Fa 20 anys vam estar fregant la catàstrofe, recordem-ho
Avui 19 d’octubre es compleixen 20 anys del que ha estat fins ara l’accident més greu ocorregut en una central nuclear d’Europa Occidental. Un aniversari que no volem que passi desapercebut quan portem 5 anys d’una campanya de propaganda aclaparadora, que intenta fer-nos creure que l’energia nuclear no tan sols no és dolenta, sinó que arriba a ser ecològica.
Cal rellegir la prosa tècnica de l’informe del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) redactat quatre anys més tard de l’accident per ser conscients de quant a prop vam estar de la catàstrofe; de com, durant tres dies els bombers van lluitar contra el foc i la inundació, i els tècnics van lluitar per aconseguir un mínim de refrigeració, amb més de la meitat dels equips trencats, que impedís la fusió del nucli i l’explosió del reactor, i pogués portar-lo a la condició d’aturada segura. Encara avui ningú no s’explica com es va aconseguir, però vam salvar-nos de convertir-nos en un segon Txernòbil.
Un accident pot deixar de ser considerat un accident si es donen mostres de negligència, comportament irresponsable i desinterès per la vida de les persones. Totes aquestes circumstàncies es van donar en el cas de Vandellòs 1. L’informe del CSN de 1990, ja detallava com, a partir del juny de 1986 i amb motiu de l’anàlisi de la catàstrofe nuclear de Txernòbil, es va procedir a demanar a totes les nuclears en funcionament que apliquessin un seguit de mesures correctores i modificacions de seguretat, en les instal·lacions. Aquests requeriments, que es van remeten a la direcció de Vandellòs 1 com a mínim en quatre ocasions en forma escrita, al llarg dels anys 1986, 1987, 1988 i 1989 (i un nombre indeterminat de vegades en forma verbal al curs de les reunions mantingudes entre l'empresa i el CSN), no es van arribar a aplicar mai de manera completa, i dos d’ells van ser causants directes de l’extensió del incendi que va originar l’accident.
L’informe del CSN va ser la peça clau per a que el dictamen de l'Equip Avaluador de Successos Significatius Relacionats amb la Seguretat (ASSET), en el qual van participar experts de diversos estats adscrits a l'Organització Internacional de Energia Atòmica (OIEA), adjudiqués a l'accident de Vandellòs el nivell de gravetat tres de l'escala internacional d'accidents nuclears i reiterés, una vegada més, que “en el moment de l'accident no es havien executat encara les modificacions necessàries.”.
Cal revisar les hemeroteques dels mesos posteriors al incendi per trobar-se amb un discurs de l’empresa propietària i dels directius de la central que demostra que res no ha canviat malgrat els pas dels anys: les mateixes justificacions i les mateixes manipulacions que hem sentit i llegit fa uns mesos davant la petició de tancament d’una vella nuclear amb greus problemes de seguretat estructural (Santa Maria de Garoña), es van poder sentir i llegir fa 20 anys, davant la petició de tancar una central nuclear que havia quedat en estat ruïnós. I cal llegir les reaccions desprès que el 30 de maig de 1990, el Ministeri d’Indústria i Energia decidís el tancament definitiu de la central per certificar el nivell d’infàmia.
Havia hagut un greu accident que era conseqüència d’una greu irresponsabilitat i calia sancionar als responsables. Però van haver de passar 11 anys per a que el judici es celebrés. La defensa dels cinc acusats --dos directius de l’empresa propietària, el director de la central nuclear, i els dos responsables directes del seguiment de la planta des del CSN--, va aplicar una estratègia dilatòria, qüestionant totes les etapes de la tramitació, intentant així arribar a la prescripció de la causa. No ho van aconseguir, però el pas del temps i l’oblit del que havia passat i les maniobres de pressió, van convertir el judici en una mostra de fins a on s'està disposat a arribar quan es toquen el que podríem anomenar “interessos de profund calat”, parlant clar, els interessos de la gent que mana.
L’aspecte més espectacular va ser comprovar com els representants del CSN, començant pels implicats i acabant pel que va ser el seu director quan va ocórrer l’accident, es van desautoritzar a ells mateixos, van restar importància als seus propis informes i van donar suport als acusats quan aquests van argumentar que l’aplicació dels requeriments del CSN no garantien que l’accident no s’hagués produït. Posades així les coses, el 6 de març del 2000 el tribunal va absoldre als acusats, i el 26 d’abril del mateix any, la fiscalia del Tribunal Suprem no va acceptar els recursos del fiscal de Tarragona, ni dels advocats de l’acusació particular i popular, Marc Viader i Marc Palmés. Arribant a donar la culpa de l’accident a l’empresa fabricant de la primera turbina que va fallar.
La commemoració de l’aniversari de l’accident de Vandellòs no es pot limitar a la data del 19 d’octubre; el tancament de la central va ser fruit d’una onada de mobilitzacions socials que contestaven les manipulacions i mentides de l’empresa i dels representants dels interessos nuclears, i també en són part.
No s’hauria aconseguir tancar Vandellòs 1 sense mobilitzacions com les assembles populars, pavelló esportiu de l’Ametlla de Mar del 27 d’octubre; les vagues generals, com del dia 30 d’octubre a l’Atmella; les manifestacions, com les del 4 de novembre, de 10.000 persones davant la central; la de 40.000 persones, el 26 de novembre a Barcelona; la de 2000 persones del 6 de maig del 2000, també a Barcelona; els talls de carreteres, com el de 2000 persones a les poblacions properes a la central, el 12 de febrer de 1990; i les mocions de diversos ajuntaments de Tarragona, i del Parlament de Catalunya. El lema era sempre el mateix: “Tanquem les nuclears, la primera Vandellòs”.
Vandellòs 1 està tancada, però aquestes són també fites a recordar, i més en un moment com l’actual, en que el malson nuclear repeteix insistentment que el seu final encara està molt lluny.
Ecologistes en Acció de Catalunya i Tanquem les Nuclears-100%Renovables.
www.tanquemlesnuclears.org/campanyes/vandellos20.html