Entre la repressió i les manipulacions: el valent combat dels sindicats autònoms algerians

La defensa dels drets dels treballadors no és enlloc una tasca fàcil. Però a Algèria més que en altres llocs, ser sindicalista és avui un combat en tot moment. Les disposicions de l'estat d'excepció en vigor des del cop d'estat de gener de 1992 i la interrupció de les eleccions legislatives compliquen molt seriosament l'acció diària dels autèntics sindicalistes membres dels diferents “sindicats autònoms” de la funció pública. Aquests van aparèixer a principis dels anys noranta - aprofitant una breu obertura democràtica - per a defensar els interessos dels funcionaris, paper que ja no garantia des de feia molt temps l'únic sindicat UGTA (Unió General dels Treballadors Algerians), convertit des de 1963 en un simple mecanisme del règim.

Ser sindicalista a Algèria

A l'Algèria dels anys 2000, animar un sindicat autònom, consisteix tant a defensar als treballadors com a esquivar les maniobres incessants de desestabilització, d'infiltració i de corrupció del poder - que els tolera sense reconèixer-los oficialment. Les organitzacions sindicals independents, al rebutjar tota submissió que no sigui als seus afiliats, són l'objectiu principal de l'acció dels serveis de la policia política de l'exèrcit, el DRS. (Departament de Informació i Seguretat, antiga Seguretat militar).

Vinguts a cobrir l'absència total de representació dels treballadors, els sindicats autònoms són des de la seva creació l'objectiu permanent d'accions d'intimidació, de divisió de les seves files i corrupció dels seus dirigents, amb l'objectiu d'eliminar tota forma d'expressió reivindicativa. En efecte, el manteniment de l'ordre polític passa per la desactivació de tots els conflictes i el vassallatge de tots els que pretenen plantejar-se com interlocutors responsables. El plantejament és constant a partir dels primers dies de la independència.

És significatiu referent a això observar que el primer congrés de la UGTA, al gener de 1963, va ser la primera víctima d'aquesta estratègia de submissió regulada de tots els protagonistes socials. Es va detindre als delegats al congrés per a permetre a individus que depenien dels aparells de la seguretat mantenir el congrés en el seu lloc i “triar” una Direcció escollida pel poder. Cap estructura ha d'existir fora de les que estan al servei del règim. Com va ocórrer després de la independència, l'eliminació del camp social de tota organització autònoma en relació amb poder real, és a dir, els caps del DRS, és la preocupació constant dels dirigents algerians des del final del breu període d'obertura democràtica entre novembre de 1988 i juny de 1991. El sistema polític algerià, després d'una façana institucional destinada al consum extern, és una dictadura que té com palanques exclusives els ingressos petrolífers i un aparell repressiu omnipresent

Una dictadura encoberta

Aquesta dictadura militar-policial es camufla darrere d'institucions que, des de la justícia al Parlament passant pel president de la República, tenen una existència formal però que no són enlloc ni en cap moment quadres d'autoritat efectiva ni centres de regulació política. Aquestes institucions sense substància, animades malament que bé per un personal cooptat, no són en definitiva més que les corretges de transmissió de les directives que emanen del grup efectivament dirigent.

Sortides d'eleccions fraudulentes curosament posades en escena, les institucions podrides no deuen la seva existència més que a la necessitat d'ajustar-se al model que tranquil·litza als Occidentals, principals socis estrangers, preocupats per un mínim de formalisme. De fet, la gestió del país està entre les mans d'un grup d'individus en el cim dels aparells de la seguretat, que no apareixen sobre l'escena política oficial i no rendeixen comptes a ningú.

Aquesta dictadura “vergonyosa” no pot tolerar, per a perpetuar-se, el menor conflicte organitzat. La perpetuïtat d'aquest ordre es basa doncs en un control social puntillós, prohibint l'aparició de tota expressió lliure i tota organització susceptible de posar-lo en qüestió.

Els sindicats autònoms davant la repressió

Avui, en un país que es vanagloria de la seva salut financera, exclusivament deguda als ingressos petrolífers, la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Els negocis de les clienteles del règim i la corrupció al més alt nivell de les jerarquies de poder són facilitades per la debilitat de les estructures de l'Estat i el desordre mantingut pels mateixos que dirigeixen l'aparell repressiu.

L'ajustament estructural i la pressió sobre els salaris han copejat com un fuet als funcionaris de tots els sectors i als treballadors en general. L'educació i la salut han pagat, en particular, a un fort preu la teràpia a curt termini i globalment ineficaç del FMI. Aquesta reculada social és avui solament combatuda pels sindicats autònoms.

La UGTA, antiga organització de masses del partit únic, sotmesa a un règim pretorià a partir dels primers dies de la independència per la policia política, no és més que un instrument, completament desacreditat, de control social. Privada de tota representativitat, dirigida per homes notòriament implicats en escàndols financers, la vella central és l'ombra espectral del sindicat fundat el 24 de febrer de 1956 per Aïssat Idir. La UGTA, únic sindicat del món que ha aprovat un programa d'ajustament estructural del FMI, no és més que una sigla convenient convocada pel govern per a figurar la il·lusòria “adhesió de les classes treballadores” a les gesticulacions d'una “Algèria Potemkin” que oculta cada vegada més difícilment la realitat de la dictadura. Les seccions combatives que subsisteixen encara són laminades per les coces de la direcció nacional de la UGTA, que les afebleixen privant-les de la protecció sindical i els oferixen com víctimes expiatòries a l'administració.

Els sindicats autònoms són avui les úniques organitzacions que defensen als treballadors i les úniques que escapen a la influència de la policia política. Els moviments socials en la funció pública han demostrat la capacitat de mobilització dels sindicats lliures i mostrat els límits de la capacitat d'intimidació de la policia política. Detencions arbitràries, detencions preventives il·legals de militants sindicals alternen amb els tancaments de locals, totes les formes de fustigació i assetjament.

Mètodes provats per a esterilitzar el camp polític

Des dels anys noranta, el DRS desplega en efecte enfront dels sindicats autònoms tot un ventall de tècniques de manipulació aplicades a partir de 1962 per a esterilitzar el camp polític, i renovades després del tancament del “parèntesi democràtic” de 1989-1991. Els partits llavors legalitzats i que tenien encara una base real i una Direcció independent del poder, han estat sistemàticament l'objecte de maniobres de divisió interna. Davant aquest tipus de maniobres, en una situació d'estat d'excepció estructural i de omnipotència de la policia política, tot recurs a la justícia està condemnat inevitablement al fracàs.

En l'organització política algeriana, la justícia no és una institució, és solament un aparell que obeeïx. I el paisatge es modela així: nombroses organitzacions artificials - partits, sindicats, associacions -, sense base ni programa creïbles, ocupen el terreny mediàtic quan la necessitat d'una agitació política és detectada pel sistema. S'ha vist clar en ocasió de les eleccions presidencials, quan estructures virtuals són fugaçment restablertes per a servir de valedors i ocupar el paper d'una oposició de pura figuració.

L'organització de la confusió: la “clonació”

Enfront dels sindicats autònoms, aquests mètodes han estat utilitzats fins a la nàusea pel DRS. Detencions arbitràries succeeïxen a les suspensions de salaris, als ascensos bloquejats, a les expulsions injustificades. L'arsenal de fustigacions, vexacions, brutalitats i manipulacions policials és mobilitzat totalment. Amb una predilecció per allò que els militants sindicals han cridat la “clonació”. Una maniobra destinada a suscitar la confusió en les bases duplicant a una organització jutjada indesitjable. El plantejament és simple: es tracta de crear en l'interior dels sindicats realment autònoms una “dissidència” que desembocarà ràpidament en una escisió, manipulant als militants més oportunistes o els més fràgils, amb la tècnica del pal i la pastanaga o, circumstancialment, pel xantatge exercit pels “xivatos”.

Si la dissidència en les organitzacions sindicals autònomes és un fenomen conegut i tingut en compte en les seves pràctiques i estratègies, canvia de naturalesa quan és instrumentalitzada amb l'objectiu de destruir tota línia sindical i tota autonomia. En efecte, la pràctica generalment utilitzada és fer creure que alguns militants no estan ja d'acord amb la pretesa “radicalitat” (o de vegades, al revés, la pretesa “tebiesa”) del seu sindicat i decideixen fins a cert punt corregir el rumb practicant una “rectificació” - la famosa “tas' hihiya”.

L'únic objectiu consistirà a posar en escena a una nova organització clon de l'original i amatent realment a tots els compromisos amb el règim, fins i tot escenificant iniciatives “ultrarradicals” però absurdes i dedicades al fracàs, altra manera d'afeblir la voluntat col·lectiva de reivindicació. Per a ser eficaç, aquesta pràctica exigeix que la nova Direcció es presenti com resultant d'un nou congrés, per a instal·lar la confusió entre els afiliats i fins i tot entre els analistes, ja que, després de l'escissió de facto, dos sindicats duen el mateix nom (o tot just diferent en alguns casos).

El mètode es va aplicar al SNAPAP (Sindicat nacional autònom del personal de l'Administració pública) al maig de 2004 - després d'una primera temptativa del mateix ordre al febrer de 2002, però que va fracassar -, havent-se negat els seus dirigents a donar suport la candidatura d'Abdelaziz Bouteflika a les eleccions presidencials d'abril: un “dissident” aïllat va organitzar un congrés que es va beneficiar del suport actiu de l'administració. Aquest SNAPAP- bis immediatament va rebre una subvenció, mentre que el SNAPAP autèntic solament va tenir dret a ridículs suports conjunturals de les autoritats públiques. Amb menyspreu de tota llei i de la realitat de fet, la justícia va assignar al SNAPAP- bis el petit apartament (amb tota la documentació i el material que estava emmagatzemat allí) que servia de seu al sindicat. L'expulsió manu militari dels inquilins legítims es va efectuar amb brutalitat i sense cap recurs possible.

El CNAPEST (Consell Nacional Autònom de Professors de l'Ensenyament Secundari i Tècnic) va sofrir la mateixa maniobra. Actiu des de principis dels anys 2000, el CNAPEST va obtenir la seva autorització el 10 de juliol de 2007, gairebé al mateix temps que el seu clon, el “SNAPEST” (els suposats dissidents en efecte - després de vacil·lacions degudes a l'adopció tardana d'una “estratègia” - han lleugerament modificat el nom de l'organització).

La clonació afecta fins i tot a les reagrupacions de sindicats autònoms. Creada a l'abril de 2006, la Intersindical de la Funció Pública (IAFP), reunint als autèntics sindicats autònoms, es va veure immediatament duplicada per un clon denominat “Coordinació dels Sindicats de la Funció Pública”. Altres sindicats autònoms, com el dels pilots de línia per exemple, existeixen teòricament però no tenen una activitat sobre el terreny. Per a aquesta categoria, el DRS no jutja útil crear clons. I es podrien així multiplicar els exemples. Per a aclarir al lector, ens ha semblat important establir una “taula de correspondència” entre els veritables sindicats autònoms i els seus clons, segons la informació de la qual el CISA ha pogut tenir coneixement. (***)

Totes aquestes maniobres es beneficien del suport automàtic del Ministeri de Treball, encarregat en principi de vetllar pel compliment de la reglamentació quant al lliure exercici del dret sindical. Aquest Ministeri està dirigit des de juny de 2002 pel mateix individu, Tayeb Louh, ell mateix antic sindicalista autònom. La carrera de Tayeb Louh és reveladora de les estratègies antisindicals del DRS. Magistrat, Tayeb Louh havia estat un dels fundadors en 1993 d'un sindicat autònom dels magistrats (Sindicat Nacional de la Magistratura), que havia estat objecte d'assetjaments, va ser protagonista d'una “rectificació” en bona i deguda forma. És amb sorpresa que els sindicalistes s'assabenten del nomenament en qualitat de Ministre de Treball d'aquest trànsfuga de les lluites socials. Sense sorpresa, constaten després que el Ministre convertit es lliura amb constància a les pràctiques de les quals havia estat un temps víctima.

Així doncs, cada vegada que es crea un clon a iniciativa del DRS, el Ministeri de Treball rebutja intervenir per a clarificar la situació. Per a rematar la feina, altres instàncies oficials - però en cap cas habilitades a intervenir en matèria sindical - s'encarreguen de designar el “bon” sindicat, aquell amb el qual totes les autoritats han de cooperar, el que suposa l'exclusió del que no ha estat designat. Un exemple notori és el assumpte del telegrama emès el 17 de gener de 2009 pel ministeri de l'Interior per a designar al clon del SNAPAP: les administracions se sumaven a rebutjar treballar amb les seccions legítimes (triades pels afiliats) amb el pretext de l'existència de representants del clon, designats per l'administració i sense cap legitimitat electiva. Quant a les decisions de la justícia, òbviament són avantatjoses sempre per als clons.

L'imperatiu de la solidaritat

Aquestes pràctiques no tenen la mateixa influència sobre tots els treballadors. Ja que si per als més compromesos d'ells el que està en joc queda clar i identificats els protagonistes, per a uns altres, mentre per prudència no es produeïx un aclariment, el poder i els seus ressorts mediàtics intenten permanentment desacreditar al veritable sindicat presentant el conflicte entre aquest i el seu clon com l'expressió d'una lluita per la butaca. A més, per a molts treballadors, el compromís amb un sindicat no suposava l'assumir riscos tan importants (oposar-se al DRS), el que ha contribuït a allunyar a nombrosos treballadors de les lluites sindicals.

En aquestes condicions, la determinació i la perseverança dels militants dels autèntics sindicats autònoms són que més respectables. Amb valor, lluiten des de fa anys contra el deteriorament creixent de les condicions de vida i dels salaris dels treballadors algerians i les maniobres de desintegració de les seves organitzacions sindicals representatives. Després de la criminal “eradicació” dels opositors, segueixen sent avui els únics a lluitar pas a pas, de manera estructurada a partir de la funció pública, contra una situació social dramàtica, davant la qual la majoria desesperada dels ciutadans no té altre mitjà d'expressió que el motí.

Aparegudes a principis dels anys 2000, les violents revoltes populars que sacsegen periòdicament tant les grans ciutats com els petits llogarets per tots els motius possibles vinculats al “malviure” - escassesa d'aigua, d'allotjaments, d'infraestructures, etc - es van multiplicar des de 2004 i es van tornar diàries el 2009, fins al punt de fer d'Algèria, d'est a oest, una caldera social permanentment a punt d'una explosió generalitzada. Però fins a ara, la combinació del enquadrament omnipresent dels homes del DRS, de la repressió policial i d'una justícia al seu servei sempre disposada a sancionar amb duresa als revoltosos ha aconseguit mantenir aquestes rebel·lions populars a la vora del límit màxim d'aquesta explosió.

Per aquest motiu els detentadors del poder real, els generals del DRS i els seus vassalls dignes de la seva confiança, estan especialment decidits a trencar totes les iniciatives col·lectives que permetrien estructurar aquestes rebel·lions, que arrisquen amenaçar seriosament el seu principal objectiu: prosseguir en el seu propi benefici - com ho porten fent des de fa trenta anys - l'acaparament de les riqueses del país, a través de la corrupció i les exaccions de comissions sobre les exportacions d'hidrocarburs com sobre les importacions dels béns de consum o d'equipaments, que Algèria ja no produeïx.

En aquest fosc context, és doncs essencial que cessi l'aïllament internacional dels militants dels sindicats autònoms de la funció pública, els únics a Algèria que lluiten de manera col·lectiva enfront de les maniobres, les “clonacions” i la repressió - i més globalment contra l'atroç malviure imposat a tot el poble pel poder. La dura vaga, seguida massivament, portada a terme des del 8 de novembre de 2009 pels sindicats de professors són una il·lustració viva.

I encara és més, el combat que porten els sindicats autònoms és també el de les algerianes per la seva emancipació: les dones són nombroses a participar activament en les lluites i a assumir responsabilitats al capdavant d'aquests sindicats - i són sovint les primeres a sofrir les pressions, els assetjaments i les temptatives d'intimidació del poder.

Per tot això, al setembre de 2009, sindicalistes i militants dels drets humans francesos i algerians han creat el Comitè internacional de suport al sindicalisme autònom algerià (CISA), amb l'objectiu d'informar a l'opinió pública sobre la realitat de les lluites sindicals algerianes, de sostenir-los i aclarir els equívocs mantinguts per un sistema que solament té la violència i la coerció com palanques sobre la societat.

Comitè internacional de suport al sindicalisme autònom algerià (CISA)

(***) Argelia, 2009: quadre de correspondència entre sindicats autònoms i sindicats clonats

SNAPAP (Sindicat nacional autònom del personal de l'administració pública ; president: Rachid Malaoui; secretaria general: Nassira Ghozlane)

SNAPAP- bis (clon dirigido per Belkacem Felfoul, ex-diputat jubilat)

— -

CNAPEST (Consell nacional autònom de professors d'ensenyament secundari i tècnic; coordinador: Larbi Nouar)

SNAPEST (clon dirigit per Mériane Meziane)

— -

SATEF (Sindicat autònom de treballadors de l'educació i de la formació; secretari general: Mohand-Salem Sadali )

SATEF- bis (clon dirigido per Abdelmadjid Basti)

— -

CNES (Consell nacional d'ensenyament superior, coordinació de seccions CNES; portaveu: Kadour Chouicha)

CNES- bis (clon dirigit per Abdelmalek Rahmani)

— -

SNTE (Sindicat nacional de treballadors de l'educació; secretari general: Mohamed Bennoui )

SNTE- bis (clon dirigit per Abdelkim Boudjnah)

— -

Intersindical autònoma de la funció publica (IAFP)

UNPEF (Unió nacional del personal de l'educació i de la formació; el seu president es conseller del Ministre d'Educació)

Coordinació de sindicats de la funció publica