Entrevista a Quim Gimeno, activista llibertari: ‘Ja n’hi ha prou de persecució policial i d’impunitat’

En Quim Gimeno és un activista llibertari de diferents projectes socials com Procés Embat o Rereguarda. Com malauradament acostuma a passar, aquesta multimilitància no es bén vista des d'un poder que té una percepció dels moviments socials com a simple gestió de l'ordre públic i control dels segments socials no institucionalitzats.

Junt amb altres companyes és detingut durant la coneguda Operació Pandora II acusat de “terrorisme”, un procediment delirant on la trobada de llibres llibertaris o tenir instal·lat software de seguretat era mostrat com a prova de no se sap què.

- Quim, per què creus que es va realitzar aquesta, i posteriors operacions?

El dia 16 de desembre de 2014, cap a les 6:30 del matí, poc després de que els mossos engeguessin la primera part de l'Operació Pandora, el diari El País publicava en portada a la web una notícia informant de l'operatiu. El fet que un diari tregui una notícia d'aquestes característiques en tan poc temps, evidencia que la notícia havia estat preparada prèviament, i que per tant, el desplegament mediàtic havia estat planificat, organitzat i executat de forma coordinada amb els Mossos d'Esquadra. Sense cap dubte, podem dir doncs, que aquella no va ser una simple operació policial, sinó que la conselleria d'interior va efectuar una maniobra social a gran escala. Amb això el que vull ressaltar és, que queda molt clar que l'operatiu és eminentment polític, i que com a tal, respon a unes necessitats polítiques del règim. A partir de les vagues generals i sobretot de l'esclat del 15M, el que havia començat com una crisi financera, va traspassar l'esfera econòmica fent-se més evidents que mai tota una sèrie de contradiccions. En una societat com la nostra, on el consens social té un paper tan important a l'hora de mantenir les estructures de poder, quan la legitimació del règim decau d'aquesta manera, que millor per generar conformació que la por?

- Un temps després, mitjançant l'intermediació d'un suposat periodista, un agent de la Policia Nacional va intentar captar-te oferint-te un bon tracte judicial a canvi. Ens ho pots explicar?

Durant el transcurs de les converses que vaig mantindre amb aquest suposat periodista, em vaig adonar que probablement es tractés d'un policia. En aquest moment havia sigut detingut feia només un mes i mig, i tenia encara molt present la sensació d'impotència que m'havia generat tot plegat. Penso que va ser això el que em va donar l'empenta per afrontar la situació de la forma en què ho vaig fer. No podia permetre que aquesta gent juguessin amb nosaltres de la forma en què ho feien, i calia que tothom conegués el veritable terrorisme, el del govern de la por: havia de denunciar. El millor de tot, és que durant les converses que vam mantenir, no només em pretenien fer entendre el molt que em convenia donar-lis la informació que em demanaven, sinó que a sobre em deixen clar que podien intervenir en el judici a través del fiscal. Durant l'interrogatori de la meva detenció el jutge pràcticament no sabia ni qui era, va ser la fiscal qui s'ho tenia treballat i m'acusava de ser terrorista. Ara un Policia Nacional em corroborava totes les sospites, l'Audiència Nacional no respon a lògiques judicials, sinó policials.

- Tot això està gravat per La Directa. El policia et va demanar que espiessis casals i ateneus del barri del Poble Sec i, especialment, aportessis noms de militants i activitats. Creus que està relacionat amb l'existència de llistes negres policials? Què és una llista negra?

Quan parlem de llistes negres, ens referim als fitxers que la policia elabora il·legalment sobre els militants dels moviments polítics. Per a què la policia et pugui investigar ha d'haver-hi una ordre judicial darrere. Quan tenen dades teves, sense ordre judicial i sense haver estat detingut mai, és evident que aquests fitxers existeixen. Per tant, quan demanen informació de les persones que utilitzen un ateneu com La Base, el que volen és alimentar aquests fitxers, informació que com hem vist a Pandora, els i pot servir per incriminar-te en un muntatge judicial.

- El Cos Nacional de Policia ha reconegut en instància judicial que, efectivament, es tractava d'un agent del seu cos que alguns militants han reconegut com a 'Jordi'. Qui és el tal 'Jordi'?

El "Jordi" és un inspector en cap de la Policia Nacional que té un llarg historial repressiu sobre els moviments socials de Barcelona entre finals dels 90 i els 2000. Va formar part del conegut grup IV, acumulant diverses denúncies per tortures.

- Què esperes de la denúncia que has posat als jutjats per aquests fets?

Espero que aquests policies hagin de seure's a la banqueta dels acusats i donar explicacions de tot plegat. Ja n'hi ha prou de persecució policial, ja n'hi ha prou d'impunitat. Hem d'aconseguir que les seves amenaces tinguin un cost, no podem permetre que la policia fagi i desfagi al seu gust gratuïtament. També espero que els responsables polítics d'aquesta caça de bruixes acabin donant la cara.

- Habitualment la repressió actua amb més intensitat quan un moviment o ideologia no està controlada i, especialment, és prou rellevant. Creus que, malgrat patir-la, és també un senyal que mostra una vitalitat creixent dels espais i idees llibertàries o que, simplement, ens toca el clàssic paper d'”enemic interior” tan útil per desviar atencions i justificar autoritarismes?

Penso que no és casual. L'anarquisme és un moviment que a poc a poc està prenent més consistència. Cada cop estem millor organitzades, i els diferents sectors que hi treballem estem aconseguint trencar barreres que deu anys enrere semblaven infranquejables. L'anarquisme ha estat mot present en el darrer cicle de lluites, hem demostrat que encara som una força capaç de respondre als reptes socials que s'estan posant sobre la taula. A més, som un moviment bastant problemàtic per les instàncies del poder perquè som difícilment recuperables, no estem disposades a rebaixar les nostres postures, i res ens ho impedeix perquè no els hi devem res.

* Entrevista realitzada per Òscar Murciano, publicada al núm. 188 de la revista Catalunya