Contra la crisi, solidaritat

La crisi econòmica s’està deixant sentir amb força. Un nombre cada vegada més gran de persones estan
quedant desprotegides, sense cap cobertura social, la qual cosa posa en relleu les mancances del sistema
econòmic vigent i els límits de l’Estat assistencial, incapaç de pal·liar-les. Desprotegides per l’Estat assistencial i alienes a les promeses de la classe política, cada cop més persones s’estan organitzant per trobar solucions.

Diverses i interessants iniciatives han començat a sorgir per posar-hi remei, partint de l’autoorganització col·lectiva. Contra la crisi, proliferen les solidaritats.

Fa uns mesos, el multimilionari Warren Buffet escrivia, per descriure els forats del sistema financer que han quedat al descobert arran de la crisi econòmica, que tan sols se sap qui ha estat nedant despullat quan baixa la marea. Quelcom de similar és el que li està passant a Espanya, un dels estats europeus on la crisi s’està deixant sentir amb més força, fruit del model de creixement de les darreres dècades. Si bé durant els anys de bonança econòmica generalitzada els índexs de creixement de l’Estat espanyol permetien als governs treure pit per la gestió econòmica realitzada, quan la marea ha baixat, ha deixat al descobert les greus deficiències estructurals del model productiu vigent.

Quan baixa la marea

Segurament, la prova més concloent d’aquestes deficiències és l’elevat increment de l’atur que està patint Espanya. Segons dades oficials, en l’últim any s’han perdut aproximadament 1,8 milions de llocs de treball, la qual cosa significa que un estat amb el 9% de la població de la Unió Europea ha aportat dues terceres parts de l’atur generat en tots els països que en formen part durant aquest període. D’acord amb l’Enquesta de Població Activa, al primer trimestre del 2009 ja hi havia una mica més de 4 milions de persones aturades arreu de l’Estat, la qual cosa significa més d’un 15% de la població activa (aproximadament el doble de la taxa d’atur mitjana de la Ue). Alhora, segons les projeccions fetes públiques el 4 de maig per la Comissió Europea, Espanya serà el país que més tardarà a sortir de la recessió.

Tot això resulta, entre altres factors, de la gran flexibilització del mercat laboral espanyol (on, segons dades de l’Ocde, un terç dels contractes són temporals), així com d’un model de creixement particular, amb un pes comparativament molt elevat del sector de la construcció. Aquesta “febre del totxo” ha anat acompanyada, com denuncia Gerardo Pisarello (1), d’un seguit de mesures com la desgravació de la compra, la desregulació del mercat hipotecari (permetent hipoteques a 50 anys), la desarticulació de controls bàsics sobre el sistema creditici, i la renúncia a altres fórmules de tinença àmpliament difoses en alguns països europeus, com el lloguer social o la cessió d’ús. Com a conseqüència, s’han estès una sèrie de clixés molt propis del “capitalisme popular”, com ara que l’única manera d’accedir a un habitatge digne i segur és a través de la propietat, o que l’habitatge pot ser objecte d’especulació i una font de rendes tan legítima com qualsevol altra.

El resultat és que només entre un 6% i un 10% del mercat de l’habitatge espanyol és de lloguer, en contrast amb la tendència imperant en els països europeus (un 57% d’habitatge de lloguer a Alemanya, un 47% a Holanda, un 30% a la Gran Bretanya). A més, el pes de l’habitatge social en el conjunt del parc d’habitatges de lloguer és molt més reduït que als principals països europeus: segons un informe de la Fundación Alternativas (vinculada al Psoe), l’habitatge de promoció pública significa a Espanya entre un 1% i un 2%, enfront del 18% de mitjana europea. (2)

Aquest model ha fet que els efectes de la crisi econòmica internacional s’estiguin deixant sentir amb especial força dins de les fronteres de l’Estat espanyol. Segons dades del Consell de Consumidors i Usuaris relatives a l’endeutament de les famílies, durant el 2008 els impagaments d’hipoteques van créixer un 310% respecte al 2007. I les previsions del Consell General del Poder Judicial són que, durant aquest 2009, unes 84.000 unitats familiars podrien haver de fer front a processos de desnonament. Un sector especialment perjudicat per aquesta realitat són les persones immigrades, la taxa de morositat de les quals triplica la mitjana, segons afirma el Banc d’Espanya (3). A més, la crisi ha servit per frenar en sec l’arribada irregular d’immigrants, segons les dades del Ministeri de l’Interior.

Les prestacions socials s’estan mostrant insuficients per pal·liar aquesta situació. Així, d’acord amb les xifres del Ministeri de Treball i Immigració, hi ha 1,18 milions de persones aturades arreu de l’Estat que no cobren cap tipus de prestació o subsidi. Un càlcul, tanmateix, que dista de ser
precís, si tenim en compte que el Ministeri tan sols reconeix 3,6 milions de persones aturades: les registrades a les oficines de treball. Moltes no s’hi inscriuen precisament perquè no tenen dret a prestació, o bé perquè es troben en situació irregular.

D’altra banda, el Programa de l’Institut de Crèdit Oficial, l’anomenada moratòria hipotecària o moratòria Ico (que permet a les persones en atur pagar la meitat de la quota de la seva hipoteca durant dos anys a costa d’un ajornament i un increment dels interessos), ha beneficiat només un nombre molt reduït de gent (menys d’un centenar de persones a mitjan abril). Els restrictius criteris d’aplicació del programa, així com el fet que les entitats bancàries no estiguin obligades a aplicar-lo poden ajudar a explicar la ineficàcia de la mesura.

Tot plegat ha fet que els serveis socials hagin experimentat un gran increment de demanda. A Barcelona, per exemple, durant el primer trimestre del 2009 van atendre 24.000 persones, 4.000 més que el mateix període de l’any anterior, i 12.000 només al mes de març, un 45% més respecte al març del 2008. Així mateix, les sol·licituds per accedir a la renda mínima d’inserció (destinada a les persones que han esgotat la prestació d’atur i segueixen sense ingressos) a Catalunya han estat 3.650 entre els mesos de gener i març, mentre que al primer trimestre del 2008 van ser 1.244. La proposta de Rodríguez Zapatero de generalitzar aquest tipus d’ajuda —feta en el context del debat sobre l’estat de la nació, per mirar de llimar diferències amb l’oposició d’esquerres— no deixa de ser un brindis al sol, ja que la competència en aquesta matèria correspon a les comunitats autònomes exclusivament.

Teixint solidaritats

Desprotegides per l’Estat assistencial i alienes a les promeses dels partits, cada cop més persones s’estan organitzant per trobar les solucions que no aporten les administracions. Una de les iniciatives que han sorgit són les assemblees d’aturats, presents —amb reivindicacions semblants— en llocs com Badia del Vallès, el barri de Bonavista de Tarragona, Sant Vicenç dels Horts, Girona, València i Barcelona. En aquesta última ciutat, per exemple, l’Assemblea de Treballadores i Treballadors a l’Atur de Barcelona (nascuda a partir de l’experiència de la campanya Que la Crisi la Paguin els Rics) reclama entre d’altres, una prestació d’atur indefinida, la jornada laboral de 30 hores setmanals, l’augment de places i recursos dedicats als cursos per a persones a l’atur —alhora que reivindica que no s’externalitzi aquest tipus de servei— i la gratuïtat del transport públic per poder buscar feina amb més facilitat.

L’Oleguer Bohigas, de l’assemblea, posa especial èmfasi en aquesta darrera mesura, així com en la creació d’una borsa de treball rotativa cogestionada entre l’administració, l’assemblea d’aturats i les associacions de veïns, per evitar el clientelisme en l’atorgament de l’obra pública municipal projectada pel Plan E. Aquesta proposta està inspirada en l’experiència del municipi sevillà de Lebrija, on està tenint lloc una gran mobilització que va prendre cos arran de l’atorgament a dit, per part de l’ajuntament, dels llocs de treball generats pel Plan E a persones afins al Psoe. Bohigas també destaca que, malgrat la voluntat i dedicació, l’assemblea ha trobat certes dificultats a l’hora de mobilitzar les persones aturades (l’atur acostuma a ser una experiència que s’individualitza) i alguns col·lectius en concret, com les dones.

Una altra de les iniciatives que han proliferat són les assemblees d’hipotecats. A Barcelona s’ha constituït l’Assemblea d’Afectats per les Hipoteques, sorgida de diferents col·lectius i persones que treballaven la qüestió de l’habitatge. Segons ens explica l’Ada Colau, actualment l’assemblea reuneix més de 200 persones, moltes de les quals immigrades, però no exclusivament, ni molt menys. En el cas dels qui no ho són, fer el pas de reconèixer que es passa per greus dificultats econòmiques es fa sovint més difícil, per l’estigmatització social d’una societat on el l’èxit es mesura únicament a través dels ingressos econòmics. L’Ada ens explica que una de les tasques que l’assemblea tracta de fer és precisament trencar aquest estigma, aquest imaginari social dominant, a partir d’una feina de “suport mutu”.

Entre les reivindicacions de la plataforma podem distingir dos nivells. Unes primeres de més immediates, com la paralització dels desnonaments i l’establiment de la justícia gratuïta per a les persones involucrades en processos d’execució hipotecària. I per altra banda, un segon tipus de mesures de més llarga mirada, com la proposta de modificació legislativa perquè, en casos d’execució hipotecària, el deute quedi immediatament liquidat –com passa en molts països– i no tingui lloc la crua realitat que retrata un dels cartells reivindicatius brandats pels membres de l’assemblea, amb un lema un pèl sexista però molt gràfic: “En la puta calle y con hipoteca”. A la vegada, es proposa que les entitats bancàries assumeixin els preus reals dels habitatges, obligant- les per tant a renunciar a una part significativa del deute hipotecari perquè, a continuació, l’administració compri el pis a preu d’habitatge protegit i l’antic propietari hi pugui romandre com a inquilí amb un lloguer social (sempre i que compleixi els requisits per ser-ne beneficiari). D’altra banda, Colau ens explica també que, amb la col·laboració de col·lectius d’advocats com l’Observatori Desc o el Col·lectiu Ronda, l’assemblea està estudiant possibles accions legals a emprendre contra entitats bancàries, per pràctiques de risc com els avals creuats entre hipotecats.

En l’àmbit de barri han aparegut també projectes interessants. És el cas del Punt d’Informació Laboral de l’Assemblea del Barri de Sants, instal·lat cada dilluns a l’associació de veïns Centre Social de Sants. Els impulsors del Punt d’Informació pretenen que les persones del barri puguin disposar de l’assessorament laboral necessari per poder reclamar els seus drets com a treballadores, tasca especialment necessària en contextos de crisi. Altres col·lectius, com els afectats per la fallida de Lehman Brothers i altres casos similars s’han agrupat per denunciar les males pràctiques de la banca espanyola i l’ocultació d’informació. Actualment, Ahorradores Afectados por las Malas Prácticas Bancarias reuneix més de 2.000 persones.

Precisament l’exigència de transparència bancària és l’eix de la campanya global Transparents.org, que sota el lema “per una transparència responsable dels governs i els bancs”, feia una doble exigència per ser complerta abans del 30 de març del 2009: als governs els exigia que expliquessin d’on surten els diners de la “injecció de recursos al sistema financer”, a qui beneficien i quin cost tenen; i als governs i als bancs que publiquessin a Internet una declaració jurada dels ingressos rebuts anualment procedents d’interessos del deute extern dels països del Sud, i una altra conforme no operen en paradisos fiscals.

En cas d’incompliment d’aquestes reclamacions –tal com ha passat–, la campanya proposa algunes mesures noviolentes, com declarar-se objector fiscal o retirar els dipòsits d’aquelles entitats bancàries que no hagin publicat les declaracions jurades exigides.

Finalment, en una línia similar, l’Enric Duran i el col·lectiu reunit al voltant de les publicacions Crisi i Podem! proposen un boicot a la banca, concretat de manera més visible en una setmana de boicot a les entitats que van denunciar l’Enric per haver-los “expropiat” –a elles, entre altres entitats– 492.000 euros.

En un món regit per unes regles ben boges, encara cal reivindicar que els bojos no són els qui incompleixen aquestes regles, sinó els qui les estableixen o se’n beneficien.

Pau Casanellas

Notes:

1: SinPermiso, 3 de maig del 2009.

2: Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado profesional, 2007.

3: Informe de estabilidad financiera, maig de 2009

www.illacrua.cat/Crisi_167.pdf