Assalt al sistema de la Seguretat Social: Ficar por per a privatitzar les pensions
El Govern qüestiona la viabilitat de les pensions mentre anuncia una retallada de la despesa pública de 50.000 milions només uns mesos després d'aprovar els pressupostos per a 2010.
Pablo Elorduy // Redacció Diagonal
Primer, el Govern va filtrar el Document sobre Revisió del Pacte de Toledo, després, va anunciar que es retiraven les mesures més controvertides de la proposta que s'anava a enviar a Brussel·les i, més tard, María Teresa Fernández de la Vega aclaria que la proposta passarà pels camins del Diàleg Social.
Finalment el ministre de Treball, l'encarregat d'encendre les alarmes sobre el sistema de pensions públiques, va dubtar en el Congrés que el Govern vagi a posar “sobre el paper” una mesura que ha dut a CCOO i UGT a convocar una mobilització estatal el 23 de febrer. Això trasllada el debat al Pacte de Toledo, subscrit en 1995 i “constituït per l'acord entre les forces polítiques i els interlocutors socials”, com significa el Ministeri de Treball en un informe sobre el desenvolupament d'aquest pacte.
La possibilitat d'augmentar l'edat per a la jubilació de 65 a 67 anys i l'augment del període de temps amb el qual es calculen les pensions, són els aspectes més destacats d'una proposta que és “singularment antisocial”, en paraules d'Isabel Otxoa i Mikel de la Fuente, professors de dret del treball de la Universitat del País Basc.
José Luis Carretero, membre de l'Institut de Ciències Econòmiques i de la Autogestión (ICEA) considera que la mediació dels representants del Pacte de Toledo pot fer, en efecte, que es limitin algunes d'aquestes mesures “doncs hi ha representants que per raons ideològiques (com algun sindicat o partit) o per raons oportunistes (PP) poden impedir o, almenys, obstaculitzar l'ampliació de l'edat de jubilació”.
Per a Daniel Albarracín, del grup d'estudis de Comissions Obreres, el que evidencia aquesta proposta, que ha estat aplaudida per organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) o l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), són “les pressions del sistema financer i d'assegurances per a augmentar en la previsió social el pes dels plans de pensions privats; per a conformar un sistema mixt”. El fet que el PSOE hagi posat en dubte el sistema obeïx, per a José Luis Carretero que la idea que “ficant por a la població” s'està avançant en “la línia de fomentar els plans de pensions que venen bancs i organitzacions financeres”.
Assalt neoliberal
Entre els organismes que patrocinen això que l'advocat Raúl Maíllo qualifica com “un assalt neoliberal a les pensions”, l'OCDE juga un paper protagonista. El 1990 aquesta organització va diagnosticar que els països industrialitzats no podran pagar les seves pensions en el futur com a conseqüència de l'envelliment de les seves poblacions. Com recull l'economista Miren Etxezarreta en el llibre "Qué pensiones, qué futuro", l'impuls a la privatització va augmentar a partir de 1994 de la mà d'un informe del Banc Mundial, “que va constituir la justificació i el tret de sortida perquè molts països rics desenvolupessin els sistemes de privats de pensions”.
En el cas de l'Estat espanyol, el principal argument que empren representants del sistema financer com Rodrigo Rato, exdirector general del FMI, per a fomentar aquest sistema mixt i la progressiva deriva del sistema de pensions de capitalització (en el qual els diners per a pensions s'inverteix en fons financers), és l'envelliment de la població. A aquest discurs s'oposen Otxoa i de la Fuente: “L'augment de l'esperança de vida no es deu tant a la durada de vida de les persones majors com a l'eradicació de la mortalitat infantil”.
Com recorden Otxoa i de la Fuente, segons el document del Govern, entre 2009 i 2040, l'esperança de vida als 65 anys només augmentarà en 2,5 anys. Segons el document presentat pel govern, l'increment de la despesa en pensions pujarà per sobre del 15,1% del Producte Interior Brut en 2060, una pujada que, per a aquests professors no posa en risc el sistema públic de pensions, “els qui insisteixen en el caràcter insostenible d'aquest augment, obvien que en el passat els augments han estat superiors als que avui es preveuen sense que s'hagi produït cap catàstrofe econòmica per aquesta causa”.
A més, recorden, el Fons de Reserva del sistema de pensions públiques ha llançat un important superàvit en el període precrisi i seguirà produint-lo fins a després de 2020: “Només quan els ingressos per cotitzacions siguin insuficients per a plantar cara a l'augment de despesa en pensions, el que no passarà abans de 2023, serà el moment d'augmentar progressivament els tipus de cotització per a plantar cara a aquesta despesa”.
La retallada, tapada
I mentre el debat sobre la viabilitat de les pensions ocupa bona part del debat públic, la retallada de la despesa pública que la Ministra d'Economia va dur a la City de Londres no ha tingut tanta repercussió. Un ajustament de 50.000 milions d'euros per als pròxims cinc anys, que modifica el pressupost previst i aprovat a la fi de 2009. Per a l'economista Julio Rodríguez aquesta retallada apunta cap al desig del Govern de donar una imatge de “rigor pressupostari” davant els mercats de deute. Com indica Carretero, això es plasma ja en el subfinançament de les universitats públiques i amenaça “el finançament de tot el salari social, és a dir, les prestacions i servei social”.
REFORMES AL GUST DELS ORGANISMES INTERNACIONALS
Per D.R. (MADRID)
FMI: BAIXADA DE SALARIS
A principis de mes, l'economista cap del FMI, Olivier Blanchard, va receptar a Espanya (i a Portugal i Grècia) que afrontés una baixada generalitzada de salaris. Al seu particular entendre, el problema de l'economia espanyola és que no té competitivitat i com no es pot afrontar una devaluació de la moneda, aquesta és l'única opció. L'organisme va pronosticar al gener que, per a 2010, l'economia espanyola retrocedirà un 0,6%.
UE: EL PROBLEMA DEL DÈFICIT
Des de fa anys el compromís dels Estats membres és mantenir l'estabilitat pressupostària. Es refereixen a impedir que el dèficit públic superi el 3%. Amb la crisi es va permetre un dèficit més alt però el 2013 cal tornar a aquest nivell. Espanya ho té complicat: segons la Comissió Europea, en el tercer trimestre de 2009 el seu dèficit arribava al 12,7% del PIB. D'aquí el pla d'austeritat presentat aquests dies.
OCDE: PEL RETARD DE LA JUBILACIÓ
En el debat sobre les pensions, l'OCDE ha intervingut aplaudint la proposta de retardar l'edat de jubilació als 67 anys, una reforma que considera “inajornable”. A més, s'ha mostrat favorable que s'ampliï el nombre d'anys amb els quals es calcula la quantia de la pensió: des dels 15 últims treballats –que està ara– a tota la vida laboral. I per a acabar, proposa que es potenciïn també els plans privats de pensions.
BCE: ACOMIADAMENT MÉS BARAT
El Banc Central Europeu i el Banc d'Espanya (BdE), coincideixen a recomanar “flexibilitat laboral” i aposten per afrontar el que consideren una excessiva “rigidesa salarial” amb marcs regionals i sectorials per als convenis. La seva proposta seria, en paraules del governador del BdE, M. A. Fernández Ordóñez, “que els treballadors de qualsevol empresa poguessin acordar amb els seus empresaris el que millor els convingui”.
>>> Article publicat al núm. 120 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/Meter-miedo-para-privatizar-las.html