Algunes notes sobre federalisme, anarcosindicalisme i alliberament nacional

Vaig rebre una trucada per a demanar-me si podia escriure alguna cosa per a un monogràfic sobre la qüestió nacional que estava preparant la gent de la revista tarragonina Espineta amb cargolins. En concret, se'm va dir que podria estar bé que fes una aportació al tema des d'un punt de vista sindical. No crec que el que pugui dir jo al respecte hagi de ser gaire original ni resultar de gaire interès, però suposo que qui m'ho demanava devia pensar que allò que sortís del teclat d'algú que és, alhora, llibertari, independentista, i militant d'una organització anarcosindicalista, podria complementar altres visions que es donessin en el mateix número de la revista des d'altres perspectives. És sobrer dir que el tema és relativament complex i, en realitat, alhora, relativament senzill. Tanmateix, en ple mes d'agost, i a un mes vista d'unes eleccions en les quals les forces polítiques hegemòniques a casa nostra, i els seus intel·lectuals orgànics, defensen que es decidirà ni més ni menys que sobre la independència política del territori que l'ordenament jurídic avui vigent a l'Estat espanyol reconeix amb la denominació de "Catalunya" (és a dir, les quatre demarcacions o "províncies" sudprincipatines), no em resulta fàcil concretar les idees al respecte. Intentaré, per això, anar a pams, tot i que probablement em dispersaré.

En realitat, dins del món llibertari no hi ha, ni hi ha hagut històricament, una visió única sobre el fet o els fets nacionals, i la diversitat d'opinions és aquí tan àmplia com ho pot ser en altres corrents del pensament socialista revolucionari, especialment dins del marxisme. Dins l'anarquisme també ha estat (i és) freqüent la identificació del "nacionalisme" (en referència al micronacionalisme de les nacions dominades) com una construcció ideològica burgesa orientada a distreure o a dividir les classes explotades, tot afeblint la lluita d'aquestes contra la dominació capitalista. Òbviament, el problema no és pas que el "nacionalisme" no pugui ser això, o no pugui tenir --o no hagi tingut en moments determinats-- aquesta funció. La qüestió és si només és això, si es pot admetre que la revindicació dels drets nacionals és patrimoni exclusiu d'una sola classe (l'opressora) i ha sorgit exclusivament com a arma per a garantir-se l'hegemonia respecte les altres classes (oprimides). A més, habitualment, aquesta visió ha anat acompanyada d'una acceptació acrítica del marc polític i administratiu dels Estats històricament constituïts, i de la ideologia associada als mateixos (el nacionalisme d'Estat, és a dir, el macronacionalisme de les nacions dominants, amb l'uniformisme lingüístic consubstancial al mateix, prou notori en el cas espanyol i francès), un fet que s'adiu ben poc, paradoxalment, amb un corrent de pensament i d'acció que té com a objectiu l'abolició dels Estats i de tota forma instituïda d'autoritat política. I vet aquí la concepció d'Espanya com el marc de referència "nacional" (i la pròpia concepció de sí mateixa com a organització "Nacional") de la CNT fundada a Barcelona l'any 1910, per exemple. Val a dir, però, que aquest marc de referència ha conviscut també (sovint de forma no excloent i, per tant, necessàriament incoherent) amb un "iberisme" de caràcter federalista, entroncat amb el republicanisme federal decimonònic i amb la lectura pimargalliana del pensament proudhonià.

El federalisme ens dóna la clau, de fet, de l'altra forma d'encarar la qüestió des de la tradició llibertària. Cal aclarir que en parlar de federalisme, aquí, m'estic referint a quelcom ben diferent a aquest fals "federalisme" que avui s'ha erigit, en la boca i en la ploma d'alguns, com a mera defensa de l'unitarisme espanyol, per la via de postular com a possible, mitjançant una reforma constitucional, una estructuració política estatal eventualment respectuosa amb la pluralitat cultural, lingüística i nacional dels pobles sotmesos a la sobirania de Madrid. Òbviament, un aital "pluralisme" nacional dins d'un Estat com l'espanyol és altament improbable, atesa la història d'aquest Estat. I, en qualsevol cas, res no tindria a veure tampoc amb el federalisme al qual m'estic referint. El federalisme és un principi organitzatiu intrínsec al pensament llibertari, extensament teoritzat per Proudhon i Bakunin, entre d'altres, que pressuposa la unió voluntària d'unitats prèviament sobiranes, i el qual implica també, necessàriament, un procés de presa de decisions de baix a dalt, mitjançant mecanismes de democràcia directa. Per tant, sense sobirania prèvia i sense voluntarietat no hi ha "federalisme" que valgui, i els actuals defensors d'aquesta "Espanya plural" de darrera hora farien bé cercant un altre terme per a denominar la posició política que defensen (la qual, val a dir, és una caricatura fins i tot de la versió liberal del federalisme). No crec que ho facin, així que serà tasca nostra, com sempre, salvar els mots, i defensar conceptes com aquest, que és nostre, en el seu sentit originari, tot rescatant-lo del ridícul al qual alguns l'estan sotmetent. El federalisme llibertari, cal dir-ho també, des de Bakunin, està associat a la valoració positiva, contra la "ficció metafísica, mística, política i jurídica" que són els Estats, de les comunitats nacionals històricament conformades, i de les lluites dels pobles per l'alliberament nacional. Cal recordar aquí les paraules del revolucionari rus que durant tota la seva vida donà suport a la lluita per la independència de Polònia, i que es considerava a sí mateix "el patriota de totes les pàtries oprimides": "Cada nació, gran o petita, té el dret indiscutible a ser ella mateixa, a viure d'acord amb la seva pròpia naturalesa. Aquest dret és, ben simplement, el corol·lari del principi general de llibertat".

El sindicalisme és una de les expressions organitzatives del moviment obrer, sorgit per a defensar la classe treballadora de l'explotació capitalista, i per a transcendir, en última instància, la pròpia organització capitalista de l'economia i de la societat, mitjançant la socialització del mitjans de producció (això últim pel que fa, almenys, al sindicalisme revolucionari). El sindicalisme no ha tingut mai una relació unívoca amb el fet o els fets nacionals. Per múltiples raons. Una d'elles, el fet que el moviment obrer es va definir a sí mateix, des de la fundació de la primera Internacional, sinó abans, com a internacionalista. La significació i la interpretació d'aquesta orientació ha estat diversa i ha anat variant al llarg del temps, i és evident que hi ha corrents dins del moviment que no la consideren pas --ni mai l'han considerada-- com a quelcom incompatible amb la defensa del dret a l'autodeterminació dels pobles i a l'alliberament nacional, sinó més aviat al contrari. Tanmateix, la famosa afirmació del Manifest comunista de 1848 segons la qual "els obrers no tenen pàtria" ha restat també com a un recurs escolàstic per a tots aquells i aquelles que han volgut defensar la posició contrària, tot oposant la defensa de la unitat de classe a la defensa dels drets de les nacions oprimides. Una segona raó té a veure, precisament, amb la voluntat d'encarnar la unitat de la classe. Independentment de la seva orientació ideològica, el sindicalisme en sentit modern ha aspirat sempre a enquadrar organitzativament el conjunt de la classe treballadora. Òbviament, mai no ho ha aconseguit (excloem aquí la sindicació obligatòria per prescripció estatal), però el que ha restat és la vocació de les organitzacions sindicals de ser organitzacions de masses, no pas organitzacions de caràcter exclusivament ideològic-afinitari. Una organització de masses, amb desenes o centenars de milers d'afiliats i afiliades és per definició plural i diversa (en tots els aspectes), encara que s'autoanomeni llibertària, socialista, comunista... o el que sigui. I això fa que els posicionaments dins la mateixa sobre la qüestió nacional puguin ser múltiples i contraposats, més tenint en compte que estem parlant de persones associades primordialment per a la defensa dels seus drets econòmics i laborals. (Això no exclou que hi pugui haver, com de fet n'hi ha, sindicats "nacionals", "nacionalistes" o "independentistes", normalment sorgits com a front obrer o front de masses d'una organització política, és a dir, d'una organització de caràcter ideològic-afinitari).

Això que he dit és així pel sindicalisme en general i també ho és, òbviament, per l'anarcosindicalisme. Amb l'afegit que, com ja he comentat abans, el marc de referència de l'anarcosindicalisme va ser, des dels orígens, el marc "nacional" espanyol, fet a destacar tenint en compte que aquest sorgeix a Catalunya i és impulsat inicialment per obrers catalans. Això sí, aquesta vocació "espanyola" es projecta organitzativament i territorialment sota la forma, d'inspiració llibertària, d'una confederació (és a dir, una federació de federacions), en contrast amb --i per oposició a-- l'estructuració política i administrativa de l'Estat. Tanmateix, s'ha escrit molt sobre la posició de la CNT dels anys 10, 20 i 30 respecte el conflicte nacional català. És coneguda, d'una banda, l'atribució (falsa) a la Confederació, per part de sectors burgesos, d'una hostilitat activa respecte les reivindicacions nacionals catalanes, i la (també falsa) d'estar conformada exclusivament per treballadors d'origen forà (els famosos "murcians"). D'altra banda, en la defensa d'una CNT que no només no seria hostil, sinó que fins i tot veuria amb bons ulls la independència de Catalunya, s'ha citat fins a l'extenuació el discurs pronunciat per en Salvador Seguí el 1919 a l'Ateneo de Madrid ("En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por"). El problema amb aquest discurs és que és ben probable que en Seguí mai no pronunciés aquestes paraules. De fet, a banda d'aquesta versió del discurs, que és la que recull en Pere Foix (afiliat a la CNT i també, des del 1932, a ERC) en el seu llibre Apòstols i mercaders, publicat a l'exili de Mèxic el 1957, se'n coneix una altra, que és probablement la transcripció taquigràfica del mateix, en la qual el Noi del Sucre ve a dir més aviat el contrari ("Els treballadors de Catalunya no admeten un problema d'independència nacional").

En qualsevol cas, i malgrat que la polèmica sobre una i altra versió del discurs és recurrent quan es tracta del tema nacional, el que digués o deixés de dir en Seguí aquell dia a Madrid és, en realitat, irrellevant. Òbviament, no ho és des d'un punt de vista historiogràfic, però sí ho és per a defensar aquí i ara un anarcosindicalisme compromès, com a mínim, amb l'autodeterminació del poble català. El que passa amb el discurs d'en Seguí (en la versió d'en Foix) és que s'utilitza com una mena de "mite fundacional" legitimador per a fonamentar una determinada posició en un debat que és actual (i no del 1919). Però aquest mite és innecessari. Podem deixar al Noi del Sucre descansar en pau, i fins i tot acceptar que hagués dit que "un problema d'autonomia que estigui a tocar amb la independència, això no existeix a Catalunya, perquè els treballadors d'allà no volem, no sentim aqueix problema", com probablement va dir. És evident que la classe obrera catalana d'aquell moment no era majoritàriament independentista, i Seguí no feia altra cosa que constatar-ho.

Dit sia de passada, a mi, personalment, més que el discurs d'en Seguí a l'Ateneo, sempre m'han agradat més unes paraules d'en Garcia Oliver, quan explica a El eco de los pasos l'entrada dels representants de la CNT i de la FAI al Palau de la Generalitat després de derrotar el cop feixista a Barcelona (juliol de 1936). Unes paraules en les quals considera la victòria dels treballadors i les treballadores en armes sobre els sublevats una revenja per totes les derrotes militars patides per Catalunya a mans dels exèrcits espanyols. Deia l'anarquista reusenc: "Catalunya, sempre vexada i oprimida pel Poder central, sempre vençuda per la casta militarista d'Espanya, en un gest mai no igualat, acabava de vèncer el monstre militar feixista, ¡i de quina forma més senzilla! En trenta hores de lluita, acarnissada, dura, els homes de la CNT i de la FAI, que en les seves formes de combatre tant ens recorden els almogàvers, foren els qui més es van distingir en la lluita sagnant i victoriosa per la llibertat". La comparació entre els militants de la CNT-FAI i els almogàvers és de traca.

En qualsevol cas, per al debat actual dins l'anarcosindicalisme, almenys per aquells i aquelles que som afiliades a la Confederació General del Treball, crec que més enllà del que hagin dit o escrit en Seguí, en Garcia Oliver, o altres, és molt més interessant fer un cop d'ull a acords recents dels quals ens hem dotat com a organització. Per a mi, els més rellevants, són els famosos acords del Congrés de Sants de novembre de 1985, que estableixen el marc general de la posició de la CNT (avui CGT) de Catalunya respecte el fet nacional català, fins a l'actualitat. En aquell Congrés hi havia un punt de l'ordre del dia (el cinquè) sobre "La CNT, l'autonomia i el nacionalisme a Catalunya", respecte el qual es va adoptar un acord que afirmava:
"La CNT reconeix ara que cal parlar amb propietat de Catalunya com d'una nació, és a dir, un poble amb una terra, una llengua i una cultura pròpies, que té com a àmbit un territori físic: Catalunya. Així mateix, reconeix que els altres territoris de llengua catalana formen part d'aquesta comunitat cultural comuna, per la qual cosa tractarà de coordinar-se amb la CNT d'aquests llocs per a contribuir a què l'organització en conjunt reconegui aquest fet.
[...] La CNT, per tot plegat, reconeix que el poble català mereix exercir lliurement el seu dret a l'autodeterminació. Autodeterminació que entenem com la capacitat per a decidir lliurement el seu futur, amb independència de qualsevol estructura estatal imposada per la força, tant interna com externa. Llibertat de cada poble per a decidir per sí mateix i sense altres pressupòsits que els de la seva pròpia voluntat i sense altres condicionants ni imposicions".

Qualsevol posicionament que es faci des de la CGT de Catalunya sobre la qüestió nacional catalana ha de situar-se, per tant, sota aquestes coordenades i la d'acords posteriors en la mateixa línia, la qual cosa simplifica molt les coses i ens estalvia, o ens hauria d'estalviar, debats absurds i que ja estan més que superats. És cert que hi ha companys i companyes que s'han queixat reiteradament del fet que, com a organització, no hem tingut durant els últims temps un posicionament "clar" sobre l'anomenat "Procés Sobiranista". Com també s'ha assenyalat que es va defugir el debat sobre el mateix en l'últim Congrés Confederal (Mataró, 2014). Jo no hi estic del tot d'acord. És innegable que a Mataró no es va discutir cap de les ponències que s'havien presentat en relació al "Procés", i és evident que no hi ha, per tant, cap acord sobre el mateix. Dit això, la CGT no s'ha estat ni s'estarà de manifestar-se sempre que ho consideri oportú en relació a la defensa dels drets col·lectius i de les llibertats nacionals del nostre poble. Tampoc no s'ha estat de fer-ho durant els últims anys, igual que d'altres col·lectius i organitzacions de l'àmbit llibertari, creixentment implicades en (i sensibilitzades sobre) aquesta qüestió. Tanmateix, ho ha fet i ho farà, ho ha de fer per força, des dels seus propis postulats i a partir dels acords dels quals assembleàriament s'han dotat les seves afiliades i afiliats, i no pas des de les coordenades que estableixen les erràtiques agendes polítiques i mediàtiques dels altres, ni a cavall tampoc de l'estratègia de cap altra organització, sigui de la mena que sigui. Menys encara quan la major part d'aquests "altres" es mouen per interessos que no són precisament els de classe treballadora i quan, legítimament, es pot qüestionar que responguin a una aspiració sincera per la consecució de l'emancipació nacional del poble català, enlloc de respondre a una estratègia de conservació de l'hegemonia i del poder polític.

Pel que fa al "Procés", i això és una consideració molt personal, però compartida per d'altres, crec que resulta d'interès llegir les Observacions sobre alguns aspectes de l'estructura dels partits polítics en períodes de crisi orgànica que va escriure en els seus "Quaderns de la Presó" Antonio Gramsci, un autor marxista que vaig llegir molt en la meva joventut, i que em mereix força respecte pel seu paper en el moviment torinès d'ocupacions de fàbriques durant el bienio rosso, i per la seva condició posterior de pres polític antifeixista. Deia el comunista sard: "La crisi crea situacions immediates perilloses, perquè els diversos estrats de la població no posseeixen la mateixa capacitat d'orientar-se ràpidament i d'organitzar-se al mateix ritme. La classe dirigent tradicional, que compta amb un nombrós personal ensinistrat, canvia els homes i els programes i es fa novament amb el control que se li estava escapant de les mans, i pot fer tot això amb més cel·leritat que les classes subalternes; fa sacrificis, si és precís, s'exposa a un futur fosc amb promeses demagògiques, però conserva el poder". Si això us recorda vagament a l'estratègia empresa per la Convergència d'Artur Mas a partir de finals del 2012, quan la dinàmica de conflictivitat social se li estava escapant de les mans, no és pas per casualitat.

* Article de Josep Garcia Vázquez, afiliat a la CGT Baix Penedès, publicat al núm. 176 de la revista Catalunya.