La influència de Proudhon a la Península Ibèrica

La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional.

Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana arribarà al nostre país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo.

El 1849 ingressa en el Partit Demòcrata i aviat coneixerà l’obra de Proudhon, que Pi i Margall traduirà al castellà. Les seves traduccions del pensador francès seran fonamentals pels nous moviments polítics i socials que apareixen a Espanya com són el republicanisme federal, el socialisme i l’anarquisme. Pi i Margall traduirà Filosofia del progrés, Sistema de Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria, De la capacitat política de la classe obrera i, entre altres, Principi Federatiu. La traducció d’aquesta obra serà fonamental perquè el pensament federalista de Proudhon arreli e la península ibèrica i obri la lluita entre els partidaris del centralisme o unionisme i els que pretenen la descentralització a través del federalisme. I per una altra banda també el binomi Proudhon-Pi i Margall serà decisiu per la configuració inicial de l’anarquisme ibèric.

La Primera Internacional mantindrà viva la flama de Proudhon en molts dels seus aspectes, a Espanya destaca Fernando Garrido (Cartagena, 1821-1883), fourierista convençut va fundar el 1848 periòdic La Organización del Trabajo on difonia les tes teories socials de Saint-Simon, Proudhon, Louis Blanc i Fourier.Garrido viurà etapes de presó i d’exili, l’any 1851 coneix Castelar amb qui col·labora en el seu projecte republicà, alhora que col·labora en La Asociación. El 1855 viu una temporada a Lleida on publica el seu assaig La República Democràtica Federal. De retorn a Madrid col·labora amb Francesc Pi i Margall, Antonio Ignacio Cervera i Roque Barcia en la redacció de La Voz del Pueblo i, un any després, escriu a La Democracia.

Garrido, igualment que Pi i Margall, defensa el federalisme com si es tractés d’un somni o una utopia per solucionar els problemes de la humanitat. Fernando Garrido considera que, a través del principi federal, se solucionaran els problemes existents a les grans nacions d’Europa i d’Orient, doncs afirma que el federalisme elimina el poder central autoritari per la distribució d’un poder perifèric pactat entre els pobles i les nacions. Per Garrido el federalisme significa el desarmament dels exèrcits, l’enderrocament de murs i ciutadelles, la normalització de la navegació dels rius, la construcció de camins de ferro (vies obertes per trens entre nacions), l'eliminació de les fronteres i de les colònies, etc.

Garrido exposa també la creació de la Federació Ibèrica: “Los pueblos, una vez libres, formarán la gran federación de las razas europeas, reconstituyéndose las nacionalidades según sus afinidades de idioma, origen, historia i geografia”. Garrido formula quines seran aquestes nacions d’Espanya i Portugal que formaran la Federació Ibèrica i que es corresponen, més o menys, amb les actuals autonomies on ha inclòs les terres portugueses de Tras os Montes (Oporto), Beira (Lisboa) i Alentejo. Finalment, afirma: “Los vascos y los catalanes que ocupan las dos vertientes de los Pirineos y que desde hace poco más de cien años están divididos en dos naciones distintas, se unirían formando parte de la nación por la que sintieran más simpatía; probablemente seria España (Vascongadas y Cataluña); pero nadie las violentará imponiéndoles una nacionalidad forzada, si quieren, como ahora, vivir divididos”.

Fernando Garrido serà un dels escriptors socialistes que rebrà l’any 1869 a Giuseppe Fannelli, enviat per Bakunin a Espanya per fer propaganda de l’Aliança per la Democràcia Socialista. Garrido formarà part del primer nucli d’obrers i intel·lectuals espanyols que es van adherir a la Primera Internacional i van posar les bases per crear l’any 1870 a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT.

Les idees federalistes van saltar a la palestra després de la Revolució de setembre de 1868 en què la monarquia borbònica fou enderrocada, el clam de República Federal va sonar amb força tant a Catalunya com a diversos llocs d’Espanya, però els inductors de la Gloriosa, els generals Prim i Serrano, van dominar la situació i van acabar amb la resistència federal. Espanya perdia una ocasió d’or de modernitzar-se creant una República Federal. Només les zones perifèriques de Catalunya, València, Andalusia i algun altre racó ibèric van aixecar-se a favor del federalisme. Novament les idees centralistes i unionistes s’imposaven a les descentralitzadores i federalistes.

* Article de l'historiador i escriptor Ferran Aisa publicat al núm. 165 de la revista Catalunya.