La malabarista de plats xinesos
Quan era nen a vegades anàvem al circ, quan encara es podien exhibir animals a la pista, i recordo sentir molt intensament la sensació de perill en alguns números d’ensinistradors o equilibristes. Però n’hi havia un que em cridava força l’atenció, un clàssic del ‘més difícil encara’: la malabarista de plats xinesos. Es tractava de posar plats a la punta de pals i fer-los girar continuament, mentre estiguessin en moviment no caurien al terra. On estava el problema? Bé, doncs que cada vegada hi havia més pals i plats donant voltes.
La malabarista es movia sense esforç entre un laberint on cada vegada hi havia més plats girant, els donava una mica d’impuls i tot quedava en perfecte harmonia. Per a rematar-ho es posava més al cap, a les mans i miraculosament tots es mantenien girant. Finalment els anava llençant en l’aire i els agafava com qui no vol la cosa per a acabar el número. Semblava capaç de poder-ho fer tot el temps que volgués.
Doncs resulta que estem envoltats de malabaristes de plats xinesos i els costa molt seguir girant els plats dia rere dia. Al nostre sindicat, al món llibertari, o en altres espais amb cultura assembleària tenim molt clar el principi de la no delegació, però no tant el que necessàriament l’ha d’acompanyar, el de participació. Prenem decissions en assemblees de secció sindical, sindicat o col·lectius on estiguem i després resulta que s’han de posar en marxa.
Llavors al ja conegut dèficit general de participació arreu se li suma un posible relaxament en l’acció o delegació en ‘els que ho fan molt bé’, ‘les que tenen molta experiència’, o un silenci ensordidor quan es demana voluntàries per alguna tasca. Tot això és molt negatiu. Quan es prepara un acte, una vaga, una negociació o qualsevol altre aspecte col·lectiu, en principi volem que funcioni amb potència doncs anar al conflicte amb moral de derrota i mig gas és garantia, efectivament, de derrota. Per tant es requereix una bona dosi d’esforços al darrera de cada iniciativa.
Una baixa participació pot tenir molts motius: Des de no sentir-se capaç de fer-ho, a no voler delegar en tercers aspectes claus de l’organització o, simplement, deixar que altres tirin del carro amb l’argument del costum o una suposada eterna capacitat de tirar les coses endavant. Les mancances de participació es superen amb una major implicació entre les persones que quedin, que acaben dedicant més energies per a que el seu ens orgànic, o col·lectiu on es militi, moltes vegades simplement s’aguanti.
Si sumem la multimilitància d’algunes d’aquestes persones, o multipresència dins de la nostra organització, a tenir problemes a la teva secció sindical, al teu sindicat, a la teva federació, doncs tenim tots els ingredients per allò que tantes vegades hem vist: No es poden mantenir tants plats girant alhora massa temps i llavors es trespassen els límits: arriben els problemes personals, les baixes per ansietat o depressió, la metabolització de l’estrés en malalties o el simple ‘pete’ que deriva en desencís o pur esgotament físic i mental.
És probable que es comenti, llavors, que ‘ja es veia venir, el ritme que portava no es podia aguantar’, però potser hauríem de sondar més en revisar altres questions com per exemple, prendre com a problema col·lectiu el que a primera vista sembla un problema personal. No ho és.
Ara mateix, és segur que coneixes alguna d’aquestes malabaristes de plats xinesos: és lloable l’esforç, però aquest número és el senyal vermell d’un problema col·lectiu. L’últim intent per a que tot giri. Com creiem en la no delegació, hem d’intentar incrementar de forma activa tot el que podem la participació allà on estiguem, ajudar a entrar a qui tot just comenci, animar-lo i delegar responsabilitats i tasques acompanyant-lo en tot moment al començament. Si no ho fem així i evitem el malabarisme, simplement seguirem cremant militants i al final, igualment, els plats acabaran al terra.
* Òscar Murciano és Secretari Acció Social de CGT Catalunya. Article publicat al núm. 185 de la revista Catalunya