Pandora no és casualitat

Pandora va ser la primera dona. La va fer construir Zeus per castigar Prometeu, qui havia gosat ajudar els homes. I va portar tots els mals al món.

Més de 2500 anys més tard de la creació d’aquesta història, Pandora torna. Aquest cop de la mà dels Mossos d’Esquadra i del govern de la Generalitat de Catalunya. Amb la nova Pandora es reconstrueix el fantasma de l’enemic intern. De l’anarquista que posa bombes. Que ho destrossa tot. I que si ara no mata nens i dones innocents no és perquè no vulgui, sinó perquè les forces de la seguretat actuen amb celeritat i professionalitat. Així ens ho evidencien els desplegaments, de matinada, de grans contingents de mossos armats en diversos punts del Principat.

Amb més o menys èmfasi, com qui es dedica a explicar una llegenda la vora del foc, els mitjans de comunicació reprodueixen un relat com aquest quan parlen de la Pandora del s. XXI. Es tracta d’una narració que el darrer any ha aparegut amb força a l’escena pública, però que en fa uns quants més que es cuina. Fa gairebé una dècada ja ho va mostrar l’aleshores director general d’Interior, Joan Boada (ICV), quan va enviar a la presó la Núria Pòrtulas i la va qualificar de terrorista insurreccionalista. Encara recordo quan va assegurar que la policia catalana havia evitat atemptats contra població civil (el cas va acabar amb la Núria absolta, per cert). I ara, un govern d’un tarannà aparentment diferent, ha aprofundit la llegenda i li ha donat el nom de Pandora.

El nom no és casual. Pandora va portar els mals a la terra en seguir la seva curiositat i obrir la capsa. Les persones detingudes i empresonades el s. XXI són portadors, segons l’Estat, de mals que cal eradicar. Segurament un és la defensa de la fi de l’opressió, tant col·lectiva com individual. O la defensa de l’anarquisme polític que, sense cap dubte, no encaixa gens bé en els diferents intents de Transició 2.0 que s’estan pensant darrerament. No obstant, observant també l’operatiu que hi ha hagut a Galiza l’endemà de la darrera ràtzia de Catalunya, un està inclinat a pensar que també s’està perseguint directament una forma de fer política. La que, voluntàriament, situa el centre de l’acció col·lectiva i la pràctica fora de les institucions. Al carrer, als centres de treball. Com a veïns/es i com a treballadors/es. Un tipus de política que, en la mesura que escapa de les normes de les institucions burgeses, esdevé molt més lliure i pot desenvolupar de manera més imprevisible la seva capacitat creativa de noves realitats. De nous mons.

Els propers dies assistirem a una nova campanya electoral, aquest cop d’àmbit estatal. Veurem com noves cares entren a l’escenari institucional. Algunes ens seran familiars perquè en el passat hem pogut compartir alguns espais, encara que molt sovint de manera més aviat tangencial. Acceptaran les regles d’un joc que generalment hem rebutjat. No només perquè tinguem els nostres dubtes sobre la centralitat dels processos electorals. De fet, jo participo activament a les sindicals del meu centre de treball. Sinó perquè la manera de fer política de la qual en seran part especialitza i professionalitza la pròpia acció política. En altres paraules, reproduirà aquesta espècie de divisió del treball, en termes polítics, que va fonamentar la Transició del 78. Per una banda les persones normals, de qui s’espera que visquin (treballant, consumint, etc) amb el mínim de preocupacions possibles. Per l’altra les persones que pensen i promouen les accions i mesures que garanteixen la vida col·lectiva. En definitiva els que, segons algunes declaracions d’alguna gent que es pensa d’esquerres, posen la política al servei de la gent.

La Pandora del s. XXI persegueix qui defensa que sigui el conjunt de la població qui faci la política. Al marge, o fins i tot en contra de les institucions. Busca desarticular les respostes col·lectives a la misèria quotidiana en els seus diferents nivells. Criminalitzant a qui fa política fora de les normes i obrint lleugerament el club de qui pot qui pot participar en el joc de la política oficial, clarament assenyala quin és l’espai que l’Estat ens reserva a les i els que no tenim previst entrar a les institucions. No es permetran uns moviments socials, unes organitzacions i unes pràctiques col·lectives que defensin una política diferent, feta des de nosaltres i en funció dels nostres interessos. I en contra se’ns pretén aplicar la repressió que, a banda de la presó, cerca aïllar-nos de la majoria de la societat. Estigmatitzar els moviments populars.

El mite grec criminalitza Pandora, que s’atreveix a ser dona i humana. Que opta per fer la seva, desobeint les prohibicions. Una dona que, a més, existeix com a càstig a la solidaritat, en aquest cas de Prometeu envers els homes. El mite actual de Pandora assenyala una part dels moviments socials. Apunta envers pràctiques polítiques que volen ser lliures de les institucions, d’unes institucions emanades d’aquesta forma d’organitzar la societat de classes, i per tant, l’explotació, que denominem Estat. I dispara, metafòricament, contra els anarquistes. De moment, i en tot just 3 anys, 63 han patit detencions sota la legislació antiterrorista.

El mite de la Grècia clàssica i l’actual de Pandora es fonen en un de sòl. Persegueixen dictar com ens hem de comportar i quin és l’espai que se’ns deixa com a subjectes polítics. Ara és el de votar, consumir la política institucional que ens transmeten els mitjans i no gaire més. A la Grècia de fa més de 2000 anys, en el cas de les dones, el de ser filles i esposes submises sense cap mena d’iniciativa. Al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya hi ha qui això ho té molt clar. Tot apunta a una estratègia ben meditada i dissenyada, que deixa poc lloc a la improvisació. Especialment pel que fa als objectius a mitjà termini. La nova Pandora, doncs, no és casualitat.

* Article d'Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT de Catalunya.
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2015/10/31/pandora-no-es-casualitat/