Copenhaguen accentua el fracàs de Kioto

Fracàs rotund disfressat d'acord plural, la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhaguen ha evidenciat la impossibilitat d'enfrontar-se a la crisi climàtica sense plantejar un canvi de model econòmic.

Dues setmanes de negociacions de la 15a Conferència de les Parts (COP- 15) de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic realitzada aquest desembre a Copenhaguen han creat un escenari polític que permet, almenys, dues reflexions. Primera: ha fracassat el “multilateralisme”, basat en la dominació de les grans potències geopolítiques com Estats Units i la Unió Europea, i creix el nombre de països que ja no es deixen fer xantatge pel G-7 o el G-20. Es troba en perill el caràcter multilateral de la Convenció Marc de l'ONU i la participació igualitària de tots els països del món. Segona, s'ha evidenciat que la lluita contra el canvi climàtic només és viable a partir d'un canvi del sistema econòmic i resulta essencial desenvolupar enfocaments alternatius a les polítiques climàtiques fins a ara dominants.

Els majors emissors de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEI) per cápita, EEUU i la UE, no van mostrar cap voluntat per a comprometre's a reduir les seves emissions d'acord amb les exigències científiques (40% de reducció per a 2020, segons les emissions de 1990). “En una conferència dissenyada per a limitar l'emissió de GEI, s'ha parlat molt poc sobre reducció”, conclou la xarxa Justícia Climàtica Ara, en la seva valoració sobre la cimera: “Els països enriquits continuen retardant l'engegada de reduccions dràstiques mentre desvien la càrrega de la responsabilitat als emergents i no paguen tampoc les reparacions pels danys causats en tot el món”.

Especialment en els últims dies de la cimera de Copenhaguen, EEUU va reunir a un grup reduït de països per a treure endavant un text, plagat de termes inconcrets, que no especifica xifres de reducció d'emissions per als països industrialitzats, ni tan sols un objectiu global de reducció de les mateixes. No obstant això, una vegada que van arribar a la redacció conjunta del text, ho van presentar com l'Acord de Copenhaguen, encara que no havia estat dut al Plenari perquè s'aprovés per la resta de països. En conseqüència, els països de l'ALBA –liderats per Bolívia–, Sudan i Tuvalu van rebutjar el document, ja que no inclou una xifra de reducció d'emissions per als països desenvolupats.

Altre punt de conflicte ha estat l'objectiu de limitar l'augment de la temperatura global en 2ºC, que l'Acord recull com objectiu per a estabilitzar el clima, a pesar que més de cent països havien mantingut que és necessari un objectiu de 1,5º C per a evitar els pitjors escenaris a Àfrica, els petits Estats insulars i les regions properes a muntanyes amb glaceres.

El document final parla d'un “compromís dels països desenvolupats per a proveir recursos nous i addicionals”, sobretot en relació a evitar emissions de la deforestació i degradació de boscos, una cosa que, segons els grups ecologistes, convertirà els últims ecosistemes naturals en espais privatitzats per al mercat de carboni i d'inversions. Segons el text, a partir de 2020 es pretenen mobilitzar 100.000 milions cada any per als països empobrits, provinents d'una “àmplia varietat de fonts: públiques i privades, bilaterals i multilaterals, incloent fonts alternatives de finances”. Per als ecologistes aquesta mesura comporta una nova especulació financera en els mercats internacionals de comerç de carboni i la generació de nous deutes il·legítims.

“Irresponsables i hipòcrites”

La cimera ha estat conduïda pels interessos propis de cada país i per solucions comercials com l'impuls als agrocombustibles, que els grups ecologistes consideren creadors d'enormes impactes socioambientals. Josie Riffaud, representant del moviment mundial d'agricultors La Via Camperola va dir: “Hem de canviar la manera de produir i consumir, i això és el que no s'ha discutit en la cimera oficial. Els governs dels països industrialitzats i en procés d'industrialització no estan disposats a enfrontar-se al model de desenvolupament que ha creat el desastre econòmic i ambiental”, va afegir.

La sensació que ha deixat la cimera entre aquests grups és que EEUU s'ha burlat del món, especialment dels països més vulnerables, evadint la seva responsabilitat i dient –paraules més, paraules menys– que “tot el món ha d'assumir la seva part”. Així, el Govern d'Obama ha dinamitat el sistema de l'ONU: en la COP-15 s'ha instaurat la manera de negociació en grups de països selectes, una estratègia habitual en l'Organització Mundial de Comerç.

La posició de la UE ha estat qualificada com “irresponsable i hipòcrita”, donat el seu suport a l'anomenat Acord de Copenhaguen que, ni és legalment obligatori, ni resol la necessitat de finançament de les mesures per a la supervivència en els països més afectats per l'escalfament global.

La presidència danesa de la COP-15 també va ser objecte de dures crítiques. El primer dia va presentar un esborrany que no havia estat discutit prèviament i va apostar per reunions secretes i tancades, una cosa que va generar desconfiança entre molts països. Així mateix, va excloure a la majoria de la societat civil acreditada de les negociacions en la segona setmana de la cimera. Amics de la Terra, Ecologistes en Acció, SEO/BirdLife i WWF, que van participar en les reunions portades a terme en el Klimaforum, van denunciar que els observadors de les ONG “han estat reprimits durament quan només complien amb el seu compromís social”.

Reparar el Deute Climàtic

Una de les demandes més escoltades, tant en les protestes i el Fòrum Alternatiu, però també en la seu de la cimera oficial, va ser l'exigència als països industrialitzats de reparar el seu deute climàtic amb el Sud Global. Segons Jubileu Sud, una xarxa internacional per l'abolició del deute extern, “el deute climàtic és el que els països del Nord (països de l'Annex 1 del Protocol de Kioto), corporacions multinacionals i institucions financeres internacionals deuen als pobles del Sud, per ocupar amb les seves emissions de GEI més espai en l'atmosfera del que els correspon, i generar un problema en els països del Sud que ells no han creat, i del que, no obstant això, sofrixen els pitjors efectes”.

Els defensors del concepte del deute climàtic emfatitzen que les reparacions han d'incloure talls dràstics i immediats de les emissions de GEI com forma de donar espai atmosfèric als països en desenvolupament, així com el finançament del cost total de les mesures de supervivència i requeriments de mitigació dels països en desenvolupament.

Els ecologistes exigeixen, a més, que d'aquest finançament siguin excloses entitats com el Banc Mundial. Milo Tanchuling, de Freedom from Debt Coalition Philippines, considera que “el finançament no ha de prendre la forma de crèdits i altre tipus de deutes que creen instruments responsables de misèria i pobresa”, i defensa que aquest finançament es produeixi a través de fons públics, lliures de condicionaments i imposicions. Per a aquests grups, el Deute Climàtic no hauria de pagar-se amb impostos o contribucions preses de compensació per les emissions de carboni, ni mitjançant projectes que involucrin Mecanismes de Desenvolupament Net o altres activitats que violin els drets de les persones, o que siguin destructives per al medi; és a dir, aquells mecanismes que només donen més falses solucions davant la crisi climàtica.

MATAR KIOTO

18 anys després de la Cimera de Rio no s'ha frenat el ritme d'emissió de gasos d'efecte hivernacle, a pesar que el Protocol de Kioto obligava als països industrialitzats a una reducció del 5% per al període 2005-12. Kioto va ser descafeïnat i afeblit per la pressió d'EEUU, que finalment no va ratificar el text. A Copenhaguen, EEUU i la UE volien “matar Kioto” per a eliminar la “responsabilitat diferenciada” i el caràcter obligatori de l'acord de 1997.

Article extret del número 116 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/Copenhague-acentua-el-fracaso-de.html