El dilema de la gentrificació verda

“Hay que mejorar la calidad ambiental de los barrios, verdificarlos, però no a qualquier precio” Las ciudades más verdes se vuelven más injustas. Público 24-7-2016

Aquest article reflexa el dilema que crec que estem tenint persones implicades en la lluita per a un barri millor a Vallcarca. Estem intentant construir un barri més humà, més sa, física i socialment parlant. Preservant l’esperit de barri/poble que l’ha caracteritzat. Promovent el comerç local i de proximitat amb la possibilitat de baixos negoci amb habitatge al primer pis. Amb zones verdes i espai públic per a fomentar l’esperit comunitari. Amb blocs i cases ecològiques, aïllades tèrmicament per a prevenir la pobresa energètica i disminuir el consum d’energia, amb re-aprofitament d’aigues, que aprofitin l’energia solar, etc, etc. En definitiva, cases preparades per als nous temps. Aspectes amb els que no hi puc estar més d’acord.

Ara, si aconseguim aquest model de barri per al que tant estem lluitat, Quin serà el preu dels habitatges que si construeixin? Qui se’ls podrà permetre? Si seguim amb el model de protecció oficial actual, els pisos de propietat als 10 anys deixen d’estar regulats i van a preu de mercat.

Per altra banda està el tema de la mixtura de classes en un mateix barri. Estudis i teories dels països baixos i nòrdics, diuen que fomenta l’ascensor social i prevé la formació de guetos. Des de el meu humil punt de vista, crec, que el que volen prevenir aquestes teories, és la formació de barris obrers, de barris populars, on es desenvolupi altre cop la solidaritat de classe i l’organització popular, que tants mals de cap van donar no fa tants anys. Però bé això ho hauran de dir experts i especialistes, la meva especialitat son els cables i les tuberies.

Per això que exemples com el de l’article enllaçat al principi o molts d’altres ens han de posar en alerta. Doncs penso que la lluita per a la millora del barri, en els temps que ens ha tocat viure, ha d’anar unida inequívocament a una crítica voraç a la gentrificació. Hem de demanar un canvi dràstic en les polítiques d’habitatge. Doncs l’ombra de la gentrificació avança sense que res ni ningú l’aturi, des de la Barceloneta fins a Sant Antoni, ara pujant cap a Gràcia, serem els següents nosaltres?

Podem i hem de donar suport a l’okupació d’habitatges, però aquesta alternativa és assumida per una petita part de la població i l’hem d’eixamplar. Però també penso en que hauríem d’aprofundir en aspectes com la regulació dels preus del lloguer i el foment d’habitatges en regim de cessió d’us com a eixos de millora per a les classes populars. En definitiva, aspirar a treure l’habitatge del mercat.

Els obrers que lluitaven per la jornada laboral de vuit hores també eren titllats de il·lusos, però al final ho van aconseguir. I no va ser precisament amb bones paraules i passejades. Toca arremangar-se i picar pedra.

* Iru Moner és militant d’Embat i activista veïnal, membre de l’Assemblea de Vallcarca. Article publicat a la Soli