Moviment popular i expectatives electorals

El paper del moviment llibertari davant les conjuntures electorals i la recuperació institucional dels moviments socials i populars

Actualment vivim uns mesos d’aparent desmobilització social al carrer. Mentre que en algunes localitats és una situació fàcilment constatable, en unes altres no ho és tant ja que l’activitat dels moviments segueix el curs habitual de mobilitzacions constants. No obstant això, és cert que estem en una conjuntura diferent, nova en la nostra època post-15M, a causa que s’albiren canvis en el panorama polític per les possibles eleccions plebiscitàries a Catalunya i per l’auge de nous partits que tenen opcions reals d’arribar al poder tant a nivell de govern central com en el municipal.

Davant d’aquest canvi de conjuntura política, impensable fa alguns anys, és lògic que sorgeixin dubtes en l’anàlisi estratègica del camp llibertari. Perquè aquest reflux, es produeix a causa que els moviments estiguin apostant per una via electoral per al canvi social? Hem arribat a un límit de les mobilitzacions socials i per això s’opta per una altra via?

En primer lloc, és necessari apuntar que tots els moviments socials tenen períodes de naixement, expansió i reflux. És una cosa perfectament normal i entra dins del que es pot esperar de tot moviment. No hem d’espantar-nos per això, al contrari, hem d’albirar una altra via de mobilitzacions al carrer que torni a activar un cicle de protestes.

En segon lloc, hem d’adonar-nos que la gent busca un imaginari global. És a dir, que vol veure un canvi social real que li arrabassi el poder a l’enemic de classe (que té tots els mecanismes del poder, fins i tot el govern). Per això, en cert moment les institucions apareixen com l’objectiu fàcil d’avanç en les forces socials. Si no s’ha aconseguit gran cosa a través de la protesta ciutadana, la conquesta del poder per mitjà de les eleccions sol ser una opció ben vista.

Per tant, si les opcions revolucionàries han estat absents del debat general i no han aconseguit articular una alternativa global revolucionària que tingui com a base el moviment popular, es produeix com a conseqüència un transvasament de forces a l’electoralisme. A nivell global ha d’existir, per tant, una alternativa de poder i gestió revolucionària del mateix, és a dir, una teoria revolucionària.

No obstant això, a més de la teoria és necessari oferir una estratègia a llarg termini per poder treballar en aquesta via. Per això cal construir un imaginari en el qual el moviment popular hagi de desplaçar del poder a la classe que l’ostenta actualment. Naturalment ha de disposar de mitjans per fer-ho de forma factible que puguin atreure a cada vegada majors capes de la població.

En el nostre context actual, no obstant això, no es pot obviar el fenomen electoral. Es percep com una conquesta social en tant en quant el poder polític es posa a la disposició del partit vencedor en les urnes. No es deixarà d’utilitzar aquesta via per molta propaganda que es realitzi en sentit abstencionista. En aquesta línia, sent realistes, cal assenyalar que, quan els moviments disposen de força i influència, hi ha moltes probabilitats que intentin disputar les institucions a l’enemic mitjançant les eleccions. Ho faran encara que només sigui per llevar d’en mig a alguns cacics locals. Per aquest motiu el moviment popular haurà de donar una resposta dual davant el fet electoral:

* El moviment popular ha de disposar de mecanismes per exercir la seva influència en les institucions sense ser recuperat per elles. Per a això és necessària una organització al·legal revolucionària (paper que li hauria de correspondre al moviment llibertari) que mantingui la tensió i el centre de gravetat fora de les institucions. Els moviments populars han de ser forts i estar ben coordinats entre si per mantenir l’autonomia i imposar les seves demandes al poder polític.

* Construir una alternativa a les institucions, ja sigui transformant les actuals en noves institucions populars, ja sigui generant contrainstitucions que estableixin un poder dual, o fins i tot ambdues opcions alhora.

Finalment, volem apuntar que la majoria dels processos revolucionaris de la història han passat per una etapa d’intent d’accés a les institucions per la via electoral, per vies legals, que són els que se segueixen de forma instintiva moltes vegades abans d’iniciar processos d’autoorganització i de creació d’alternatives. En alguns casos fins i tot s’ha pogut aconseguir accedir a llocs de govern. Això ha portat sovint al fet que s’arribés ràpidament als límits d’intervenció que permet el sistema capitalista, topant-se amb els murs de “l’estat profund” (clienteles i interessos de classe que posen les estructures de l’estat al servei de la burgesia, independentment de qui siguin els gestors de les institucions) i, en última instància, amb la repressió.

L’accés al poder institucional pot actuar com a desencadenant de les contradiccions d’un capitalisme que d’una banda promet la democràcia i la llibertat i per l’altre la nega i la boicoteja amb totes les seves forces quan aquestes es desenvolupen més clarament. Comptat i debatut, que un partit que es presenti com a representant del moviment popular arribi al govern per mitjà de les urnes no vol dir que sigui capaç després exercir un poder real, ja que el poder es troba fèrriament en mans de la burgesia, que és capaç d’exercir-ho per altres mitjans al marge dels governs.

El paper del moviment llibertari, més que advertir als moviments populars de l’engany de la via electoral, és actuar com:

a) organitzador del moviment social en estructures de poder popular autònomes i amb una agenda pròpia al marge dels partits polítics perquè aquest sigui capaç d’imposar les seves polítiques a les institucions, sobretot aprofitant a la gent amiga que participa de les mateixes – que, no ens enganyem, sempre existeix-. El moviment popular pot dissenyar i assajar allà on pugui uns models institucionals més democràtics i socialistes – a manera de poder dual – que puguin prefigurar la societat que es vol construir.

b) element tensionador de les contradiccions existents entre el projecte de transformació reformista benintencionat amb les estructures institucionals i econòmiques reals (els poders fàctics). Si no és benintencionat llavors és que serà simplement reformista i no transformarà pràcticament gens, limitant-se a canvis cosmètics. És a dir, que haurà defraudat novament les esperances de la societat pel que el propi moviment popular s’hauria de tornar en contra d’aquest projecte de reformes.

I, c) preparar-se per al moment en el qual aquestes contradiccions esclatin. Perquè el més probable és que esclatin. Per a això, cal tenir a punt unes contrainstitucions populars fiables i provades (per evitar la improvisació al moment més crític), una àmplia política d’aliances capaç de gestionar un país i una capacitat organitzativa i mobilitzadora per neutralitzar ofensives violentes involucionistes per part del sistema.

Procés Embat
per la construcció de l’anarquisme social i orgnitzat

http://procesembat.wordpress.com/2015/01/07/moviment-popular-i-expectatives-electorals/