva agenda normativa de forma notable. Ja el 2010, l'informe 'La visió de l'ERT per a una Europa competitiva al 2025' havia identificat la crisi del deute europeu com "una oportunitat per replantejar el futur rumb de la Unió Europea i per actuar amb determinació". 11 Aquestes són les forces que impulsen l'agenda de competitivitat de la UE.
9. http://corporateeurope.org/eu-crisis/2013/06/mad-men-roundtable
10. http: //www.tni.org/sites/www.tni.org/files/download/state_of_europe_chap ...
11. http: //www.ert.eu/sites/www.tni.org/files/ERT%20Vision%20Report%20FINAL% ...
5. Quines són les principals crítiques al Pacte?
Els exemples de Grècia, Portugal, Espanya i altres països sotmesos al règim de la Troica demostren les conseqüències d'aquest tipus de polítiques.
En primer lloc, les profundes retallades en la despesa pública van provocar una enorme recessió. A Grècia, l'economia es va contraure un 25%. La desocupació es va disparar, mentre que les prestacions per desocupació es van reduir. Això va portar a un ràpid augment dels índexs de pobresa, la disminució dels nivells de vida i l'increment de les persones sense llar. Els sistemes de salut es van ensorrar i el nombre de suïcidis va créixer. Al mateix temps, la crisi financera es va fer encara més profunda. La recessió va generar una important disminució dels ingressos fiscals, i les turbulències financeres (agreujada per l'anterior liberalització financera) van precipitar grans moviments de capital, en detriment dels països perifèrics d'Europa.
L'objectiu oficial d'aquesta política era acabar amb la crisi del deute; però, durant la recessió, el deute públic va augmentar. En els 18 països de la zona euro, el deute públic brut com a percentatge del PIB va passar del 70,1% el 2008 al 92,6% el 2013. 12
Tot això no seria necessàriament resultat del Pacte de Competitivitat, però la tendència és la mateixa. Com l'objectiu últim del Pacte és l'augment constant de la competitivitat, és probable que aquest fomenti mesures que suposin una rebaixa dels salaris, el menyscabament dels drets dels treballadors i les treballadores, la desregulació dels mercats, les privatitzacions i els retallades socials. Els nivells de vida que s'han llaurat les societats durant moltes dècades i els drets socials aconseguits per generacions anteriors després de les guerres mundials es veurien atacats directament en tots els països de la zona euro. Especialment en època de crisi, les repercussions econòmiques i socials podrien ser molt greus.
Un altre punt de crítica està relacionat amb la democràcia. Igual que els programes del Mecanisme Europeu d'Estabilitat, el Pacte de Competitivitat reduiria el nivell de presa de decisions democràtiques. Els acords de reforma s'han de negociar entre els governs nacionals i la Comissió. La influència parlamentària s'ha de minimitzar. Segons les conclusions de la reunió del Consell Europeu de desembre de 2013, s'ha de garantir "una apropiada participació" dels Parlaments nacionals. Aquests termes sonen més al dret de ser informat que al dret de prendre decisions finals. En canvi, la Comissió, que pràcticament no compta amb cap legitimitat democràtica, exerciria un paper decisiu.
Així que dins de l'eurozona, el Pacte suposaria un atac als sistemes socials i les normes laborals, a més de retallar la democràcia. Però hi ha un altre punt de crítica que està més relacionat amb el significat global del Pacte. Angela Merkel va anunciar molt clarament a Davos que el Pacte persegueix augmentar la competitivitat de la zona euro en el seu conjunt per tal d'enfortir el seu paper en el mercat mundial.
A escala global, és probable que el Pacte provoqui la desestabilització econòmica així com la inhibició del desenvolupament econòmic al Sud, ja que una eurozona més competitiva incrementaria les seves exportacions. Els excedents d'exportació significarien un dèficit en altres regions del món. Els desequilibris econòmics globals s'accentuarien i els països menys avançats es veurien sotmesos a una pressió encara més gran. L'eurozona assumiria cada vegada més el problemàtic paper que exerceix Alemanya dins de l'actual Unió Monetària. Fins a cert punt, altres regions reaccionarien devaluant les seves monedes per compensar l'augment de la competitivitat de la zona euro. Això podria conduir a noves retallades i / o devaluacions de moneda dins de l'eurozona, i així successivament.
Així doncs, hi ha el perill que el Pacte de Competitivitat desencadeni una espècie de carrera cap al precipici econòmic i social. Els primers efectes serien probablement salaris més baixos i una minva de les normes laborals i socials.
12. http: //epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do? tab = table & init = 1 & language = ...
6. En quina situació es troba el Pacte actualment?
Després d'Angela Merkel plantegés la idea, es van celebrar diversos debats polítics. La Comissió Europea va presentar propostes sobre com posar en pràctica el Pacte i els mecanismes dels acords de reforma.
Basant-se en aquestes propostes, el Consell Europeu va decidir a l'octubre de 2013 que "s'impulsaran els treballs destinats a reforçar la coordinació de les polítiques econòmiques, amb l'objectiu de prendre decisions al desembre [de 2013] sobre les característiques principals dels acords contractuals i dels mecanismes de solidaritat associats ". 13 Així que la tardor passada semblava que el Pacte s'acordaria a escala comunitària molt ràpidament. Això no resultava especialment estrany, ja que els projectes europeus del Govern alemany se solen impulsar amb força intensitat.
Al desembre, però, es va trepitjar el fre. En les conclusions de la cimera del Consell Europeu, s'aclareix el següent: "Les associacions basades en un sistema d'acords contractuals mútuament convinguts amb els mecanismes de solidaritat associats contribuirien a facilitar i donar suport a polítiques correctes". El condicional s'utilitza en tots els paràgrafs referents al Pacte de Competitivitat, la qual cosa suggereix un escàs consens polític al respecte.
Els principals punts de desacord giren al voltant de l'ajuda financera, l'anomenat 'mecanisme de solidaritat'. Se suposa que el propòsit d'aquest mecanisme és oferir "suport, si escau, als estats membres que subscriguin els acords contractuals mútuament convinguts". Aquestes paraules donen lloc a multitud d'interpretacions. De les conclusions de la cimera es desprèn que no s'ha arribat a cap acord pel que fa al tipus de suport (préstec, subvenció, garantia) ni al valor d'aquest. El Consell rasa de moment el tema assenyalant que "se seguirà treballant" en aquestes qüestions.
Mentre que el Govern alemany persegueix tant sí com l'enfocament de 'Troica per a tots' -és a dir, vincular la pressió per emprendre reformes amb els incentius financers- alguns governs, com els d'Àustria, Finlàndia, Suècia i els Països Baixos, han posat en dubte el principi mateix del mecanisme. Aquests governs no volen córrer amb les despeses de les reformes d'altres països. Al cap ia la fi, argüeixen, millorar la competitivitat és una cosa que respon al propi interès d'aquests països. El que volen és establir acords contractuals de reforma però sense vincular-los a l'ajuda financera, la qual cosa planteja la pregunta de per què desitjarien els Estats membres firmar aquests acords. Amb un model així, el Pacte es convertiria en una eina poc sòlida i no vinculant.
En comptes de prendre les decisions previstes en un principi, aquestes s'han anat postergant. Està previst que a l'octubre de 2014 el president del Consell informe sobre els treballs relatius al Pacte de Competitivitat. Això vol dir que desembre de 2014 és la data més primerenca en què es poden esperar decisions. En altres paraules: el projecte s'ha ajornat un any.
En aquest lapse, es produiran intenses discussions. El Consell Europeu de juny de 2014 té el "creixement, competitivitat i ocupació" com a segon punt de l'agenda i "ratificarà les recomanacions específiques per país per tal d'orientar els Estats membres en les seves reformes estructurals, polítiques d'ocupació i pressupostos nacionals" . 14 Aquest procediment s'ha convertit en rutina en el marc del cicle normatiu conegut com 'Semestre Europeu ". Si les elits polítiques seran capaços d'arribar a un acord sobre el Pacte de Competitivitat segueix sent un interrogant que, a més, no només trobarà resposta a les sales de negociació de la UE. La resposta dependrà també de la influència dels resultats de les eleccions europees i dels debats públics, l'atenció ciutadana i la resistència.
13. Consell Europeu: http: //www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/es/ec/1392 ...
14. Consell Europeu: http://register.consilium.europa.eu/doc/srv?l=ES&f=ST%208280%202014%20INIT
7. Què podria acabar amb el Pacte de Competitivitat?
Acabar amb el Pacte de Competitivitat és un esforç que suposarà treballar en molts nivells. Ja està en marxa una gran tasca de resistència, que està donant els primers senyals d'èxit. De fet, els que s'oposen al Pacte podrien atribuir-se el mèrit que actualment estigui en suspens.
Algunes de les vies de resistència més prometedores per acabar amb el Pacte de Competitivitat són les següents:
Desvetllar la veritable agenda que s'amaga després del Pacte de Competitivitat (veure la pregunta 3).
Explotar els desacords entre països, posant de relleu quins interessos s'estan servint i com la majoria està perdent.
Utilitzar les contradiccions internes i els diferents interessos entre els governs dels països (veure la pregunta 6).
En cas que s'hagi de produir un procés de ratificació dels documents legals, treballar per evitar que els principals grups i parts interessades votin a favor.
Vincular la crisi econòmica i d'ocupació als països europeus amb l'agenda de l'elit, principalment representada per l'ERT (veure la pregunta 4), que expressa la mateixa mentalitat que el Pacte de Competitivitat.
Els moviments socials en els diferents països s'han de centrar en construir aliances i en mobilitzar actors que puguin influir en la posició dels representants en el Consell Europeu, així com en la postura del seu Govern nacional enfront del Pacte de Competitivitat. Un bon exemple és la reeixida campanya iniciada per Attac Àustria, 'Una altra Europa és possible!', Que tracta d'articular una aliança més àmplia entre els grups progressistes que s'oposen al Pacte de Competitivitat i la 'Troica per a tots'. 15
15. http://espanol.europa-geht-anders.eu/
8. Quines conseqüències tindria el fracàs en l'aplicació del Pacte?
El Pacte de Competitivitat és un dels projectes emblemàtics de les elits empresarials i polítiques europees per complementar i completar l'arquitectura de governança econòmica neoliberal de la UE. 16 El seu fracàs obriria espais i oportunitats per a un canvi de rumb.
Engrandir les fissures fins convertir-les en un forat on enterrar el paradigma dominant dependrà en gran mesura de fins a quin punt es pugui traduir un possible fracàs en divisions entre els diferents actors i governs.
Alemanya, per exemple, ha estat un dels principals impulsors de l'agenda de la competitivitat. Seria important crear la sensació que el fracàs d'aquesta agenda equival al fracàs del lideratge del Govern alemany, que ha contribuït a abocar a la UE a una recessió prolongada. Si aquest projecte tan mimat pels líders conservadors fracassa, podria obrir-se una esquerda en els actuals suports a l'agenda d'austeritat, cosa que els moviments socials podrien utilitzar per promoure solucions normatives alternatives.
Però hem de ser realistes. Un fracàs del Pacte podria ser el germen d'una crisi de les elits governants i de la seva agenda d'austeritat i competitivitat. D'altra banda, també és probable que el fracàs d'aquest projecte donés lloc a altres plans per fer el mateix amb un nom diferent. Els últims anys ens han demostrat que les elits són bastant enginyoses a l'hora de perseguir les seves prioritats econòmiques amb diferents mitjans i eines. Una d'aquestes propostes és l'Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (ATCI; TTIP en anglès), amb la qual es crearan noves normes per a 'fixar' els nivells actuals de liberalització amb l'objectiu de caminar cap a una major desregulació. Vincular les lluites contra el Pacte de Competitivitat i les polítiques d'austeritat amb les lluites contra la ATCI i l'Acord Econòmic i Comercial Global (CETA) és una cosa clau, ja que tots dos temes són dues cares de la mateixa moneda.
Així, les veus i xarxes que critiquen el Pacte de Competitivitat han d'estar preparades per aprofitar i engrandir qualsevol escletxa que s'obri en cas que el Pacte fracassi, i treballar cap a l'ensorrament del paradigma dominant i el desmantellament del poder de les elits neoliberals. El fracàs ha de projectar-se com un fracàs de les elits europees, i sobretot com un fracàs de les seves conviccions, paradigmes i la credibilitat de la seva agenda política econòmica. Un fracàs suposarà que sorgeixin noves oportunitats en molts nivells, especialment perquè les xarxes de moviments socials de tot Europa treballin cap a una agenda dels pobles.
16. http: //corporateeurope.org/eu-crisis/2014/02/punishing-victims-beginners ...
9. Quines oportunitats brindaria als moviments socials europeus el bloqueig del Pacte de Competitivitat?
La resistència contra el Pacte de Competitivitat fins avui ha aconseguit retardar el projecte. Els desacords entre els caps d'Estat de la UE i, en particular, els països de la zona euro estan augmentant. La recent evolució econòmica també afavoreix a les reivindicacions dels moviments socials per un canvi radical en les polítiques de la crisi, començant per la fi de l'austeritat. En el moment d'escriure aquestes línies, cinc països de l'eurozona s'enfronten a la deflació i hi ha un risc creixent que aquesta dinàmica s'estengui a la resta de l'eurozona.
Això és una clara mostra que la rebaixa dels salaris i les pensions, i la destrucció de l'Estat de benestar -com està passant a Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda- estan empenyent a Europa cap a una crisi encara més profunda. La resistència popular a aquestes polítiques augmenta dia a dia, no només en els països del sud d'Europa, sinó també a França, Àustria i Alemanya. Són aquests esdeveniments els que estan incrementat les probabilitats que el Pacte de Competitivitat mai es faci realitat. No obstant això, no n'hi ha prou amb bloquejar aquesta proposta. Ja sabem que les elits econòmiques i polítiques intentaran trobar una altra manera d'impulsar la seva visió de futur, com amb la ATCI (veure la pregunta 8).
Per als moviments socials ha arribat el moment d'assumir un paper més dinàmic i no només mobilitzar les resistències contra les polítiques d'austeritat, sinó començar a promoure alternatives en cas que el Pacte es vegi finalment neutralitzat. Encara que ja s'estan desenvolupant una gran multitud d'alternatives, i totes són necessàries tenint en compte les moltes crisis a les quals ens enfrontem, el repte per als moviments socials és confluir en algunes alternatives estratègiques que tinguin el potencial d'acabar amb la lògica actual i generar noves dinàmiques a curt termini.
La qüestió és: ¿quins serien o podrien ser aquestes demandes estratègiques? Aquestes són algunes idees:
Augmentar els salaris i les pensions, i reduir la jornada laboral com a resposta immediata a la crisi social i els alts nivells d'atur.
Permetre el finançament directe dels bons públics per part dels bancs centrals i cancel·lar part de la insostenible deute públic per posar fi a la crisi del deute i acabar amb les polítiques d'austeritat.
Separar els bancs comercials dels bancs d'inversió, establir normes que prohibeixin el crèdit amb fins especulatius i fer que els bancs siguin prou petits com perquè puguin trencar.
Introduir impostos per als més rics, acabar amb tots els mecanismes d'evasió fiscal i democratitzar els pressupostos públics.
Per dur endavant reivindicacions com aquestes es necessites aliances fortes. Aquestes propostes posen sobre la taula la qüestió d'una distribució més equitativa de la riquesa i el treball, com una alternativa a la 'competitivitat' i amb la fantasia que les economies europees es puguin exportar a si mateixes de la crisi. Les demandes estratègiques que donin respostes a curt termini a la crisi social s'han de complementar amb demandes que posin més accent en la crisi ecològica i la justícia climàtica. La transició cap a energies renovables, la sobirania alimentària, l'ampliació del transport públic i la reubicació d'altres sectors de l'economia són alguns dels punts rellevants en aquest sentit.
Per aconseguir aquests objectius, els moviments socials també han de començar a discutir la idea d'un nou procés constituent per a Europa, encapçalat pels seus ciutadans i ciutadanes, ja que és evident que l'actual marc de la UE necessita un canvi radical. Hem d'aprofitar aquesta oportunitat per iniciar el debat sobre aquests temes fonamentals i per reapropiar-nos de la capacitat de prendre decisions sobre el nostre propi futur.
*Andy Storey és professor a l'Escola de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la University College Dublin, Irlanda, president de l'ONG Action from Ireland (Afri) i membre fundador de la coalició Debt Justice Action, que fa campanya contra el deute il·legítim a Irlanda, Europa i la resta del món.
*Alexandra Strickner és economista, i cofundadora i presidenta d'Attac Àustria.
*Elisabeth Klatzer és economista política, activista i integrant de la junta d'Attac Àustria.
*Steffen Stierle és ajudant d'investigació en el partit L'Esquerra (Die Linke) al Parlament alemany i membre d'Attac Alemanya.
*Foto: Parlament Europeu / Foter / Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.0 Genèrica (CC BY-NC-ND 2.0)
Més informació:
- WEB TNI
Attached documents