És el masculinisme una aposta per la igualtat?

I la resposta és senzilla. Clarament no, clarament és una nova forma de masclisme encobert, potser encara més perillós perquè va d’esquenes, apropiant-se de part del discurs feminista per victimitzar els homes, els que tenen més privilegis en aquest sistema patriarcal, tornant de nou a criticar a les persones que ens defensem feministes i que plantegem la necessitat de canviar l’estructura per poder trencar amb les opressions que patim.

El patriarcat afecte a dones i homes. Reconèixer això és clau des d’una perspectiva feminista que vulgui ser transformadora. Ni dones, ni homes, ni trans construïm les nostres identitats en el buit. Això ens porta a reconèixer que totes les persones ens veiem afectades pel patriarcat, però de manera diferent. Per reconèixer aquesta diferent afectació hem de començar reconeixent les opressions de gènere, classe i ètnia.

Des de petites, totes les persones ens socialitzem i aprenem a viure dins de les normes d’una societat que promou uns valors de dona i home, que marquen quin és el rol que hem de desenvolupar a la societat. Aquests valors estan orientats a reproduir la divisió sexual del treball (tant el visible com l’invisibilitzat) i mantenir així l’estructura patriarcal i capitalista.

El fet d’haver estat socialitzades en una estructura patriarcal és una explicació, però no una justificació de les actituds masclistes. A més, aquesta explicació, a mesura que els moviments feministes porten dècades senyalant les opressions viscudes, no des de la victimització, sinó des de la construcció de noves formes d’organització, és el moment que els homes també facin un treball en ells mateixos i que totes ens encarreguem de transformar les organitzacions on militem, perquè aquestes siguin feministes i no només de paraula.

D’aquesta manera, podem parlar de construir masculinitats feministes, on es rebutgi el rol tradicionalment imposat als homes, però hem de ser molt crítiques amb les propostes com les masculinistes que pretenen victimitzar l’home i no reconèixer els seus privilegis, que desitjats o no, estan presents a la nostra societat.

Per començar cal que totes i tots rebutgem la discriminacions laborals, però també les lleis masclistes que ens imposen a totes i a tots com viure. Aquestes lleis masclistes, orientades a reproduir la divisió sexual del treball i a mantenir la família com a unitat sobre la que reproduir els rols de gènere, promouen que les dones tinguin unes obligacions i els homes unes altres, provocant que haguem d’assumir rols que no hem desitjat. Per exemple, des del masculinisme es critica la imposició del servei militar obligatori o menys concessions de custòdies als homes. Doncs bé, ambdós exemples són una mostra de com el patriarcat imposa rols diferents a dones i homes, vulguem o no assumir-los: els homes han de lluitar i les dones hem de criar. I la lluita contra aquestes imposicions de rol han de fer-se des del feminisme. Els col·lectius antimilitaristes i feministes hem lluitat contra el servei militar obligatori. També hem lluitat per la corresponsabilitat en la criança, i ha portat que ara la majoria de custòdies, excepte situacions justificades, siguin compartides.

Les propostes que des del masculinisme es fan són una rere l’altre insultants. Què vol dir una llei neutra de violència domèstica? I una definició neutra de la violació? Es tracta de banalitzacions dels feminicidis, que cada any prenen les vides de moltes dones. Ja n’hi ha prou d’encobrir a maltractadors i a un sistema que culpabilitza a les dones de violacions i demés agressions que patim pel simple fet de ser dones. Què vol dir renunciar al dret a la paternitat? Hem de poder interrompre els nostres embarassos quan vulguem, és el nostre cos, i queda molta lluita pendent per descriminalitzar l’avortament, totes i tots hem de lluitar contra aquestes lleis, i massa sovint, som només les dones les que ens hi afrontem, sobretot quan volem canviar-les per una avortament lliure i sense terminis. Aquests són només alguns dels exemples, però és evident que amb postures victimitzadores mai aconseguirem una societat feminista. Sona igual d’estúpid que quan la burgesia ens explica les opressions que pateixen: hem de pagar molts impostos, les vagues ens fan perdre beneficis i ens embruten la imatge, ... Tot això no són opressions sinó privilegis que el sistema ha dotat a la burgesia o als homes.

I amb tot això... els homes poden ser feministes? I la resposta torna a ser que si, però vol dir treballar per alliberar-se dels privilegis propis i per trencar amb un sistema que els beneficia, treballant noves masculinitats feministes, amb nous rols, noves maneres de relacionar-se i noves expectatives.

Per ser feminista una persona ha d’alliberar-se dels seus privilegis de gènere i de classe. Serà quan ho haguem aconseguit que finalment podrem guanyar, podrem viure en un món on totes les persones estiguem alliberades, on deixem de rebre opressions, però també deixem de ser opressores: la revolució serà feminista o no serà!

* Article publicat al núm. 181 de la revista Catalunya.