Les xifres del deute l’any 2015 a partir de l’informe del Comitè per a l’Anul·lació del Deute del Tercer Món
Resulta evident que el deute extern s'ha convertit en un “instrument de bombament de recursos econòmics dels països en desenvolupament als països creditors”.
El Comitè per a l'Anul·lació del Deute del Tercer Món reedita el 2015 el seu informe Les xifres del deute en el qual, des de fa anys, busca descriure el “sistema deute” del que s'ha revestit la globalització. Exposen tot un elenc de dades que no deixa lloc a dubtes de qui es beneficia amb aquest sistema. Gràcies a l'estudi podem veure com el mecanisme que es va usar al principi als anomenats països del Sud, s'ha anat aplicant també en el Nord, especialment a partir de 2008.
Deute i desigualtat
Una de les idees que aquest document vol ressaltar és la forta relació entre endeutament i desigualtat. L'informe parla de “escàndol mundial de primer ordre” per referir-se a aquesta situació. Per justificar aquesta asseveració aporten algunes dades reveladores. En 2013 el 0.7% de la població mundial (32 milions de persones) acaparava el 41% de la riquesa, mentre que el 68.7% (3.200 milions) s'havia de repartir solament el 3% de la riquesa. Són dades que ha confirmat un altre document d'Intermón Oxfam que afirma que les 80 persones més riques del món tenen la mateixa riquesa que el 50% més pobre. A sobre, aquestes dades formen part d'una tendència que va a més: el món cada vegada és més desigual i cada vegada hi ha major concentració de la riquesa.
Segons l'informe, les causes de l'augment de la desigualtat són tres: l'empitjorament de la participació dels salaris en el PIB, l'augment de la *regresividad fiscal i l'augment de les desigualtats de gènere.
El deute del sud
En la gènesi del deute del Sud cal assenyalar diversos factors. En primer lloc, en la dècada dels 70 s'experimenta l'aprofundiment de la globalització amb el seu fet més determinant, la liberalització dels moviments de capitals. A més, en aquells anys els bancs occidentals es van trobar amb liquiditat extra gràcies als petrodólars, que necessitaven invertir per obtenir benefici.
D'altra banda, els països pobres, que necessitaven fons per finançar projectes per industrialitzar-se, van acceptar gustosament els préstecs que els oferien. Les condicions d'aquests incloïen tipus d'interès variable, que els van fer atractius en principi. Aquests tipus estaven vinculats al tipus d'interès oficial nord-americà, el qual va pujar enormement a finals dels 70. D'uns tipus del 4-5% es va passar al 16-18%. A això es va unir la caiguda dels preus de les matèries primeres de les quals tan depenents eren els països en desenvolupament. De la nit al dia, la suma a reemborsar era molt major, mentre els ingressos decreixien. El mecanisme pel qual un préstec inicial es convertia en una bola de neu que anava en caiguda i augmentant el seu volum estava en marxa.
Les xifres mostren a les clares que el problema no fa més que augmentar. Des dels anys 70 fins a 2012 les sumes d'Àfrica i Orient Mitjà, d'una banda, Àsia i països PECOT, per un altre, i, finalment, Amèrica Llatina, es van multiplicar per 73, 102 i 165 vegades, respectivament.
No obstant això, la dada que delata la flagrant estafa del mecanisme del deute salta quan calculem quantes vegades s'ha pagat la suma inicial. Àfrica i Orient Mitjà van pagar 145 vegades el seu deute inicial, Àsia (i PECOT) 163 vegades, però el palmell se l'emporta Amèrica Llatina, que ha pagat 407 vegades la seva suma inicial. Resulta evident que el deute extern s'ha convertit en un “instrument de bombament de recursos econòmics dels països en desenvolupament als països creditors”. Tant és així, que si es calculen les transferències netes es pot concloure que els “països en desenvolupament són creditors nets dels països desenvolupats”.
El deute del nord
La gènesi del deute del Nord ens és més coneguda donat que la seva explosió es dóna amb la crisi de 2008. Per al cas europeu, en l'informe ens assenyalen quatre causes. Primera: els ingressos tributaris han anat decaient a causa de les polítiques neoliberals d'aprimament de l'Estat. A més i a causa de Maastricht, s'impedeix que els Estats es financin per mitjà de bancs centrals, la qual cosa resulta bastant més car. En tercer lloc, les mesures d'austeritat ferventment aplicades i, finalment, els rescats bancaris realitzats en tota la Unió Europea.
La gegantesca suma de diners lliurada sol·lícitament als bancs, a més d'ajudes com a avals i altres garanties, suposa una sagnia sense igual. Es tracta, com diu l'informe, “d'una veritable bomba de temps per als Estats que, a més de la socialització de les pèrdues, socialitzen els riscos de les finances privades”.
De tanta gravetat com el fet anterior és l'esmentada impossibilitat que els Estats es financin a través de bancs centrals. Això comporta que els Estats paguin un preu molt més alt per finançar-se. S'ha calculat el sobrecost pagat per alguns països. Per exemple, si Bèlgica hagués tingut un banc central que la financés, el seu deute hauria estat al voltant de 34% el 2012, en lloc del 100% que va acumular. Per al cas espanyol, Eduardo Garzón ha calculat que tal dada hauria estat del 14% en lloc del 87%.
L'informe també descriu l'evolució del deute dels Estat Units, el vertiginós augment del qual enfonsa les seves arrels en la dècada dels setanta, quan s'instaura el “sistema deute” que avui coneixem. Amb la crisi, les xifres del rescat bancari nord-americà són escandaloses i aconsegueixen més de 3 bilions en ajudes directes.
Un mateix sistema
A pesar que les gènesis del deute del Sud i del Nord tinguin diferències, trobem similituds sobretot en els mecanismes que les generen i agreugen i en les conseqüències que ocasionen.
En primer lloc, quan esclaten les crisis de deute la reacció clàssica ha estat receptar mesures d'austeritat, que acaben empitjorant la situació i convertint l'endeutament en estructural. Comença una espiral que es retroalimenta i de la qual no es pot sortir. Aquestes polítiques comporten el progressiu empobriment de la major part de la població, juntament amb la creixent acumulació de recursos per part de les elits. Les desigualtats s'agreugen i el poder dels rics augmenta, propiciant l'anomenat degoteig invers. Aquesta és la situació en la qual les rendes de les capes baixes són absorbides (per mitjà dels interessos dels permanents préstecs, la socialització de les pèrdues, les amnisties fiscals...) pel 10% més ric.
En conclusió, “el sistema deute implica la utilització de recursos públics per pagar als creditors en detriment de la satisfacció de necessitats i drets de la població”. No deixin de llegir l'informe si volen saber què proposa el Comitè per a l'Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM) per intentar parar aquesta roda.
L'Informe en pdf: http://cadtm.org/IMG/pdf/las_cifras_de_la_deuda_2015.pdf
L'Informe a scribd: http://es.scribd.com/doc/274400086/Las-Cifras-de-La-Deuda-2015
* Article extret del web de la revista Diagonal: https://www.diagonalperiodico.net/global/27522-cifras-la-deuda-2015.html