Sensació agredolça. Les Jornades Feministes 2016 a Barcelona

Diumenge tenia unes ganes tremendes de fer una mena de relat sobre les Jornades Feministes 2016 a les que vaig assistir, tant per a fer una petita aportació mitjançant un taller, com aprenent molt de les activitats on vaig tenir l’oportunitat d’anar. Sobretot per a trencar el silenci mediàtic i de gran part de l’activisme al voltant d’aquestes. I sabeu…va ser molt brutal!

Vaig anar als espais rebatejats per l’ocasió: la sala d’exposicions Hipàtia, l’Auditori Virginia Woolf, el pati Carmen Amaya, la Sala Chantal Akermann, la Sala Frida Kahlo… I és que hi érem moltes amb elles, la sala Rose Parks, la Safo, la Hildegarda de Bingen, la ArtemisiaGentileschi, la Roig, la Skolodowska-Curie… Vaig respirar pancartes on es deia que no volíem assetjadors, que les dones sostenim el món, que visca la nostra lluita, que Calladetes no estem més maques…N’érem moltes mirant i aplaudint els castells fets només per dones i noies i nenes. I també n’érem moltes les que miràvem com les dones racialitzades ens alertaven dels nostres privilegis i desplegaven una pancarta que deia “Els feminismes catalans també són racistes”.

La quantitat de taules i xerrades era tal que feia pena haver d’escollir: trans, lesbianes, treball sexual, coeducació, treball social, TTIP, migracions, amor, guerres, salut, violència obstètrica, còmics, memes, racisme de gènere, menstruació, medi ambient, la PAHC de Sabadell, les Kurdes, les gitanes, les musulmanes, les llatines, el treball, el teatre, l’autodefensa, la colonització, les violències de gènere… i me’n deixo moltes. Si tenies un forat podies anar a veure les exposicions ( la de Mujeres Libres, la de la Presó de Dones de Les Corts, la de la Montserrat Abelló, la de la caterina Albert, la de On l’amor és il·legal…), l’espai de creació ( com la de com dones de diversos indrets fan rituals de benvingudes, on participaven col·lectius com EQUIS MGF o E Waiso Pola, espectacles de dansa i teatre, màgia…), o l’espai de vídeo loop. Si volies passejar tenies tot un seguit de tenderols de diversos col·lectius i de dones creatives on a més de veure materials t’hi paraves a signar, a debatre, a xerrar…a aprendre.

Va ser emocionant veure la pancarta amb el lema de les jornades feministes anteriors, les del 2006: “Les dones sabem fer i fem saber”. De fet en repartien llibres amb les ponències que n’havien sortit. Dic que va ser emocionant perquè recordo perfectament el dia que vaig anar a Ca La Dona a buscar un exemplar del llibre acabat de sortir del forn, si en fa d’anys d’això. Un llibre d’aquests que en diríem totxana, però gratuït ple de coneixement i de debat, que encara guardo quasi intacte en la meva humil biblioteca, a l’apartat de dones i feminismes. Va ser com una mena de flaix: si ja aquell lema em parlava de les nostres àvies i de la nostra potència present i futura, veure la pancarta i els llibres em va fer pensar, “nena, et vas fent gran”, però no amb recança sinó amb certa alegria orgullosa. Era una mena de “Mireia, has arribat fins aquí, hem arribat fins aquí, som valentes, som sàvies, aprenem i aportem, som la sal i el pebre!!”.

Aquella trobada des del minut u estava tenint aquell efecte energètic agradable. Érem milers de dones. Era un espai on segur que hi ha moltes mancances i moltes ens ho van assenyalar com ja he comentat abans. Però disculpeu, quin gust estar en un espai on no era jutjada pel meu aspecte, ni pel meu cos, jo no era un objecte. Quin gust un lloc on no he de fer tasques de cura i “domèstiques” pel fet de ser dona o de manera alienant perquè sinó ningú les fa. Quin gust un espai on en una xerrada les criatures no són excloses i on si es vol hi ha un espai infantil habilitat, on treure’s el pit per a alletar no és més que una normalitat. Quin gust un espai on els detalls humans, no només cap a les criatures i la maternitat, també cap a la necessitat d’accessibilitat i rampes, estan cuidats. Aquests detalls que fan que tot sigui molt més revolucionari que en d’altres espais. Aquell espai realment vital en tots els significats de la paraula. Quin gust un espai només de dones encara que sigui un parell de dies. Que sí, que amb molts grups que hi eren si hi hagués tingut un debat no ens haguéssim posat gens d’acord. Però amb molts d’altres sí. Era com estar una mica més segura del que me’n sento quotidianament.

Personalment vaig fer una petita aportació, un taller de menys de dues hores d’autodefensa, però sobretot enfocat en definir tot allò que ens han volgut prendre ( definir autodefensa feminista, agressió, violència de gènere…) i les eines que tenim o podem tenir per a afrontar les situacions quotidianes i de violència de baixa intensitat (xantatges emocionals, negació de la violència, falta d’escolta activa, desautoritzacions, condescendències etc). Vam riure, i molt. Encara que sembli mentida vam fer-ho. I també vaig assistir a les exposicions i l’espai de creació, el taller sobre vulnerabilitats i resistències feministes i el de maternitat, violència obstètrica i lactància. Vaig fer torns al tenderol de Dones Llibertàries, tenint l’oportunitat de xerrar amb les dones de la marxa de Matagalpa, generacions de Dones Llibertàries que encara no coneixia, el treball incansable de Tamaia i ACATHI, el retrobament amb dones de Mujeresp’alante…Vaja, un no parar.

Diumenge estava jo fora de joc, descansant, repensant, assimilant també tots els retrobaments i les desvirtualitzacions.

I avui dilluns volia redactar una crònica més exhaustiva dels tallers però he tingut un matí terrible. Al tren, a primera hora, hem viscut una agressió masclista. De tota la gent que érem al vagó només ens hem aixecat un noi i jo per a evitar-la. La resta de persones primer miraven malament a la noia perquè aquesta estava pujant el to de veu, però cap d’aquestes persones ha provat d’evitar que l’agressor l’agafés dels cabells, o que tornés a seure tranquil·lament al seient. No, els ha molestat més la dona pujant la veu, la dona que a la seva manera ja s’estava defensant d’una situació que era hostil. I no he pogut evitar donar voltes tot el matí a la situació, que ja d’inici m’ha fet venir ganes de plorar, de donar cops, de girar cua i de tornar al llit per a no sortir-ne.

Em ressonava tota l’estona una frase que vaig utilitzar al taller de dissabte. “Les violències de gènere són estructurals, són una relació de poder que lluny de ser només la bufetada, és la normalització de la relació vertical que per a ser exercida no li fa falta cap mena de justificació”. A ell no li ha calgut justificar-se, a ella sí des del minut zero. Ella estava essent mirada amb desaprovació per parlar més fort del que ho hauria de fer, ell no ha estat aturat per pegar-li. Ell té el monopoli de l’ús de la violència, ella no en té permès ni l’ús de la verbal o ambiental. La ira, el cabreig, no són per a nosaltres o, si ho són, ho són en forma de tòpic deformat. Hem de parlar-vos bé, hem d’explicar-vos bé, hem de procurar que, hem de poder cooperar amb la situació, hem d’arribar a consensos mediocres als que ens permeteu arribar, hem de comprendre i fer entendre, hem de complaure, hem de servir, hem de crear un ambient agradable…HEM. Ens mirareu malament quan us apugem el to, quan us diguem amb fermesa el que pensem, i rebrem un càstig perquè estarem transgredint i us estarem qüestionant.

Avui he fet un exercici curiós. He agafat tot el discurs (terrible) contra els okupes del Banc Expropiat que estaven fent als mitjans i l’he reescrit substituint paraules ( policies per homes, okupes per dones…) i la cosa ha quedat així:

“Quan una dona utilitza la violència és un fracàs perquè no serveix de res. Començant per la violència verbal. Una dona que usa la violència ho fa per a aconseguir alguna cosa més i perd tota la raó que pugui tenir. N’hi ha que usen la paraula autodefensa com a excusa, però ni el sistema és tant violent com abans ni els homes actuen si abans no se’ls ha posat nerviosos. Totes les dones que no condemnen l’ús femení de la violència perden raó, també. Haurien d’assenyalar a les violentes perquè els fan un flac favor. Mai hi ha excusa ni per a parlar malament. No és propi històricament de les dones respondre amb violència. Això incomoda.”

I reblava preguntant:

“Val. Ara. Exercici de reflexió. Quants heu parlat així (o heu pensat això de) a la vostra companya de vida, de llit o de militància? Fins a quin punt reproduïu discursos de poder? Fins a quin punt no us qüestioneu? Així s’entén que tothom avui mirés malament a la noia agredida al tren. Mirades de desaprovació quan ella cridava que jo també he rebut i rebo si crido.”

Escric això amb les xapetes que he portat aquest cap de setmana sobre l’escriptori, la de les jornades i la de Dones Llibertàries que diu Feminisme o barbàrie, mentre rebo una trucada per a comentar el meu taller i una dona em diu que vaig apuntar idees meravelloses. I així, en aquest context tant profundament contradictori, em pregunto… quants de vosaltres sou conscients que vivim i reproduïu una barbàrie?

* Mireia Redondo Prat, precària visiblement feminista i afiliada a la CGT del Baix Penedès