CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Projecció del Documental CIUTAT MORTA a Reus el 9 de desembre

Divendres, 28 novembre, 2014

Projecció del Documental CIUTAT MORTA a Reus el dimarts 9 de desembre
19.30h a la Sala d'Actes del Centre de Lectura (c/Major 15)

Organitzen: CGT Baix Camp-Priorat i Ateneu Llibertari de Reus
Col·labora: Centre de Lectura

>>> Cartell en document adjunt.

Fitxa tècnica

Títol original: CIUTAT MORTA | Durada: 120 minuts | Gènere: Llargmetratge de no-ficció | Format: Color HDcam | Realització i Direcció de fotografia: Xavier Artigas i Xapo Ortega | Producció: METROMUSTER | Ajudants de direcció: Marielle Paon i Núria Campabadal | Cap de producció: Diana Asenjo | Muntatge: Xavier Artigas i Núria Campabadal | So directe: Xapo Ortega | Il·luminació: Marielle Paon | Disseny gràfic: Sergio Espin | Postproducció: Lluís Germanó | Banda sonora original: Las CasiCasiotone

EL CAS 4-F. TERRORISME D’ESTAT. NI OBLIT, NI PERDÓ

"Ciutat Morta" és un treball d’investigació videogràfica que pretén donar a conèixer la veritat sobre el cas 4F, un dels casos de corrupció policial més greus que s’han destapat a Barcelona. “Ciutat Morta” no és cinema polític. És política feta amb cinema. “Ciutat Morta” no és un documental convencional. Ni tan sols sabríem bé si dir que es tracta d’un documental. Abans que cinema, “Ciutat Morta” és activisme: al terme de la projecció mai seràs la mateixa persona, i tampoc serà la mateixa la teva percepció d’aquest cas.

“Ciutat Morta” desmunta el muntatge polític, policial i judicial del cas 4-F, en el qual quatre joves van ser jutjats i condemnats injustament. Patricia Heras, una dels protagonistes del cas, es va treure la vida cinc anys després dels fets, durant un permís penitenciari.
El film, de la productora Metromuster, es va realitzar gràcies al micromecenatge al costat del setmanari La Directa i la Comissió Audiovisual del 15M a Barcelona. Ha format part de la programació del Festival Internacional de Sant Sebastià 2014. La pel·lícula ha obtingut diversos premis: la Biznaga de Plata al millor documental del Festival de Màlaga 2014; va guanyar el premi del públic “Caracola – Alcances” en la 46ª edició del Festival Alcancess de Cadis; l’Esment Honorífic del Festival Internacional Miradas Doc 2013, la programació a la Secció Oficial del Festival AtlanticDoc 2013 (Uruguai), la Secció especial del DocsBarcelona, o el premi d'Amnistia Internacional Catalunya al Festival de Cine i Drets Humans de Barcelona, entre altres.

El 4 de febrer de 2006 cau un test des d’una casa ocupada (propietat de l’Ajuntament) en la qual se celebrava una festa, deixant ferit de gravetat a un agent de la policia municipal. Els policies van dir que l’agressió la van realitzar els joves que estaven en el carrer. Aquest testimoniatge, clau per a justificar la condemna, va ser desmentit pels forenses de la defensa, que van negar tota base científica a la possibilitat que les greus lesions sofertes per l’agent s’haguessin produït pel llançament d’una pedra amb impacte frontal mantenint que l’objecte va haver de ser llançat des de pisos superiors. També es van obviar els testimoniatges dels veïns, un vídeo i un informe dels Mossos d’Esquadra que constata teules arrencades i llançades des de les teulades. L’Ajuntament i la policia, davant la impossibilitat d’esbrinar qui havia llançat el test, pel gran nombre de persones que hi havia en la casa, van inculpar a gent innocent que no va estar dintre de la casa. Solament calia trobar a algú amb estètica antisistema.

UN DELS PITJORS CASOS DE CORRUPCIÓ POLICIAL

La nit del 4 de febrer de 2006 va acabar amb una càrrega policial en el centre de Barcelona. Va ser als voltants d'un antic teatre okupat en el qual s'estava celebrant una festa. Entre els cops de porra, van començar a caure objectes des del terrat de la casa okupada. Segons va relatar per ràdio l'Alcalde de Barcelona poques hores després, un dels policies, que anava sense casc, va quedar en coma per l'impacte d'un test. Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d'una venjança.Tres joves detinguts, d'origen sud-americà, són greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys, a l'espera d'un judici en el qual poc importava qui havia fet què.

Poc importava que l'objecte que va ferir al policia hagués estat llençat des d'un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Altres dos detinguts aquella nit —Patrícia i Alfredo— ni tan sols estaven presents en el lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital proper i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats. En aquell judici no s'estaven jutjant a individus sinó a tot un col·lectiu. Es tractava d'un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica. Barcelona, la ciutat que acabava d'estrenar la seva anomenada “ordenança de civisme”, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrifcación d'alguns barris cèntrics, destinats al turisme. Els nois detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l'enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps.

Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat a un noi negre. La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici. Per a encobrir les tortures, acusen al jove de ser traficant de drogues, però el jutge descobreix un muntatge: el negre és en realitat, fill d'un diplomàtic: l'ambaixador de Trinidad i Tobago a Noruega.Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en la seva contra durant el judici. El mateix modus operandi en ambdós casos. L'única diferència: l'origen social de les víctimes.L'enèsima història d'impunitat policial, acompanyada per bones dosis de racisme, clasismo i la vulneració de drets fonamentals, tot això emparat per un sistema judicial hereu del règim franquista i uns polítics obsessionats amb el negoci immobiliari que brinda la Marca Barcelona a costa dels seus ciutadans.

PATRICIA HERAS, LA POETA DIFUNTA

Més enllà de la ciutat de Barcelona, el personatge principal de "Ciutat Morta" és Patrícia, a qui anem coneixent a través de la seva poesia i el testimoni de les seves amigues i exparejas sentimentals. Es tracta d'una jove estudianta de literatura, extremadament sensible, que amaga les seves inseguretats darrere d'una estètica excèntrica, alimentada per la cultura queer amb la qual es identifca. L'experiència que li travessa a partir d'aquell matí del 4 de febrer de 2006, quan és detinguda juntament amb el seu amic Alfredo en un hospital, dóna un gir radical a la seva vida. Dos anys d'angoixa a l'espera del judici, esgotant tots els estalvis de la seva vida per a pagar advocats. Tres anys de condemna en la presó. A part de destrossar la seva vida, aquests fets disparen la seva productivitat literària que va quedant registrada en un blog que titula de forma premonitoria: Poeta Morta. Patricia se suïcida durant una sortida de la presó, a l'abril del 2011. Aquesta pel·lícula pretén ser un homenatge a ella.

Les conseqüències directes del muntatge es poden descriure així:

• Álex Cisternas i Juan Pintos van passar 2 anys a la presó preventiva i altres tants a la presó i tercer grau.

• Rodrigo Lanza va passar 5 anys a la presó i dos més de llibertat provisional.

• Álex, Rodrigo i Juan van ser torturats durant la detenció i en els posteriors dies de calabós per la policia; la seva denúncia per tortures mai va prosperar.

• Patricia Heras va passar 2 mesos a la presó i 4 mesos en tercer grau fins que el 26 d’abril de 2011 es va treure la vida.

El primer judici a l’Audiència Provincial de Barcelona al febrer de 2008 es va desenvolupar amb múltiples irregularitats. No es van acceptar les proves de la defensa i l’única prova de l’acusació va ser el testimoniatge de dos guàrdies urbans: Samyang i Baiona. El Tribunal Suprem, al juliol de 2009, va ratificar la sentència i actualment està en el Tribunal Constitucional, davant el qual es va presentar un altre recurs.

L’estratègia de la policia i l’Ajuntament de Barcelona per a crear bocs expiatoris es va desmuntar, els agents de la Guàrdia Urbana que van ser la peça clau del cas, Samyang i Baiona, van ser condemnats per torturar al fill d’un diplomàtic, Yuri. En la mateixa s’evidencia que havien falsificat atestats, manipulat proves i mentit deliberadament a les seves superiors i al tribunal, el que qüestiona sobradament la credibilitat de les seves declaracions com testimonis de càrrec en el cas 4F.

“Ciutat Morta” és la història d’una condemna per uns fets en els quals mai van tenir la més mínima participació. L’advocat Gonzalo Boyé, que va exercir la defensa de Rodrigo durant el judici, és taxatiu: " En aquest judici tots sabíem que els policies estaven mentint. I quan dic tots, em refereixo a tots els que dúiem toga". Com diu Juan: "no és un muntatge policial; va molt més allà que esmenten quatre policies. Està sostingut per tota una estructura". “Durant el treball d’investigació i realització hem vist com desapareixien documents oficials, es modificaven notícies d’arxiu en televisions públiques…”.

Tots els condemnats han mantingut sempre la seva innocència. Perquè, en efecte, si Rodrigo, Juan, Alex i Patri s’haguessin declarat culpables; si haguessin "assumit la seva responsabilitat" una vegada que estaven a la presó, la junta de tractament hauria considerat que s’estaven "reinserint" i haurien accedit abans a permisos penitenciaris i la llibertat. Paradoxalment, que un innocent a la presó mantingui la seva innocència fa que les condicions de compliment siguin més dures. Com assenyala Diana Junyent, amiga de Patricia, l’únic objectiu dels psicòlegs mentre ella va estar a la presó era aconseguir que es declarés culpable. Quan se suïcida, estant en tercer grau, no tenia assistència psicològica, ja que aquesta es limitava a intentar aconseguir una confessió mentre complia condemna. Per això cobren sentit les dures paraules de Rodri que obren el documental: " No sé si hi ha justícia i cada vegada sé menys què és la justícia. El que tinc clar és que no està en els jutjats”.

La història del 4F és lamentablement molt més habitual del que pugui semblar. El documental parla de la mentida, del muntatge policial, polític i judicial i de tortures. Però sobretot parla d’impunitat, que és la gran xacra de la nostra societat. La tortura i la corrupció tenen lloc no solament perquè hi hagi pomes podrides en el sistema, sinó perquè hi ha un Sistema que permet que això succeeixi, que no disposa dels mecanismes de control ni la voluntat per a evitar-lo i que, a més, quan alguna vegada arriben a ser jutjades, acaben amb l’indult dels seus responsables. En el cas del 4F, els i les acusades d’haver ferit al policia tenien un entorn social que els va donar suport i va acompanyar fins al final. Aquest documental no s’hagués pogut fer d’altra manera. No obstant això, l’habitual d’una nit qualsevol a Barcelona és que la persona detinguda no tingui possibilitat de defensar-se, ni entorn social que li pugui donar suport, ni recursos econòmics amb que afrontar una defensa legal, i en la majoria dels casos, sense papers. Això permet que ni tan sols existeixi la possibilitat que hagi pogut ser maltractada, detinguda il·legalment o torturada. Solament de tant en tant les forces de l’ordre s’equivoquen i es troben amb persones com Yuri, o amb Juan Andrés Benítez.

Informació extreta de: http://www.desmontaje4f.org i http://directa.cat/tag/4f

Blog de "Ciutat Morta":
http://ciutatmorta.wordpress.com/

Blog de la productora Metromuster:
http://metromuster.cc/