La metàstasi financera
En les últimes setmanes havien cobrat protagonisme les insistents declaracions de destacats banquers, pressionant a Rodríguez Zapatero sobre les receptes a aplicar per a, segons ells, combatre la crisi. Entre uns altres, tant Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya, com Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu, s'han emprat a fons per a marcar la “full de ruta” del Govern espanyol en dos sentits: Un, la creació urgent d’un altre fons multimilionari de rescat per a la banca, que ja han aconseguit. I dos, la proposta d'una altra “reforma laboral”, entesa aquesta com la flexibilització, precarització i individualització de les condicions de treball, i l’abaratiment de l'acomiadament.
Independentment del nul aval democràtic d'aquests gurús de les finances (qui els ha elegit?), un se sorprèn de la cara dura amb que li dicten l'agenda al govern i, sobretot i principalment, com aquesta ingerència té èxit i determina, en tot o en part, l'acció del submís executiu de Zapatero. Aquesta pressió ja ha donat els seus fruits i suposa, d'entrada, la creació de l’anomenat “Fons de Reestructuració Ordenada Bancària” (FROB), dotat inicialment amb 9.000 milions d'euros (ja van dedicar altres 9000 al rescat de Caja Castilla-La Mancha), ampliables a 99.000, dels quals es podrà disposar aquest mateix any de fins a 36.000. Cal recordar que, anteriorment i segons diverses fonts, havien estat ja posats a disposició, per a “ajudar a la banca”, fins a un total de 150.000 milions, entre ajudes directes, indirectes o avals. I mentre se saquegen d'aquesta manera les arques públiques, alhora es van “madurant” les condicions per a un altre tipus robatori als treballadors: una altra “reforma laboral”, a costa de l'ocupació, de la negociació col•lectiva i dels drets laborals.
L’aclaridor del cas és la lògica i evident connexió i interrelació entre una mesura i l'altra. L'efecte “Robin Hood al revés” funciona pels vasos comunicants que connecten l'opulència amb la precarietat, els privilegiats amb els exclosos, els lladres amb les seves víctimes. Els conductes del sistema expandeixen la metàstasi del càncer financer, que produeix efectes devastadors en milions de treballadors, homes i dones que perden la seva ocupació, que s'empobreixen, que es precaritzen, que es desesperen. L'exclusió social cada vegada s'estén més als segments vulnerables: joves sense futur, vells sense recursos, immigrants sense drets.
És un insult a la raó que, en una situació que es deteriora cada dia, enmig d'un empobriment generalitzat dels treballadors i de la ciutadania, que la prioritat governamental sigui salvar banquers. A aquests, que són responsables de la crisi, per la seva avarícia especulativa, per l'asfíxia creditícia, pels seus presumptes delictes, en comptes de dur-los davant dels jutges, se'ls fan suculents (i inútils) regals de milers de milions d'euros. Alhora, s'avorta qualsevol tímid intent de reforma fiscal tendent a gravar les rendes altes, i tota la política econòmica gira sobre l'eix de la corrupció i el desequilibri a favor dels de sempre.
Seria convenient que prenguéssim consciència que, o bé ens plantejam acabar amb el càncer, o ell acabarà amb nosaltres. No sembla dolenta idea que suméssim cada vegada més veus contra tanta desvergonya. Hauríem de calcular cada dia les necessitats socials urgents que es podrien satisfer, amb les astronòmiques quantitats de diners públics posades a disposició d'aquests delinqüents socials. Si som capaços d'arribar a saber la suma total dels “plans de rescat de banquers”, potser pugam arribar a prendre consciència de la grandària del robatori, de la dimensió del càncer.
Pep Juárez, Secretari d'Acció Sindical de CGT-Balears