Per una Europa internacionalista i llibertària: exigim que les refugiades siguin acollides
Totes podríem haver nascut en una terra en guerra. Totes podríem haver de prendre una decisió molt difícil: agafar les poques pertinences que tinguéssim, ficar-les en una maleta i posar-nos en risc a nosaltres mateixes i a aquelles que depenguessin de nosaltres, tot dirigir-nos a altres terres on intentar viure una vida digna.
En aquells moments no pensaríem, potser, que després d'haver creuat zones en conflicte o mars despietats, quan arribéssim a «zona segura» la gent que hi habités no ens rebria amb els braços oberts, donant-nos per fi aixopluc. Com hauríem de pensar que algú digués: «és massa gent, aquí no tenim lloc, no les podem atendre a totes, a més ens venen a violar, a les nostres dones no les respecten...» I no... a l'Europa de la Carta dels Drets Fonamentals, no podríem haver pensat que s'hagués decidit que les nostres vides no valien prou més que per ser retornades allí on no volíem tornar.
Però aquesta és la realitat que milers de persones refugiades s'han trobat al trepitjar Europa.
Europa, la veritable Europa, la del capitalisme salvatge, la de la teva vida em val el que tu em puguis pagar per ella. L'Europa de jo venc les armes que acaben amb milers de vides a Síria i a altres llocs o hi intervinc militarment però després ploro hipòcritament per les conseqüències humanes que causen.
Ens fa vergonya viure en aquesta Europa, ja no només perquè en reiterades ocasions van ser les europees les que van haver de refugiar-se en altres països per viure situacions iguals a les què avui viuen aquelles que arriben a Grècia, sinó perquè tenir coneixement de les condicions en què malviuen les refugiades als camps de concentració i no fer res més que finalment mirar cap a un altre costat malgrat ser grans responsables de les misèries que estan vivint i retornar-les allí on sabem que poden morir és tan vergonyós que fa mal fins i tot escriure-ho.
Aquesta maquinària generadora de racisme, exclusió i patiment ha de ser aturada. Aturar-la per a exigir allò més bàsic: que les persones siguin tractades com a persones. Que allò dels drets humans amb què tant ens omplim totes la boca, sigui quelcom més que paper mullat. En definitiva: acollir a les refugiades, donar-los allò que necessiten, tractar-les com a persones.
L'alienació a que ens sotmeten des dels mitjans de comunicació afavoreix l'insensibilització, surten a diari tantes morts a les notícies que es converteixen en simples números excepte si ens són massa properes. I ja ho sabem, això és fruit del sistema en què vivim i en el què no volem, per tots aquests motius, continuar vivint. Aquest és el nostre modus vivendi i hem de dir prou: prou a una societat malalta, prou al sistema capitalista salvatge, per una Europa internacionalista i llibertària, exigim que les refugiades siguin acollides en condicions i que puguin viure una vida digna en un món més humà.
Mireia Bazaga i Òscar Murciano
31 de març de 2016
* Mireia Bazaga és Secretaria de Jurídica de CGT Catalunya i Òscar Murciano és Secretari d'Acció Social de CGT Catalunya