Carrera acadèmica, carrera precària

Carrera acadèmica, carrera precària
Parlem amb Marta Padrós, professora i investigadora de la facultat de Psicologia de la UAB, que ens explica com la precarietat que impera a tota la universitat fa gairebé impossible l'accés a l'acadèmia.

Les condicions de precarietat han deixat la UAB deserta de drets laborals

El futur de la universitat pública catalana s'enfosqueix per moments. Si, entre pujades de taxes i contrareformes wertianes, l'estudiantat de les classes populars cada cop les passa més magres per matricular-se, l'opció de fer un doctorat i, alhora, satisfer les necessitats bàsiques pròpies es presenta poc menys que utòpica. Marta Padrós, professora de la facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i secretària de Gènere de la CGT, ens descriu la impracticable cursa d'obstacles que marcarà la vida de l'aspirant a ser doctora i, tant de bo, docent.

Un cop matriculada al doctorat, l'estudiant té diverses opcions per compaginar la redacció de la tesi amb alguna activitat remunerada. La primera és obtenir una beca doctoral, mitjançant la qual es dedica una part de la jornada a impartir docència i una altra queda reservada per fer la tesi. “Tot i que, a la pràctica, el temps dedicat a la recerca és baix i es fan més classes de les que toquen, obtenir una de les poques beques disponibles pot considerar-se un privilegi, perquè et dóna algunes estones per al teu projecte”, comenta Marta Padrós. La segona opció és buscar una feina fora de la universitat. “A la pràctica, això és gairebé garantia que deixis la tesi a mitges, a no ser que trobis un lloc de treball amb uns horaris molt acotats; amb les condicions laborals que hi ha avui, sols fer més hores de les que consten”.

Marta Padrós: "“En tots els àmbits de la UAB hi ha alts nivells de precarietat, la institució s'aprofita de totes les trampes i buits legals possibles”

Capítol 6: Inseguretat total
Una altra manera d'obtenir ingressos durant el doctorat és aconseguir un contracte laboral de Tècnic de Suport a la Recerca (TSR), una feina en un grup d'investigació a la universitat. En aquest cas, l'activitat s'assimila més a l'àmbit formatiu, però la tesi també queda relegada a les estones lliures. La figura de les TSR (que no necessàriament han de ser doctorands) s'emmarca dins el Capítol 6 dels Pressupostos de la UAB. Dins aquesta partida, s'inclouen els llocs de treball (més de 600) que depenen d'un conveni establert entre la universitat i una empresa o institució externa per la realització d'un projecte. Es tracta de contractes d'obra i servei i, en el millor dels casos, indefinits no-fixes, que no ofereixen cap seguretat: “No depèn de nosaltres o de com fem la feina el fet que mantinguem el lloc o no: en plena època de crisi econòmica, els convenis, sobretot amb entitats públiques, desapareixen, i llavors es considera que hi ha 'causes objectives' per acomiadar-nos”, afirma Padrós, que treballa actualment sota el règim TSR. “Hi ha casos de companyes que porten 15 i 20 anys encadenant contractes d'obra i servei, i ni tan sols figuren a la relació de llocs de treball de la UAB”. Sovint s'encarreguen de tasques molt concretes i altament especialitzades, camps dels quals no hi ha oferta laboral fora de l'acadèmia. “Però la UAB, quan no hi ha els diners dels convenis, se'n renta les mans i finalitza els contractes, tot i que, molt sovint, s'amaguen com a TSR tasques estructurals, que s'han de continuar fent si el finançament no es renova” -denuncia la investigadora. “L'altra trampa que fan amb les tècniques de suport a la recerca és la de fer contractes a temps parcial quan, en realitat, es treballa la jornada completa”.

La UAB rebaixa la categoria professional dels contractes per pagar salaris més reduïts
La principal lluita col·lectiva consisteix, des de fa quatre anys, en reivindicar que es reconegui l'estructuralitat d'aquestes places, doncs “quan una persona és acomiadada, la seva tasca s'ha de fer igual, i l'han d'assumir les companyes, sobrecarregant-se”. En segon lloc, segons Padrós, cal que es revisin els contractes per equiparar les categories laborals amb les feines reals: “s'infravaloren determinats llocs de treball amb l'argument que no hi ha diners per pagar-los. Hi ha investigadores que cobren 500 euros per fer jornades completes”.

També hi ha persones que combinen el doctorat, una feina de tècnica de suport i un contracte de professor associat. Aquest darrer està destinat a docents que tenen una feina fora de la universitat i només cobren per venir-hi a donar unes hores de classe. En el nostre cas, la segona feina es duu a terme en la mateixa institució: la UAB així ho permet. “Acabem fent les mateixes hores que el professorat contractat a jornada completa, però cotitzant-ne la meitat” -afirma l'entrevistada-. “En resum, es forma tot un entramat de precarietat que t'obliga a tenir dues feines per poder fer la tesi”.

Atrapades al post-doctorat
Si, després de tot, aconsegueix presentar amb èxit la tesi, la doctora o doctor enfronta una altra etapa precaritzada: el post-doctorat. “Històricament, la figura del post-doc, que normalment inclou una estada a l'estranger, serveix per acabar de publicar alguns articles derivats de la tesi doctoral abans d'obtenir una plaça fixa com a lectora -professora de rang inferior al de titular-”, explica Marta Padrós. Però ara, cada any s'obren potser deu places de lectora per 100 post-docs, per tant, la gent queda estancada en aquesta etapa. “El que ha fet la UAB és agafar totes les post-doctorals i fer-los contractes laborals en pràctiques, quan la formació ja la tenen acabada: trobem gent oficialment 'en pràctiques' que fa recerca, dóna classes, dirigeix grups de recerca, coordina assignatures troncals...”

Amb els falsos post-doctorats, una docent pot fer les mateixes hores de classe que si tingués la plaça, però cobrant un 50% menys.

Les post-docs no poden demanar projectes de recerca i es queden en un cul-de-sac, des d'on és molt difícil escalar a la posició següent. “Fins fa uns cinc anys, la carrera acadèmica era més o menys clara, però, des d'aleshores, ja no està clar quina és, ni tan sols si existeix. S'ha creat aquest pol de post-doctorats precaris, que no tenen més expectativa de futur, poden ser acomiadats, fins i tot després de passar-se quinze anys aquí dins”.

“Tothom sap que es tracta de contractes il·legals, que es cobra molt poc per la feina que es fa”, aclareix Marta Padrós, “els fan perquè no han trobat una altra via, o no l'han volgut trobar -nosaltres hem proposat camins alternatius-”. Quan la legislació es compleix, el resultat pot ser encara pitjor, ja que un dels criteris dels contractes post-doc és que no pots haver fet la tesi a la universitat on treballes. Això comporta que, a la gent que acaba la tesi a la UAB, la institució no pot fer-li aquest contracte d'impass mentre no s'obre un concurs on es pugui presentar per ocupar una plaça fixa. Llavors, o bé s'abandona la carrera acadèmica o bé es té la sort d'aconseguir una de les poques i buscades places de post-doc a l'estranger o a una altra universitat de l'Estat. “Si s'aconsegueix marxar, però, tampoc hi ha vies de retorn posterior”, assenyala Padrós, “de persones que hagin fet la tesi aquí, hagin marxat fora i n'hagin tornat, jo no en conec cap. En canvi, en conec moltes que han estat becades aquí a l'Autònoma, que han rebut beca també del govern espanyol per anar a l'estranger.... i que ara treballen de dependentes perquè no han pogut tornar al sistema”.

L'imperi de la precarietat

“En tots els àmbits de la UAB hi ha alts nivells de precarietat, la institució s'aprofita de totes les trampes i buits legals possibles” indica l'entrevistada. “A més, hi ha molta desigualtat interna; entre les docents, la majoria afectada per totes aquestes problemàtiques conviu amb un sector molt privilegiat, format pel professorat titular i els catedràtics. En realitat, totes fem feines molt similars”.

“Hem d'aconseguir forçar que es defineixi una carrera clara dins la universitat i que hi hagi vies de contractació estables i legals”, prescriu Padrós, qui alhora apunta que “el problema és que, en molts casos, simplement estem reclamant que es compleixi la legalitat. És menys que una proposta de mínims” conclou l'acadèmica. “Mentrestant el Consell de Govern de la UAB continua decidint per nosaltres. Heus aquí la democràcia universitària”. De cinquanta-tres membres del consell, només hi ha dotze representants de categories precaritzades: cinc docents amb contractes de professorat no-permanent, dues treballadores del Personal d'Administració i Serveis i sis estudiants.

FONT: LADIRECTA.CAT