Diccionari militant: Manuel Pérez Fernández (1887-1964), fundador de la FAI i organitzador confederal

Manuel Pérez Fernández va néixer a Espanya el 10 d'agost de 1887. Va créixer al Brasil, en una família d'origen espanyol. La seva família materna, profundament catòlica i d'idees reaccionàries, comptava amb diversos generals de l'exèrcit. Tres germans de la seva mare van ser generals espanyols i un d'ells va morir a Cuba, en lluita contra els independentistes cubans.

El 1905 va treballar d'aprenent d'ebenista a Rio de Janeiro, on va entrar en contacte amb un militant anarquista espanyol que el va introduir en les idees llibertàries, alhora que ingressava al Liceu d'Arts i Oficis de Rio. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, es va enfrontar al seu pare, que condemnava l'intent de magnicidi. En 1909, després de tres anys de tensa relació familiar, coneguts els fets de la Setmana Tràgica i l'afusellament de Francesc Ferrrer Guàrdia, va discutir violentament amb el seu pare, decidint abandonar la llar paterna.

Va prosseguir els seus estudis i la seva relació amb Valentí i altres amics anarquistes, com a simple afiliat sindical. El 1918, acabada la Primera guerra mundial, va començar a escriure articles al Jornal do Brasil, implicat a més en les lluites sindicals. A finals d'aquest any va ser nomenat secretari del Centre d'ebenistes de Rio de Janeiro i més tard president del Sindicat d'Ebenistes .

Després d´aferrissades lluites, els treballadors brasilers van aconseguir fundar el Sindicat del Ram de la Fusta, del qual Pérez va ser nomenat secretari, passant més tard a representar a la Federació Obrera de Rio de Janeiro. Simultàniament va ser nomenat redactor del setmanari Espartacus, òrgan del moviment anarquista, i membre de la comissió de propaganda, responsable d'organitzar xerrades i conferències als sindicats.

A l'octubre de 1919 la repressió policial el va expulsar del Brasil, amb l'excusa d'haver nascut a l'estranger. Va desembarcar a Vigo el 19 de novembre de 1919, sent empresonat per indocumentat. Va estar a les presons de Madrid i Sevilla. Al gener de 1920 va ser nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta de Sevilla, càrrec que va exercir fins a la seva detenció al setembre de 1920, sent confinat a Cabezas Rubias, poblet de la província de Huelva, en una de les habituals conduccions de presos, a peu per la carretera, en llargues cordades de a dos. En aquest poble, on va passar tot l'any 1921, va conèixer a Teresa , que va esdevenir la seva companya .

Després de la amnistia de Sánchez Guerra de 1922, va exercir els càrrecs de secretari de la Federació Local de Sevilla i després de membre del Comitè Regional d'Andalusia. Va col·laborar amb Alaiz i Vallina i va realitzar una campanya de mítings al costat de Salvador Seguí. A principis de 1923 va ser nomenat novament secretari del ram de la Fusta de Sevilla, fins que va acceptar el de comptador del Comitè Nacional de la CNT, llavors establert en aquesta ciutat.

A la fi de 1923, implantada la Dictadura de Primo de Rivera, va ser primer pres, i més tard, a l'abril de 1924, expulsat a Portugal. Es va integrar en el moviment sindical portuguès i va ser redactor de La Batalha i membre del Comitè Nacional de la Unió Anarquista Portuguesa. Al costat de Restituto Mogroviejo i el gallec Sánchez va fundar el Comitè Internacional per la llibertat del poble espanyol .

En 1925 va ser expulsat de Portugal i va marxar a París, on va ser redactor de Tiempos Nuevos i secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França.

Al maig de 1926 va participar, com a delegat, en les sessions del Congrés Anarquista de Marsella, convocat per la Federació de Grups Anarquistes en Llengua espanyola, d'acord amb l'interior, amb àmplia presència internacional i de l'Associació Internacional del Treball (AIT). En aquest Congrés es va fundar la FAI, a proposta de Souza i del mateix Pérez, que van derrotar la tàctica propugnada per Joan García Oliver i Vicente Pérez "Combina", favorables a la col·laboració política i armada amb Macià, per enderrocar la Dictadura de Primo de Rivera. En rebutjar-se aquesta proposta militarista, Garcia Oliver i Combina van abandonar el Congrés, que en uns dels seus punts més importants afirmava: "El Congrés acorda per unanimitat que cap pacte, col·laboració, ni intel·ligència sigui mantinguda d'ara en endavant amb elements polítics, i que només amb la CNT estarem en intel·ligència, mentre aquest organisme mantingui els seus principis comunistes-llibertaris".

Manuel Pérez va ser, doncs, un dels principals artífexs de la "I" de la FAI, això és, de la unificació de portuguesos, espanyols i exiliats de parla espanyola a França en una mateixa organització anarquista. "I" que, al principi, no significava "Ibèrica", sinó "Iberoamericana", encara que finalment es va quedar en peninsular per insuperables qüestions organitzatives .

Va ser nomenat administrador de Tiempos Nuevos, del qual era director Liberto Callejas. L'únic càrrec remunerat era el de director, sou del que van viure cinc persones: la família de Pérez i Liberto, que vivia també en el domicili de Manuel Pérez, on es va instal·lar a més la redacció del diari.

Com a delegat de la Federació de Grups de Llengua espanyola a França, va contribuir, al costat de Besnard, Faure, Borghi, Schapiro, Huart, Hugo i uns altres, a la fundació de la Confederació General del Treball (Sindicalista Revolucionària), això és, de la CGT-SR francesa, que tenia el propòsit de combatre la influència estalinista en els sindicats obrers.

En aquesta època, com a element d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i l'AIT, s'entrevistava setmanalment amb Shapiro, secretari de l'AIT.
Al juliol de 1927, a València, es va produir l'acte formal de la fundació de la FAI a Espanya, acordada l'any anterior al Congrés de Marsella.

Al febrer de 1928 va tornar a Espanya per la frontera catalana, per atendre la seva dona, greument malalta, que va traslladar a Huelva amb la família, tot i que finalment va morir el 20 de novembre de 1928. Va intervenir en les lluites clandestines i al Comitè de Relacions de la FAI, en nom del qual va participar en un ple regional andalús. Al desembre va formar part del Comitè Pro-presos de Sevilla, enfrontat a la dura repressió dels cenetistes per part del governador Cruz Conde. Va estar a Sevilla durant tot l'any 1929.

Al juny d'aquest any, vidu i amb tres filles, es va unir sentimentalment a Mercedes, la seva nova companya. Va treballar d'ebenista en la construcció del Pavelló brasiler en l'Exposició Internacional de Sevilla, i donat el seu domini del portuguès, francès i castellà, li van oferir dirigir el Servei de Premsa i Propaganda del Brasil, que va acceptar .

Al març de 1930 va marxar a Bèlgica amb la família, proveïts tots de passaport brasiler, per exercir aquest mateix càrrec amb la delegació brasilera a l'Exposició de Anvers, on va romandre des d'abril fins a desembre. Va rebutjar l'oferta de tornar al Brasil, amb el viatge pagat, i d'obtenir la nacionalitat brasilera. Va estar tot just dos mesos a París.

Al gener de 1931 va tornar a Espanya, travessant la frontera per Hendaia i Irun, establint-se a Sant Sebastià, on, a partir de només 17 militants, va organitzar el sindicat d'Oficis Diversos de la CNT i pocs mesos després una Federació Local de set sindicats, de la qual va ser nomenat secretari general.

Al juny, proclamada ja la República, va anar a Madrid per prendre part com a delegat de la Regió Nord en les sessions del Congrés Nacional de la CNT, reunit al Teatre María Guerrero, figurant en les ponències sobre organització social del futur. En finalitzar el congrés va intervenir, al costat de Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, al míting de clausura.

Després va acudir, com a delegat espanyol, al congrés internacional de l'AIT, reunit al Teatre Barbieri de Madrid, en companyia de Carbó, Pestaña i Robusté.
En l'exercici del seu càrrec de secretari de la Federació Local de Sant Sebastià va participar en diferents plens nacionals: Barcelona a finals de juliol de 1931, Madrid al desembre del mateix any.

Al maig de 1932, va acceptar la petició del Comitè Nacional d'anar a Canàries, per reorganitzar i impulsar els sindicats de la CNT. A la seva arribada va dirigir En Marcha, òrgan dels sindicats cenetistes canaris i només vuit mesos després, a l'abril de 1933, es va celebrar el míting fundacional del Comitè Regional de Canàries, que acabava de crear, partint d'uns sindicats aïllats. Va ser nomenat secretari del CR canari, representant a trenta-dos mil afiliats. Amics i coneguts van començar a cridar-lo, afectuosament, amb l'apel·latiu de "el canari". A partir d'aquesta època va ser col·laborador habitual de Solidaridad Obrera de Barcelona.

Arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 va ser detingut i traslladat a la presó de Saragossa, on va romandre durant 45 dies, fins que el procés va ser sobresegut per "desaparició" de les proves (robades per militants anarquistes). A la segona quinzena de març de 1934 ja estava de nou a Santa Cruz de Tenerife .
Al novembre de 1934 va ser expulsat de Canàries per les autoritats governatives. Va actuar en la clandestinitat a Sevilla i Cadis, on va ajudar a Vicente Ballester en l'organització de la Federació Local gaditana, passant a ser component del seu comité.

Al gener de 1936, va ingressar en la redacció de la "Soli" a Barcelona, al costat de Manuel Villar (director), Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso .

Va intervenir, al costat de Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i García Oliver, al míting de la CNT del 5 de gener de 1936, al Teatre Olympia, el primer que es realitzava des de la il·legalització de l'Organització després dels fets d'octubre de 1934. Davant les irades protestes de García Oliver a que el nom de Pérez figurés en últim lloc, en el lloc d'honor de qui tancava l'acte, no va tenir inconvenient a cedir-lo immediatament, de conformitat amb la seva innata modèstia .

Al febrer de 1936 va intervenir a Mataró, en el míting d'unificació amb els trentistes, sent efusivament felicitat per Joan Peiró. En companyia de Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va efectuar una campanya de propaganda i organització per la província de Girona. A Benicarló "els tres Pérez " van donar un míting conjunt: Vicente Pérez Viche ("Combina"), Manuel Pérez Feliu de la regional llevantina, i Manuel Pérez Fernández ("el canari").

Aquest mateix mes, el Sindicat de la Fusta de Barcelona el va nomenar delegat al Congrés de la CNT, reunit a Saragossa, participant al costat de Frederica Montseny i Francisco Carreño en el míting d'obertura, celebrat a la plaça de toros. Va defensar la immediata creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors. Va ser nomenat per discutir la ponència sobre comunisme llibertari.

Va continuar com a redactor de la "Soli" de Barcelona, dirigida per Liberto Callejas, fins al 18 de juliol de 1936, dia en què va embarcar per a Palma de Mallorca, com a representant del diari en el primer congrés regional de Balears i en el míting de clausura. Donat l'èxit del cop militar a Mallorca, va haver d'amagar-se de la persecució feixista a casa de la cenetista Júlia Palazón.

El 21 novembre 1936 va aconseguir fugir de la feixista Mallorca a la republicana Ciutadella, romanent un mes a Menorca, on va dirigir l'òrgan cenetista de Maó La Veu de Menorca. En els últims dies de desembre de 1936, a bord del destructor "Ciscar", que havia aconseguit burlar el bloqueig naval a Menorca, va arribar a València, on va escriure el fullet "Quatre mesos de barbàrie. Mallorca sota el terror feixista", que va ser publicat aquest mateix any en castellà , anglès i francès. La traducció francesa era obra del tipògraf i cineasta valencià José Estivales, que utilitzava el pseudònim de "Armand Guerra".

Va passar alguns dies de gener a Barcelona, on va anar a recollir a la seva família, que tenia la seva casa a La Torrassa. El 5 gener 1937 va intervenir en un míting de la CNT, celebrat al Gran Price, en què va recordar que feia just un any que havia participat en un míting similar al costat de Durruti, ara mort. Es va mostrar molt crític amb el col·laboracionisme cenetista en les tasques de govern.

Al febrer de 1937 va marxar a França, on va realitzar una campanya de propaganda i recaptació de fons de dos mesos de durada, acompanyat de "Armand Guerra", David Antona, Alexandre Mirande i Fontaine, tornant a València, i després a Barcelona, a mitjans d'abril.

Va creuar la frontera per Puigcerdà, on va passejar i va parlar amb Antonio Martín, que una setmana més tard va ser assassinat, segons paraules del mateix Pérez, "per un grup de sicaris", per destruir l'obra revolucionària realitzada pels anarquistes a la Cerdanya, i que ell considerava com el pròleg de la maniobra contrarevolucionària que va culminar amb l'assalt de la Telefònica de Barcelona del 3 de maig de 1937.
Durant les Jornades de Maig va combatre a La Torrassa, on vivia, i es va mostrar contrari a la proclamació de l'alto el foc, propugnat per Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver, entre d'altres.

Va ser nomenat delegat al Ple nacional, reunit a València l'11 de maig de 1937. Al seu retorn, va ser triat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i Lunazzi, però per problemes de salut va haver de retirar-se a Igualada, per reposar i refer-se, tot i que no va saber negar-se a realitzar breus gires de propaganda pels pobles propers, per reconstruir l'Organització, destruïda i desapareguda a la comarca per la repressió estatal i estalinista posterior al maig, quan les reconstituïdes forces d'Ordre Públic, formades pels guàrdies d'assalt i l'antiga guàrdia civil, van tornar a les diferents comarques com conqueridors a la caça dels "incontrolats" cenetistes.

També va participar, malgrat el seu teòric retir, en nombroses reunions de comitès superiors, convocades pel Comitè Regional de Catalunya a la Casa CNT-FAI de la via Durruti, a Barcelona.

Afirma en les seves memòries, que el mes de maig havia publicat un article a la portada de Solidaridad Obrera, en el qual, després d'analitzar els recents successos, denunciava els crims comesos contra l'Organització, com els cadàvers de dotze joves llibertaris, torturats i mutilats, abandonats a la carretera de Cerdanyola; acabant el seu escrit amb aquestes paraules: "Estem sols, sí, però amb dignitat", que constataven el terrible aïllament confederal enfront de la repressió estatal i estalinista.

A l'octubre de 1937 va deixar Igualada, per instal·lar-se a Gelida, participant en nombroses campanyes de propaganda pels pobles propers. A finals de desembre de 1937 es va establir a Barcelona, integrant-se en el Comitè Nacional de la CNT, que el va designar director de Ruta, òrgan de les Joventuts Llibertàries; càrrec que va exercir fins a juliol de 1938, quan el van destinar a Orà en missió de propaganda i organització.

Al setembre de 1938 va ser reclamat pel Comitè Regional d'Andalusia per assumir, a Baza, el càrrec de secretari regional, per al qual havia estat escollit en l'últim ple regional.

Va ser testimoni directe, el 31 de març de 1939, de la presa pels italians del port d'Alacant, en què milers de republicans esperaven un vaixell per fugir de l'Espanya franquista.

A l'abril de 1939 va ser internat en camps de concentració (uns dies al camp de Los Almendros i després al camp de concentració d'Albatera). Més tard, patint penúria i unes peripècies terribles, que va narrar brillantment en les seves memòries, va ser empresonat el 24 de maig a la Presó Provincial de Sevilla, on constaven els seus antecedents penals de diversos empresonaments i dos desterraments. En una de les declaracions, preses el 1924, havia desmentit posseir la nacionalitat brasilera, jurant que havia nascut a Osuna, amb l'objectiu d'evitar ser expulsat al Brasil, lluny de la seva dona i filles. La policia s'aferrava a aquesta falsa declaració per confirmar la seva nacionalitat espanyola. Però ara afirmava que havia nascut a la ciutat brasilera de Santos, i gràcies a la decidida obstinació del consolat brasiler, que esgrimia el seu càrrec com a director de Premsa i Propaganda de la delegació brasilera en les Exposicions de Sevilla i Anvers, no va ser executat, aconseguint una ordre d'expulsió d'Espanya el 1940.

No obstant això, va romandre empresonat encara diversos mesos, amb el perill permanent de ser enviat al camp de Miranda de Ebro, on els estrangers eren exterminats sistemàticament.

Gràcies a l'ajuda de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) va poder sobreviure. La constant vigilància i intervenció del consolat brasiler a Cadis va aconseguir fer efectiva l'ordre d'expulsió. El recorregut per diferents presons franquistes, l'atroç retrat d'alguns sàdics carcellers, les tortures, humiliacions i assassinats dels vells amics vençuts, constitueixen un relat terrible i dantesc, que res desmereix l'Infern de la Divina Comèdia .

Va arribar al Brasil el juliol de 1941, on va fundar Ação Directa, de la qual va ser administrador durant molts anys. Va ser secretari dels anarquistes de llengua espanyola exiliats al Brasil.

Havia estat empresonat 53 vegades, en presons del Brasil, Espanya, França i Portugal, i desterrat en quatre ocasions: dos de Sevilla (1921 i 1924), una de Santa Cruz de Tenerife (1934) i la més desitjada, de territori franquista, el 1940. Estava casat i va tenir tres filles.

En 1951 va acabar les seves memòries, que va titular: "30 anys de lluita. La meva actuació com a militant de la CNT i anarquista espanyol”, editades el 2012 per la Asociación Isaac Puente. Va morir a Rio de Janeiro el 16 de juny de 1964.
En l'obituari publicat el 14 de gener de 1965 a Le Combat Syndicaliste se li descrivia d'aquesta manera: "Parlava amb facilitat, optimista fins als seus darrers dies, persuasiu per convicció, rebel per temperament, també va saber ser responsable amb els deures de l'organització confederal i els companys " .

Podem resumir la seva biografia, afirmant que va ser un destacat militant anarquista i organitzador sindicalista dels anys vint i trenta, tan excel·lent com desconegut. Va organitzar i va potenciar la Confederació Nacional del Treball a Andalusia, Canàries, Sant Sebastià i Balears. A l'exili portuguès i francès va entrar en contacte amb primeres figures del moviment anarquista internacional: Makno, Ranko, Archinoff, Grave, Faure, Malato, Besnard, Schapiro. El 1926 va consolidar les bases per a la fundació de la FAI. Va ser un anònim, modest i devot militant revolucionari per a qui l'activitat sindical i anarquista era tota la seva vida.

* Article de l'historiador Agustín Guillamón publicat al núm. 185 de la revista Catalunya