Conclussions de les Jornades sobre Ferrer i Guàrdia organitzades per la CGT de Barcelona
Fa cent anys Barcelona va ser l’escenari d’una vaga general contra una guerra colonial, una vaga que va derivar en una revolta d’abast català. A molt diverses poblacions de la geografia catalana es van fer actes populars de caire antimilitarista i en no pocs llocs es van constituir comitès ciutadans. El caire moviment, més aviat espontani i acèfal, va derivar, sobretot a Barcelona, on proliferaren les barricades, cap a la destrucció de béns religiosos. En alguns llocs tenia també un matís de reivindicació contra l’atur i la carestia de la vida.
Més enllà de les connotacions irracionals d’aquesta mena de bullangues hi ha factors objectius que expliquen l’esclat d’això que va ser anomenat “els fets de l’any 1909”, la Setmana Sagnant o la Setmana Tràgica.
Setmana Tràgica de Barcelona. Setmana Tràgica de Catalunya. Diversos factors ajuden a entendre aquesta explosió popular, factors com l’existència d’un règim polític caciquista, una estructura econòmica i social lesiva per a les classes treballadores, amb uns privilegis abusius per als benestants. En pot ser un botó de mostra el fet que l’exoneració del servei militar obligatori es comprava per 2.000 pessetes, xifra que no estava a l’abast dels joves de les classes senzilles. Un altre factor que explica el comportament col·lectiu era l’experiència recent de la solidaritat obrera viscuda amb motiu de la vaga general de 1902.
Al règim retrògrada i oligàrquic d’Alfons XIII la meitat dels homes i més de la meitat de dones no sabia llegir ni escriure, i tothom sabia que una part de la solució dels mals col·lectius era l’extensió de l’escolarització i una educació popular suficient.
El malestar del poble tenia causes tan objectives com la constatació que, a diferència del que passava a la República francesa veïna, aquí no s’avançava en la separació entre l’Estat i l’Església, tal com l’esperit modern reclamava: l’Església i les seves congregacions tenien al nostre país un tracte de favor. La pugna entre partidaris i detractors de la separació entre l’Església i l’Estat va arribar a tenir una gran intensitat, i sortí de mare. Va imperar per ambdues bandes la intolerància i el fanatisme.
Durant els aldarulls de la setmana hi hagué destrosses materials, ferits, morts, detinguts. Els fets d’enfrontament al poder a Catalunya i en particular a Barcelona, van constituir un exemple força únic a l’Europa del segle vintè, tant per la seva contundència a nivell simbòlic (crema de béns religiosos), com per la durada temporal o per l’extensió territorial i el nombre de participants.
Quan, en constatar els diferents actors en joc la desproporció de forces, va remetre el moviment, es començà a parlar, per part dels qui creien poder-les determinar, de les responsabilitats de la protesta popular, una protesta que havia estat tan formidable com, en general, incontrolada. Les classes dirigents i els estaments com la Patronal de la indústria i l’agricultura, demanaven de forma oberta al govern conservador de l’estat un càstig exemplar. També altres estaments, com la jerarquia eclesiàstica o la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó- que tot just feia dos anys havia estat víctima d’un atemptat polític que no es va esclarir-, demanaven un escarment contundent, això sí, de forma més solapada o vergonyant.
En qualsevol cas, per a les classes dirigents calia una repressió dura, tallar caps, fer un càstig exemplar. I això és el que, de forma tan ràpida com brutal, deixant sense alè a una bona part de la ciutadania, succeí en un lapse de temps de poques setmanes. Així de ràpid!
Parafrasejant el poeta Joan Maragall, diríem que, més enllà de la constatació de la “ciutat cremada” no hi hagué una actitud de “Ciutat del Perdó”.
Els republicans catalans van ser covards; els dirigents lerrouxistes van jugar el joc pervers de qui tira la pedra i amaga la mà. Els sindicalistes encara no havien madurat organitzativament. Únicament es mostrà resoluda, terriblement resoluda, la dreta espanyola i la dreta catalana que apoiava a Maura, gent com Lluís Muntadas, el dirigent de la patronal Foment del Treball Nacional, que ja el primer dia de la revolta apuntà a Ferrer com a imaginari cap dels revolucionaris i que en acabar els aldarulls exigia mà de ferro i càstigs exemplars.
El principal personatge sobre qui s’abraonà la venjança de classe va ser el pedagog i editor d’Alella Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), tristament famós per la seva execució al castell de Montjuïc el 13 d’octubre següent.
Però Ferrer va ser el símbol d’una altra societat i d’una altra forma d’entendre la cultura popular. Va ser un pedagog i editor que va dur a la pràctica de forma genial idees d’educació popular integral que la experiència progressista i la praxi socialista havien anat acumulant durant dècades.
Sorprèn en aquest sentit trobar a plataformes de comunicació ciutadanes actuals negacions de la condició de pedagog a Ferrer i Guàrdia per part d’autors que es dediquen a la història social, i judicis que desqualifiquen sense base la seva persona i la seva obra.
Per exemple es diu que no n’hi ha per tant, que al capdavall el seu projecte educatiu era una còpia del que es feia a l’estranger, obviant la contribució de Ferrer a construir una reforma educativa internacional (Escola Nova) sobre bases populars i de justícia social. Aquesta afirmació menysté el fet evident que la renovació educativa i escolar catalana va venir en bona part de les forces llibertàries, lliurepensadores i republicanes, que impulsaren realitats com l’Escola i Editorial popular de Ferrer i Guàrdia o les escoles del Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908.
La Història de l’Educació contradiu de pla aquesta negació de la condició d’educador popular i de mèrits pedagògics, negació que, sense complexos, el corrent historiogràfic revisionista, de tall neoconservador, proclama avui, presentant novament de forma impresentable, valgui la redundància, la figura de Ferrer sota l’estigma de la mediocritat humana i intel·lectual i el terrorisme nihilista.
I per això és recordat Francesc Ferrer i Guàrdia: pel seu model de pedagogia popular, laica, humanitària i en sintonia amb un projecte d’emancipació econòmica universal. Això és precisament el que el fa l’educador català de l’època contemporània més conegut internacionalment.
Els historiadors revisionistes, com diem, ho neguen i alhora fan un judici paral·lel, sense elements documentals nous decisius, donant per segura una implicació de Ferrer en diversos atemptats, implicació que no s’ha pogut provat de forma determinant i que treballs acadèmics benintencionats, però no prou documentats, reprodueixen, però que de manera desapassionada personatge de l’alçada científica, humana i ètica com el naturalista aragonès Odón de Buen descartaren absolutament. De Buen havia estat destacat col·laborador de l’Escola Moderna, tot i discrepar políticament de Ferrer.
Cal llegir els fets de Juliol de 1909 i el crim d’estat comès en Ferrer i Guàrdia en clau de present i de futur. Ni la Jerarquia catòlica, ni l’Exèrcit ni la Monarquia restablerta han demanat perdó per la seva injusta execució, motiu pel qual una reparació pública continua essent necessària.
És fals també, històricament parlant, que es fes una verdadera revisió jurídico-política del Consell de Guerra contra Ferrer. És cert que, almenys fins a finals de 1911 l’exigència de revisió del cas Ferrer i de rehabilitació de la seva memòria va ser de permanent actualitat i serví de constant prova acusatòria contra la dreta més autoritària.
Però l’estructura de l’Estat continuava en mans dels monàrquics i no hi hagué cap rehabilitació política real de Ferrer. És cert que el 29 de desembre de 1911 el “Consejo Supremo de Guerra”, instància màxima de justícia militar, resolgué permetre els hereus del fundador de l’Escola Moderna de disposar dels béns confiscats per l’autoritat després del seu procés i inculpació.
Ara bé, aquesta resolució només va ser un gest legal i en cap cas significava ni una revisió jurídica que portés a la invalidació del mateix judici ni tampoc no suposava cap modificació d’actitud política de les forces i actors que havien intervingut en el desenllaç del Procés. I, tot i no representar una rehabilitació de Ferrer, almenys indirectament era un obert reconeixement, una confessió palesa (encara que fos dita amb boca petita) de la manca de fonaments jurídics i de les profundes contradiccions legals de la sentència.
Cent anys després, tampoc la Generalitat, la única institució de l’actual restauració Monàrquica amb una legitimitat que li ve de la República (així com la del Rei Joan Carles li ve de Franco), no ha fet, que sapiguem, cap acte significatiu per reivindicar Ferrer, ni, per altra banda per reivindicar tants pedagogs llibertaris represaliats pel franquisme- pensem per exemple, en el que fou president de l’Escola Nova Unificada el 1936-1937, Joan Puig Elias, el qual, a hores d’ara, no té cap, carrer o escola dedicat a la ciutat de Barcelona, la qual cosa és una vergonya i un greuge alhora.
Únicament l’Ajuntament de Barcelona, en particular quan era dirigit per Pasqual Maragall, va fer un gest simbòlic per reconèixer el valor cívic del fundador de l’Escola Moderna.
En aquesta línia, el passat 9 de juliol el Plenari del districte de Sants-Montjuich va aprovar tirar endavant un canvi del nom de l'Avinguda Marquès de Comillas a Montjuïc pel de Francesc Ferrer i Guàrdia, a partir de la proposta de la comissió del Nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona, seguint una iniciativa ciutadana, impulsada per la Fundació Ferrer i Guàrdia. No cal dir que recolzem aquesta proposta.
Cal recordar, d’altra banda, pel valor simbòlic que té, la preparació d’una Commemoració especial de Ferrer i Guàrdia, impulsada per l’Ajuntament d’Alella, Maresme.
No ens podem resignar que la inèrcia institucional no reconegui les aportacions, sovint pagades amb l’exili i fins la mort, de tants homes i dones a favor de l’educació i la cultura popular, però menys podem permetre que des de tribunes teòricament progressistes continuï havent-hi afirmacions per l’estil de: “Ferrer i Guàrdia no era pedagog i la seva Escola Moderna (...) el que va fer és recollir línies educatives que ja existien a Europa per oferir-les a la classe mitja-alta, completament al marge de les societats obreres”.
Qui cregués això, qui cregués que l’Escola Moderna va ser un projecte educatiu al marge dels treballadors i del sindicalisme, no hauria entès res del capítol de la història de l’educació catalana que es tenyí de sang per l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, tal 13 d’octubre fa un segle.
Seria portar més confusió i soroll on hi ha d’haver anàlisi i reconeixement.
Secretaria de Formació de la Federació Local de Sindicats de la CGT de Barcelona
http://jornadesferreriguardia.blogspot.com/