Repressió, vagues i dret penal de l’enemic

Des de maig del 2011, la societat en la qual vivim ha conegut una gran onada de lluites socials. Esperonada per una crisi econòmica sense precedents en els últims quaranta anys i per la sortida als carrers de les multituds, que buscaven frenar l'accelerat procés de destrucció de les seves condicions de vida en que consistia la via oficial de 'superació' de la crisi, que mai ha arribat a concretar-se, la societat espanyola ha viscut una frenètica successió de manifestacions, vagues generals i mobilitzacions populars.

Per descomptat, la resposta del poder enfront de l'emergència de les necessitats i el ressorgiment polític de les classes subalternes ha basculat entre la cooptació dels dirigents de les protestes, els intents d'encapçalar-les i canalitzar-les, i la repressió pura i desenfrenada.

La crisi global més profunda des de 1929 ha vingut acompanyada, com era d'esperar, per un procés de setge per part del poder contra les llibertats cíviques i els drets ciutadans. Des dels agents policials encaputxats prenent declaració a manifestants pacífics a les detencions massives de dissidents i activistes socials, passant per les modificacions legislatives que s'apunten en l'horitzó (Llei Mordassa, taxes judicials, reforma del Codi Penal…), tot remitent a un escenari de pèrdua radical de garanties jurídiques per als treballadors i sectors actius de la societat, així com d'autoritarisme creixent, que marcarà la seva més nítida expressió en la previsiblement desproporcionada resposta al 'desafiament' català.

Per descomptat, la crisi econòmica, política i social, així com cultural i de legitimitat del règim (i del conjunt del sistema capitalista, si l'analitzem alçant la vista més enllà del nostre 'veïnat' provincià) és la clau d'una situació de creixent recurs a la repressió com única o principal resposta al despertar emergent de les multituds globals.

La posada en qüestió, en les últimes dècades, però sobretot en els últims anys i en tot el globus, del Pacte Social Fordista, les restes del qual han estat clarament demolides, ha representat també la fallida de tot un model de gestió de la vida col·lectiva, un model polític i parlamentari, tant com un paradigma jurídic, edificat, almenys a Europa, sobre la ficció operativa (això sí) del 'acord entre classes'. En això, com en tot, el neoliberalisme ha anat realitzant un treball de dècades d'ensorrar i demolir. Una labor que ara es radicalitza i accelera fins al paroxisme.

Basti citar referent a això la deriva il·lustrada per Gerardo Pissarello en el seu llibre Un largo Thermidor d'un constitucionalisme basat en la ficció del 'Estat Social de Dret' a l'actual dinàmica de devastació fàctica de les llibertats ciutadanes i limitació legislativa dels drets individuals i col·lectius expressada en realitats com les taxes judicials, els procediments executius de desnonament sense estudi de la substància de la relació jurídica subjacent o les mesures d'arbitrarietat ad­ministrativa i d'efectes quasi penals in­sertats en la futura Llei Mordassa.

Que el Dret, com ferment o substrat, com capa de formigó que articula la utopia i el dia a dia del Capital, està en crisi, es troba ja fora de tota dubte. Les manifestacions més espectaculars i radicals d'aquesta crisi que arriba a a totes les seves jurisdiccions són potser les relatives a la transformació posmoderna del Dret Penal, la part més delicada, i al temps perillosa, de l'ordenament jurídic.

Parlem del pas a un Dret Penal de l'enemic (com ho ha qualificat Zaffaroni) que, lluny de perseguir conductes prèviament tipificades per les institucions democràtiques com agressions d'especial gravetat contra béns jurídics especialment importants, sobre la base de principis d'arrel liberal-garantista, com el d'intervenció mínima, el de legalitat o el de proporcionalitat, es dedica ara a perseguir subjectes socials prèviament identificats i estigmatitzats amb la identitat inamovible del 'no recuperable', de l'etern sospitós, de l'agent executiu d'una antijuridicitat constitutiva i ineludible. Llegeixi's, en l'Espanya post 15-M, de l'activista descontrolat i irredent.

Així, el sentit de la pena (sempre discutible, d'altra banda) muta de la retribució a la prevenció, però no entesa en un sentit democràtic com obertura d'un procés de rehabilitació garantista i respectuós amb la fonamental llibertat individual, sinó com gestió para-científica de riscos complexos i múltiples concretats en la forma d'enemics entrevistos com la personificació del 'mal' i la 'malaltia asocial'.

El penalment perseguit, en aquestes circumstàncies, no és, per tant, la conducta desviada, sinó la generació de camps i subjectes que no estan sota control i són considerats constitutivament perillosos, com el gairebé metafísic 'manifestant radical antisistema', en un context de violència en les manifestacions pràcticament inexistent en la realitat fàctica dels últims anys.

La repressió, així, no respon a pràctiques il·lícites, sinó, de manera àmplia i difusa, a simples potencialitats establertes estadísticament. Guantánamo és la imatge paradigmàtica, a escala global, d'un sistema Penal i Penitenciari (repressiu, en suma) que està rehabilitant a marxes forçades els mecanismes del suplici preburgués (el càstig públic en l'espai col·lectiu, en aquest moment els mitjans de comunicació massius), acompanyat d'una criminalització difusa i tentacular, que supera el pròpiament penal per a incursionar en altres àmbits com l'administratiu o el sanitari, d'una societat entremesclada per una fina xarxa capil·lar d'instàncies dominades per la lògica securitaria i normalitzadora. Tot això, per descomptat, amb absoluta fallida de les il·lusions enarborades per un Dret burgès que, en algun moment pretèrit, va prometre fer respectar certes garanties declarades com inamovibles, més mai convertides en l'eix central de l'actuació pràctica malgrat la bona voluntat de molts professionals. La realitat és tossuda i alimenta l'anàlisi precedent.

El sindicat CGT parla ja d'almenys 52 procediments penals o administratius sancionadors oberts contra els seus militants per actuacions portades a terme en legítimes protestes pacífiques. Destaquem, entre ells, a simples efectes ejemplificativos, al cas de Roger i Mercader, sindicalistes detinguts en la Vaga General de 29 de març de 2012, per participar en un piquet informatiu, i que s'enfronten a peticions penals de 6 i 2 anys de presó respectivament.

De fet, la repressió s'ha encebat especialment en l'entorn de les vagues generals i dels conflictes laborals, expressant un clar substrat classista. Les il·licituds de certs subjectes socials els permeten sortir indemnes del sistema penal (com la pràctica totalitat dels encausats per la massiva corrupció política de les últimes dècades), mentre els treballadors paguen, en tots els sentits, la festa de l'elit. Segons els mitjans de comunicació, en aquests moments uns 300 treballadors s'enfronten a prop d'un total de 120 anys de petició de penes privatives de llibertat per les seves activitats sindicals al conjunt de l'estat espanyol.

L'element classista inserit en tota aquesta disbauxa repressiva es torna evident si analitzem el tipus penal que sol imputar-se a aquests detinguts: l'article 135.2 del Codi Penal, és a dir, un 'delicte contra els drets dels treballadors'. Una cosa absolutament irònica si ho comparem amb la pràctica inexistència de condemnes relacionades amb el 135.1 (impedir el dret de vaga per part dels empresaris). Sembla ser, per tant, si ens remetem a les pures estadístiques penals, que els delictes contra els drets dels treballadors només els cometen els propis treballadors actius.

El deja-vu respecte al pretèrit tipus de 'conspiració per a alterar el preu de les coses' usat per a reprimir les vagues i l'associació obrera en els inicis del nostre sindicalisme és cada vegada més peremptori. Haurien de prendre nota d'això les forces polítiques que, pretenent ser eina de canvi, semblen disposades a fer, no obstant això, codis ètics imbuïts del simple 'bon sentit' burgès idealista que els fa invalidar com futurs militants als únics de fet condemnats pels 'delictes contra els drets dels treballadors', és a dir, als activistes obrers.

Així, doncs, aquest és l'escenari que enfrontem: repressió creixent, transformació de l'aparell penal en una direcció inèdita, però cada vegada més funcional a les necessitats de les oligarquies. Persecució de l'enemic, i no de conductes concretes. Limi­tació de les llibertats democràtiques i dels drets cívics. Tot un conjunt de processos que apunten, en definitiva, a fer callar les veus i la legítima protesta d'uns sectors populars cada vegada més acorralats pel remolí neoliberal.

Raons, en definitiva, per a una mobilització creixent. Per a estendre i fer confluir les legítimes protestes de qui reclamen el dret a construir entre tots i totes un món vivible en el qual desenvolupar les plenes potencialitats d'un precari ésser humà que ha de superar sempre temps foscs per a afirmar la seva pròpia llum.

* Article de José Luis Carretero publicat al web de ICEA.