L’ecologista Carles Fontserè

Malauradament l'ecologisme català no ha tingut la seva veu en l'homenatge a Carles Fontserè celebrat al Palau de la Generalitat, però ell es va comprometre a fons amb el combat ecologista

S'ha dit i escrit molt, i elogiosament, sobre ell i la seva obra després del seu traspàs. Ara bé, he de dir que s'ha argumentat poc sobre les seves crítiques, sempre ben documentades, a la classe política dominant i al catalanisme d'aparador. Ell acostumava a manifestar que la situació política actual era conseqüència d'una transició democràtica que va deixar intactes les estructures econòmiques del franquisme. Es queixava constantment d'un verbalisme catalanista que a la pràctica no era coherent amb la defensa del país.Sobre la transició i la conspiració economicomilitar que va muntar el 23-F en parlàrem llargament en una ocasió a Can Tista amb l'historiador Gabriel Jackson, convidat d'honor, com també ho va ser en Carles, del nostre Ecofòrum de la Garrotxa. Amb pocs republicans he pogut conversar amb tanta llibertat de pensament, i sense el maniqueisme d'esquerres i dretes, com amb en Fontserè.

Però si alguna cosa l'indignava, i ho compartíem, era l'especulació urbanística i la destrucció del paisatge, especialment dels indrets més emblemàtics del país, com era el seu estimat estany de Banyoles. Es va decebre molt quan després d'enviar una carta a diferents personalitats, entre les quals hi havia Lluís Llach, on es demanava solidaritat per a la protecció integral de l'estany no va rebre la resposta que esperava.

S'ha escrit, erròniament, que mai no va donar suport explícit a cap formació política. Això no és cert. Va ocupar el número 7 de la llista gironina d'Alternativa Verda a les eleccions al Parlament del 29 de maig de 1988, i va participar activament en la nostra campanya, com ho va fer en altres ocasions. D'aquells dies, n'explicaré algunes anècdotes. El 17 de maig vàrem organitzar un acte electoral a la plaça de Banyoles per oposar-nos al projecte olímpic previst a l'estany. Quan hi vàrem arribar a l'hora programada, a mitja tarda, a la plaça no hi havia ni una ànima. «Es pensen que això dels Jocs serà com la gallina dels ous d'or però acabarà essent com en la pel·lícula de Bienvenido Mr. Marshall. Que en som de rucs i desinformats! Apa, tornem-nos-en cap a casa», va dir-me en Carles tot decebut. «No et preocupis. Deixa'm fer a mi. Ja veuràs», li vaig respondre per intentar aturar la seva desmoralització. Tal dit, tal fet. Vaig agafar l'altaveu que portàvem a la furgoneta electoral i vaig començar a fer pedagogia dels interessos especulatius que hi havia darrere dels Jocs, del narcotràfic que afectava les comarques gironines, de l'impacte de les futures autovies... M'expressava com si davant nostre tinguéssim un miler de persones. A poc a poc s'obrien les finestres, s'aixecaven les persianes i sortien persones del cafè. Vàrem acabar amb la plaça mig plena i amb aplaudiments. «Quins collons teniu els d'Alternativa Verda!», va dir-me en Carles quan ja plegàvem veles. Potser aquell dia ens vàrem guanyar per sempre el seu crèdit i el de la seva companya Terry Broch.

En Carles es va comprometre a fons amb el combat ecologista. Ens va regalar un esplèndid cartell amb una poesia de la Maria Àngels Anglada, que també ens encoratjava, sobre els aiguamolls de l'Empordà. Uns quants dies després a la Rambla de Girona vàrem presentar un mural que ens va dibuixar per denunciar la destrucció de la vall de Sant Daniel.

El 27 de maig vàrem programar un nou acte al Casal Independentista de Banyoles. Ell va arribar puntualíssim, com sempre, fet un pinxo i animat. La recepció, però, va ser gèlida de part dels membres del Moviment de Defensa de la Terra que consideraven que també anava destinada a nosaltres la campanya No els votis. No s'ho mereixen. En Carles estava disgustat i disposat a marxar quan li vaig dir: «Tranquil, fes-me confiança». Els joves independentistes creien que l'ecologisme era una ideologia burgesa i conservadora. Després de més d'una hora d'explicacions, els maulets varen considerar que havia estat un error tapar-nos els cartells amb els seus de caràcter abstencionista.

El resultat electoral, com era de preveure, no va arribar al 3% i ens quedàrem com el primer partit extraparlamentari. Havíem aconseguit, però, fer la tasca mobilitzadora que ens vàrem proposar. Aquell que fou llibertari, ecologista i agitador cultural ens ha deixat el seu estel. El combat per recuperar la veritable memòria històrica continua.