Centenari d’un mite llibertari: Quico Sabaté Llopart

DAVID CASTILLO - BARCELONA

La història del maqui anarquista Francesc Sabaté Llopart ha crescut amb el temps, fins i tot més enllà de les organitzacions que va representar. Nascut a l'Hospitalet de Llobregat fa un segle, va destacar en els conflictes dels anys trenta abans d'enrolar-se a la columna Durruti durant la Guerra Civil. Va passar per Puigcerdà a l'Estat francès el gener del 1939 i va conèixer totes les misèries que van haver de patir al país veí els exiliats republicans.

El guerriller va ser dels últims homes a creuar la frontera, amb les unitats dels Aguiluchos de la FAI. Convençut anarquista, membre de les Joventuts Llibertàries i la CNT –s'hi va afiliar als quinze anys–, Quico Sabaté no es va rendir mai i va continuar les incursions contra el franquisme. Des de l'adolescència, en què va militar en el grup faista d'Els Novells –o Els Novençans–, Sabaté va mantenir en escac les autoritats franquistes durant quinze anys, del 1945 al 1960, quan el seu grup va patir una emboscada al mas Clarà, entre Girona i Banyoles.

Tots els membres de l'escamot, Antoni Miracle Guitart, Roger Madrigal, Francisco Conesa i Martín Ruiz Montoya, van morir per les bales de la Guàrdia Civil, però el Quico, greument ferit –amb dos impactes, un a la natja i l'altre al peu–, va aconseguir liquidar un oficial i travessar les línies durant la nit. Com en una pel·lícula d'acció, i amb el suport d'una injecció de morfina, va creuar el Ter i a Fornells va segrestar un tren. Els maquinistes van explicar que l'únic mal que els va fer va ser devorar els seus dos entrepans de l'esmorzar. Amb l'avís de perill fet pel maquinista de tornada a Girona, la Guàrdia Civil i les forces reaccionàries de Sant Celoni, com el sometent, el van matar pels carrers de la ciutat la vigília del dia de Reis del 1960. El cos duia tants impactes de bala que ni el seu pare ni la seva germana el van poder reconèixer.

Fa avui 56 anys, Quico Sabaté va ser assassinat per membres del sometent de Sant Celoni

Diferents organitzacions convoquen el dia 5 un homenatge al cementiri on està enterrat

La història del cèlebre maqui ha estat recreada en diferents biografies, la primera, d'Antoni Téllez –biògraf així mateix dels seus companys Facerias i Ponzán–, però també per Pilar Eyre i, sobretot, pel malaguanyat Joan Ventura, que fa cinc anys va presentar Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys. Ara, per iniciativa de la Comissió del Centenari, Descontrol publica Quico Sabaté i la guerrilla anarquista. Es tracta d'un estudi coral, en què s'han recuperat treballs d'especialistes i de periodistes com ara Ricard de Vargas Golarons, Jordi Bigas, Joan Busquets, Pep Cara, Stuart Christie, Argi Ferrero, Dolors Marin, Jakue Pascual, Agustí Pons, Jean-Marc Rouillan, Carles Sanz, Joan Vila, com també els testimonis dels seus companys Domènec Ibars, Marcel·lí Massana, Frederica Montseny, Octavio Alberola, Abraham Guillén, Eduard Pons Prades i una interessant entrevista a Leonor Castells i Alba Sabaté, companya i filla del guerriller, respectivament. El volum també inclou fotografies, fulls volants llançats per Sabaté, mapes de les rutes dels guerrillers, documents i un DVD amb el cançoner llibertari de l'incombustible Jaume Arnella, un documental del col·lectiu Penta i el capítol número 6 de la sèrie El maquis a Catalunya, dedicat al Quico.

El llibre ha estat presentat per infinitat de locals alternatius i ateneus catalans. Els responsables destaquen la bona rebuda i la curiositat que desperta entre les generacions joves d'activistes. De fet, un dels objectius de l'estudi “no només apunta cap a una recuperació històrica, ja que pensem que aquesta experiència de lluita pot aportar elements de reflexió que ajudin a encarar la lluita del present i dels futur de les noves generacions”. En el pròleg de l'edició –una ampliació d'un article publicat al nostre diari–, Ricard de Vargas-Golarons recorda que Sabaté va ser considerat l'enemic número u del règim franquista per la premsa del Movimiento, però és un més dels milers de guerrillers anarquistes que van perdre la vida al llarg de la primera meitat del segle XX: “Quico va disposar de més de cinquanta bases i dipòsits d'armes per Catalunya i també de l'ajut de nombrosos pagesos i treballadors. El 1957 van ser detinguts 47 anarcosindicalistes.”

El Quico va ser el tercer dels germans a morir. El seu germà gran, Pepe, va morir a la farmàcia de la plaça de Sant Pere de Barcelona després d'un enfrontament amb la policia el 1949, i el 1950 va morir afusellat al Camp de la Bota, el petit, Manel. La resistència era a mort i avui dia resulta difícil comprendre la tenacitat d'uns homes que van continuar la lluita contra un estat militaritzat i que marcava la llei sense contemplacions.

Com cada any, l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental, el Casal Popular i Independentista Sabaté, la CUP, la CGT i la CNT convoquen al migdia una ofrena floral al cementiri de Sant Celoni. Dissabte a la tarda es va convocar la marxa de torxes, primer acte que es complementarà avui amb l'homenatge a Sabaté i altres maquis. El dia 9 hi haurà un recital de poesia amb Pau Gener, David Caño i Roger Peláez i ofrena floral al carrer Santa Tecla. També es presentarà Quico Sabaté i la guerrilla anarquista amb Ricard Vargas i Jaume Serra

Un dels testimonis d'aquest volum és el de Domènec Ibars Rosset, supervivent dels maquis. Detingut i condemnat a mort, la pena li va ser commutada per perpètua. Va sortir 20 anys i cinc dies després. La seva conclusió seria el més aproximat a l'opinió de Quico Sabaté si fos viu: “No em penedeixo de res. Valia la pena la nostra lluita perquè teníem raó. En aquelles circumstàncies no vam poder fer res més. A més, tot i que va acabar com va acabar, al final va servir d'alguna cosa.

Leonor Castells i Alba Sabaté

El volum compilador del centenari recupera una entrevista que la revista Blanc Noir va fer a la companya i a una deles filles del Quico, Leonor Castells i Alba Sabaté. Va ser a Tolosa de Llenguadoc el febrer del 1960, un mes després de la mort del guerriller.
Leonor, que treballava de dona de fer feines, va ser categòrica: “Hi ha qui diu que era un proscrit, un desesperat, un bandoler. Mentides! Era un home integre! Vaig voler impedir que continués bregant en la seva lluita tan perillosa, però no em feia cas. El turmentava saber que hi ha tants desgraciats arreu del món... No podia finir d'una altra manera.”

Les seves filles, nascudes a l'exili el 1941 i el 1946, compartien la pena de la mare, però també el seu coratge. Van renunciar a definir-se com a “passionàries”, però van reconèixer que el seu pare va morir perquè va voler viure com un home lliure. Així ha passat a la història.

FONT: EL PUNT AVUI