Telefónica: Una història de poder

La multinacional de telecomunicacions no ha tingut escrúpols per situar-se en el lloc idoni per assegurar el predomini dels seus interessos econòmics

Telefónica sempre ha estat a prop del poder. Va ser fundada el 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, com a concessionària del monopoli telefònic a Espanya. De fet era una filial de la nord-americana ITT (International Telephone and Telegraph), una empresa creada pels germans Behn a partir de l'obtenció del control de les empreses telefòniques de Cuba i Puerto Rico. La ITT aglutinava un conglomerat d'empreses que sumaven serveis telefònics i fabricació de components i equips. La seva història ha estat sempre controvertida per la implicació en diversos afers polítics antidemocràtics. Estan documentats fets com el seu suport a Hitler, al cop d'estat brasiler de 1964 i al xilè de 1973, sempre per garantir el predomini dels seus interessos econòmics. No és estrany que s'entengués tant bé amb les dictadures de primo de Rivera i Franco. De mica en mica, el grup es va anar diluint per vendes i fusions i actualment la ITT Corporation és fonamentalment una empresa proveïdora de productes d'electrònica militar.

El 1944, any que tocava renovar la concessió, es va produir l'entrada de l'Estat espanyol al capital de l'empresa, i es va generar una típica aliança entre el poder polític i la multinacional ITT. El grup no tan sols tenia el monopoli del servei telefònic sinó que a través d'Standard Eléctrica controlava la major part de la indústria d'equipament telefònic. Eren temps on aconseguir un telèfon domèstic suposava una llarga espera i on l'empresa actuava amb tot el poder monopolista que li concedia l'Estat.

A partir de meitat de la dècada dels 80 les coses van canviar. ITT va anar perdent pes en la companyia i es va trencar l'aliança amb Standard Eléctrica. De fet, Telefónica va anar externalitzant de forma sistemàtica proveïdors i serveis fins arribar a la situació actual, on una bona part de la seva operativa és realitzada per subcontractes, sovint en condicions laborals inacceptables, com va posar de manifest la vaga dels treballadors d'instal·lacions i manteniment.

L'expansió fora d'Europa

El 1990 comença la conversió de la companyia en multinacional, en adjudicar-se la privatització de la telefonia argentina. La història posterior de Telefónica ha estat lligada als processos privatitzadors impulsats per les polítiques neoliberals (sempre sota decisions polítiques) i que l'han convertit en un dels grans grups telefònics de Llatinoamèrica. En canvi, les aventures europees no han estat tan eixerides: ha acabat venent la seva partcipació a Telecom Italia, està en un conflictiu procés de sortida del Regne Unit i, de fet, l'única gran participació europea actual es troba a Alemanya. Potser les normes més rígides de competència europees no li van bé al seu model de negoci.

El 1995 s'inicia el procés de privatització total de Telefónica. Els dos principals socis de l'empresa són encara actualment dos grups bancaris espanyols: el BBVA i La Caixa, amb presència al seu consell d'administració. Encara que el seu capital està molt repartit, una bona part està en mans dels grans fons d'inversió (Black Rock, JP Morgan Chase, Société Générale, Norges Bank, etc).

Però mai no ha deixat de tenir bons contactes polítics. El seu president en la fase de privatització va ser Juan Vilallonga, amic d'escola d'Aznar i per tant un home ben relacionat amb la Moncloa del PP. Vilallonga va dimitir per diversos escàndols i negocis fracassats (especialment Terra, que va enxampar molts petits inversors). El seu successor ha estat César Alierta, fill d'un alcalde franquista de Saragossa i també estretament relacionat amb el PP. Alierta és expresident d'Altadis (Tabacalera) on va ser processat per una operació de borsa amb accions de la pròpia empresa i absolt simplement perquè en el moment del judici el delicte havia prescrit.

Malgrat que a finals de la dècada dels 90 la telefonia es va liberalitzar i el monopoli es va eliminar, l'empresa ha aconseguit mantenir una elevada quota de poder i un fort volum de negoci, lligat tant al seu imperi exterior com al control que té sobre les xarxes bàsiques de telefonia després de 70 anys de monopoli.

Més enllà del negoci

Les seves actituds obstruccionistes de la competència han estat objecte de nombroses multes per part de les autoritats pertinents, però no sembla que aquestes siguin suficients ni controlin prou una empresa que és líder d'un oligopoli compartit amb altres dues empreses (Orange i Vodafone). Segurament per això Espanya segueix sent un dels països amb els preus més cars d'Europa en serveis telefònics. Només cal veure què ha passat amb la factura d'internet quan l'empresa ha substituït el vell distema d'ADSL pel cable.

Ara que el negoci de la telefonia mòbil sembla haver exhaurit el periode de màxim creixement, l'empresa ha concentrat totes les seves forces en el control de les plataformes digitals, per convertir-se en líder en l'oferta de continguts d'oci a través de la plataforma Imagenio. I ja prepara noves àrees de negoci basades en totes les possibilitats que ofereix la tecnologia digital.

El poder de Telefónica no es pot mesurar només en termes de mercat telefònic. La seva influència als mitjans de comunicació, el seu paper d'empresa motora en les tecnologies de la informació i els seus contactes polítics (a part dels esmentats, en el seu consell d'administració, hi figuren exministres i alts càrrecs de Brasil, Xina, i recentment s'ha apuntat el fixatge de l'exministra socialista Trinidad Jiménez amb un càrrec “tècnic”), li donen una capacitat d'influència més enllà del seu negoci bàsic. Els “afers immobiliaris” de l'empresa a Barcelona en són una bona mostra.

* Albert Recio és Professor d’economia aplicada de la UAB. Article publicat a Carrer, revista de la FAVB.