Cinc gràfics interactius sobre salut i desigualtat social a l’Estat espanyol

Risc pobresa i exclusió social
Font: EUROSTAT, taula ilc_peps04. L'indicador de risc de pobresa i exclusió social és l’AROPE, construït a partir de tres índexs: la taxa de risc de pobresa, les persones que viuen en llars amb baixa intensitat de treball i la taxa de privació material severa. Més informació.

En l’última dècada, el nombre de persones en risc de pobresa i exclusió social ha augmentat sostingudament a l’Estat espanyol, i molt especialment des de l’inici de la crisi, fins a situar-se per sobre de la mitjana dels països de la UE-15. I les dades demostren que els grups socials més vulnerables són les persones amb menys nivell d’estudis, les dones, els infants i la població immigrada que prové de països pobres. Com es pot observar en aquest gràfic, l’any 2014 quasi la meitat del grup de població amb estudis primaris es trobava en situació de pobresa. La xifra es redueix per sota del 30% en el cas de la població amb estudis secundaris, i no arriba al 20% en el cas de les persones amb estudis superiors.

La pobresa, l’exclusió i la desigualtat social contribueixen directament a la mala salut a través de l’atur i del treball precari, les males condicions d’habitatge, la mala alimentació o l’estrès. Així mateix, ser pobre redueix la possibilitat d’adoptar hàbits de vida saludables i fa més difícil rebre assistència sanitària, problemes que sovint s’eixamplen amb mesures polítiques com és el cas, per exemple, de la manca d’accés a la sanitat dels immigrants després de les últimes reformes del PP, el retard en les llistes d’espera dels serveis sanitaris públics o el fet de no poder pagar serveis com els d’odontologia, gairebé completament exclosos del sistema sanitari públic a l’Estat espanyol.

L’atur és ben conegut pel fet de ser un determinant social “tòxic” que genera desigualtats i té conseqüències negatives sobre la vida i la salut de les persones: crea pobresa, inseguretat, xenofòbia i racisme, genera manca de recursos per pagar l’habitatge i dificulta que els joves s’independitzin o que les dones es plantegin tenir fills si així ho desitgen.

L’atur també incrementa el risc d’emmalaltir, alimentar-se pitjor, tenir problemes d’ansietat o depressió (tres vegades més gran que entre els que treballen), adoptar conductes de risc i consumir drogues com l’alcohol o el tabac, morir prematurament o suïcidar-se. Per exemple, en els aturats sense subsidi, el risc de patir problemes de salut mental es multiplica per 3 entre els professionals i per 7 entre els obrers, riscos que en gran mesura es redueixen quan hi ha les adequades ajudes. A l’Estat espanyol, dels 5,1 milions d’aturats existents en l’actualitat hi ha 3,7 milions de persones que no reben prestació, i més d’1,7 milions d’aquestes persones viuen en llars on tots els membres de la família estan a l’atur.

3) Com més precarietat laboral, més mala salut mental (sobretot per a les dones)
Precarietat laboral (%) i mala salut mental segons el nivell educatiu i gènere a l’Estat espanyol (2010)

Font: GREDS-EMCONET a partir de dades del Qüestionari de Precarietat Laboral (EPRES).

La precarietat laboral és sinònim de vulnerabilitat, explotació i discriminació. Els treballadors en precari no tenen seguretat contractual, tenen un salari minso o molt baix, una gran inseguretat sobre les seves condicions de treball i un menor control sobre el temps i els horaris de treball. La precarietat laboral té efectes molt negatius sobre la desigualtat en salut, i en especial pel que fa a la salut mental. El risc de patir mala salut mental és 2,5 vegades superior en els treballadors més precaris, i la pitjor situació s’observa en les dones, els immigrants, els obrers i els joves, on la precarietat és elevadíssima (al voltant del 90%). En aquest gràfic es pot observar la relació entre la precarietat laboral i les possibilitats de patir una mala salut mental, estretament lligades amb el gènere dels treballadors i el seu nivell educatiu.

A l’Estat espanyol, els indicadors per mesurar la precarietat són molt deficients. Les successives reformes laborals han empitjorat les condicions d’ocupació i treball de la població, fet que ha incrementat uns indicadors de precarietat ja per si molt elevats. De fet, per a l’any 2010, més del 83% dels treballadors amb contracte temporal i més del 40% dels que tenien contractes estables formaven part d’una població assalariada amb diversos nivells de precarització.

Font: Aguilar-Palacio, I., Carrera-Lasfuentes, P., i Rabanaque, M. J. (2015). "Salud percibida y nivel educativo en España: tendencias por comunidades autónomas y sexo (2001-2012)". Gaceta Sanitaria, 29(1), 37-43.

La mala salut autopercebuda és una de les aproximacions que més s’utilitzen en els estudis sobre les desigualtats socials en salut. Ha demostrat ser un bon indicador de l’estat de salut de les persones i la salut pública: tenir una mala salut percebuda és un bon predictor de la morbiditat i la mortalitat prematura.

Al gràfic és fàcil d’observar com les persones que tenen un nivell educatiu menor tenen també un pitjor estat de salut. El grup amb menys educació (estudis primaris o menys) representa un col·lectiu de més de 4,5 milions de persones a l’Estat espanyol. També cal destacar que la mala salut autopercebuda augmenta, com és lògic, amb l’edat, però també segons quina sigui la situació social de cadascú: la percepció de bona salut millora a mesura que s’incrementa el nivell d’estudis. Aquest fenomen es coneix per gradient social de la salut: com més empitjora la situació socioeconòmica, més ho fa també l’estat de salut o altres indicadors de salut, com ara l’esperança de vida.

5) Les classes amb més recursos tendeixen a tenir més cobertura sanitària privada
Grau de cobertura pública i doble cobertura sanitària (percentatge) segons la classe social en homes i dones a l’Estat espanyol (2011)

Font: Enquesta Nacional de Salut d'Espanya (ENSE 2011/2012).

A l’Estat espanyol, la classe social determina en gran mesura les possibilitats de disposar d’una doble cobertura sanitària (pública i privada). Com pot comprovar-se al gràfic, si estem ubicats entre les classes socials amb més recursos (I, II i III), tenim més possibilitats de pagar una mútua o altres tipus d’assistència sanitària privada que complementi la pública. Així, la contractació d’una mútua privada permet disposar d’alguns serveis que no tenen prou cobertura pública o que presenten un accés deficient. Amb una mútua és més senzill accedir a una prova clínica o una operació quirúrgica de manera ràpida que no pas en un sistema sanitari públic cada cop més deteriorat per les retallades, per l’infrafinançament i pels processos mercantilitzadors de la salut.

Cal recordar que el percentatge de despesa sanitària pública sobre el PIB s’ha reduït del 6,7% el 2009 al 5,8% el 2015. Una conseqüència d’això són les dificultats d’accés als especialistes mèdics, fet que sovint genera desigualtats en l’atenció sanitària entre els grups de la població menys benestants i la població més empobrida. Tot i tenir un sistema sanitari de cobertura quasi universal i de finançament públic, i que la sanitat és teòricament un dret reconegut, a l’Estat espanyol s’eixamplen desigualtats de salut segons la classe social a l’hora d’accedir a determinades prestacions o serveis.