Carlos Taibo: “No hi ha gestió civilitzada possible d’un sistema com el capitalisme”

"No hi ha gestió civilitzada possible d'un sistema com el capitalisme"

Professor de ciència política, escriptor, Carlos Taibo ha tractat en els seus llibres temes que van des de les crisis econòmiques fins a les transicions a l'Europa central i oriental contemporània. A la calor de la cimera de París, Bretxa va conversar amb ell sobre crisi climàtica, decreixement i capitalisme.
19 - Carlos Taibo - Foto Awake
Foto: Awake
-Fins A quin punt és greu la crisi climàtica?

-Hi Ha un consens aclaparador en la comunitat científica internacional pel que fa al fet que és inevitable que la temperatura del planeta pugi almenys dos graus respecte als nivells de 1990. Una vegada que assolim aquest moment ningú sap el que vindrà després . En qualsevol cas, res de bo. Mentrestant, les respostes són infamantemente febles. Al màxim que arriben és a concebre l'ecologia com un negoci, en línia amb el capitalisme verd. I el col·lapse està -em temo- a la volta de la cantonada.

-Vista L'experiència d'altres cims, i la del Protocol de Kyoto, amb el seu estrepitós fracàs per reduir les emissions de gasos contaminants, quina raó de ser tenen aquestes reunions espectaculars?

-Hi Ha una pressió social encaminada a que es prenguin seriosament aquestes qüestions. Com que en els estaments de poder no s'endevina cap voluntat de buscar fórmules que trenquin amb el capitalisme, amb el treball assalariat, amb la mercaderia i amb la pròpia lògica del creixement, cal articular, davant l'opinió pública i davant la pròpia comunitat científica internacional, algun procediment que, fantasmagòricament, convidi a concloure que s'està fent alguna cosa. El que hi ha per darrere és, des del meu punt de vista, una farsa.

-Hi Ha qui neguen l'escalfament global; podria dir-se que els productors de petroli són l'avantguarda del negacionisme. És intel·ligent mantenir aquesta postura des del punt de vista capitalista? ¿Existiria un capitalisme de "rostre humà", amable, capaç de salvar la situació mantenint la manera de producció propi?

-òbviament No. L'única resposta que el capitalisme contemporani -alguns dels seus estaments directors- sembla preparar és una mena de darwinisme social militaritzat que, després de sortir de la certesa que els recursos són limitats, vol deixar-los en mans d'una breu minoria de la població planetària. Una mena de ecofascismo. A la rebotiga s'albira o bé l'exclusió, o bé, directament, l'extermini de la majoria. Les guerres neoimperiales a què assistim se situen en plenitud en aquest esquema.

Les més de les vegades, quan pensem en creixement econòmic i escalfament global, es pensa en indústria pesada, megamineria, químiques ... No obstant això, caldria considerar també els monocultius industrials (soja, eucaliptus, pi, biocombustibles), suports del model agroexportador de estats com Argentina, Uruguai, Brasil i Xile. Els cultius de soja transgènica han augmentat la temperatura mitjana a Asunción, per exemple.

Sembla evident que és així. Aquests monocultius han vingut a alterar, a més, equilibris ambientals molt delicats. Per això sovint diem que cal recuperar molts dels elements de saviesa popular que atresoren els nostres pagesos vells, i moltes de les pràctiques quotidianes d'aquests habitants dels països del Sud que al Nord és freqüent que es descriguin com primitius i endarrerits.

-En El medi rural els efectes del creixement capitalista són evidents en l'expulsió de la població. A més, hi ha la crisi alimentària, d'abast global.

-Quan Parlem de la crisi ecològica el comú és que estiguem pensant en el canvi climàtic i en l'esgotament de les matèries primeres energètiques. Però a aquests dos factors, en relleu innegable, convé afegir els efectes de les agressions, múltiples, que pateix l'agricultura a tot arreu, amb seqüeles molt rellevants, com són, en efecte, els "moviments" de població -empleemos amb ironia l'eufemisme dominant-, la desaparició de qualsevol horitzó de sobirania alimentària i la col·locació en mans de transnacionals de la destinació de molts milions d'éssers humans. El ecofascismo que abans he esmentat sobrevola tot això.

-Creixement Lineal i desenvolupisme són dos dels pilars sobre els quals recolza el seu discurs la socialdemocràcia i bona part de l'esquerra que es té per progressista. Ara es vénen eleccions a Espanya i tots els partits prometen ocupació. Quin crèdit poden tenir aquestes esquerres i aquestes promeses?

-Cap. El seu projecte més gran és, en el millor dels casos, gestionar civilitzadament el capitalisme. I no hi ha gestió civilitzada possible d'un sistema manifestament inhumà. Això al marge, el problema dels límits ambientals i de recursos del planeta amb prou feines es planteja en projectes que tenen una aberrant condició curt termini i que semblen condemnats a l'engolida, com tantes altres vegades en el passat, pel mastodont capitalista. La paraula "col·lapse" no forma part, per la resta, del discurs d'aquestes forces polítiques.

-Parles En els teus textos de "model de vida esclau", inherent al model de producció actual.

-Més Enllà de la lògica de l'explotació i de l'alienació, el capitalisme implica un molt enginyós sistema de gestació artificial de necessitats i de confusió entre consum, d'una banda, i benestar, de l'altra. Aconsegueix que creguem que serem més feliços com més hores treballem, més diners guanyem i, sobretot, més béns tractem de consumir. Quan es planteja una vaga general, aquesta no pot ser només de producció: ho ha de ser també, i per raons òbvies, de consum.

Mantens que davant creixement i desenvolupisme cal oposar el decreixement. Quines són les bases d'aquesta teoria, d'aquesta pràctica?

-La Perspectiva del decreixement ens diu que al Nord opulent cal reduir, inequívocament, els nivells de producció i de consum, i recorda sobre això que la petjada ecològica generada és absolutament insostenible. Però ens diu també que hem de recuperar la vida social que hem anat dilapidant, que hem d'apostar per formes d'oci creatiu, que hem de repartir el treball, que hem de reduir la mida de moltes de les infraestructures que fem servir, que hem de restaurar la vida local, en un escenari de reaparició de fórmules d'autogestió i de democràcia directa, i, en fi, que en el terreny individual hem d'assumir un estil de vida marcat per la sobrietat i la senzillesa voluntàries. M'interessa subratllar que al meu entendre el decreixement no és una ideologia, sinó una perspectiva que ha d'acompanyar a altres ideologies. Jo sóc un llibertari -un anarquista- decreixentista, no un decreixentista llibertari.

-Què Futurs es plantegen a partir de l'acceptació o no del decreixement?

-Crec Que el sistema només ofereix un horitzó: el del col·lapse (el ecofascismo no és, per cert, sinó una forma de col·lapse, o almenys ho és per a la majoria afectada). Enfront d'ell estem en l'obligació de sortir com més aviat millor del capitalisme, i sobre això hem de lluitar tant per l'autogestió i la socialització dels espais públics, com per la construcció, al marge d'aquests, d'espais autònoms autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalizados. No està clar, de qualsevol manera, si una o altra operació ens servirà per evitar el col·lapse o si, per contra, es convertiran en escoles que ens permetin aprendre a moure'ns després d'aquest col·lapse.

FONT: BRECHA