Aplicacions milionàries a l’empara de la desregulació
El capitalisme de plataforma digital s’aprofita de les esquerdes legals i, en alguns casos, es disfressa d’economia col·laborativa per obtenir uns marges de benefici més grans
La transacció és fàcil, ràpida i asèptica. Acaricia la pantalla i obté allò que vol a l’instant. És menjar a domicili, un vehicle amb conductor a l’aeroport, un apartament amb vistes a Praga. La màgia la fa l’aplicació (o app), de la qual no sap gaire més que el que suggereix el logo. Es deixa endur per la senzillesa del procés i l’únic que resulta feixuc ha estat omplir el formulari amb les dades que demanava. A banda d’això, l’app no és gairebé res, un ens immaterial, una simple plataforma, discreta i d’efectes màgics. La usuària gaudeix i se sent partícip d’aquesta anomenada economia col·laborativa de la qual ha sentit parlar a tot arreu. Una categoria que suposa relacions econòmiques horitzontals, en què tant es consumeixen com s’ofereixen serveis i on l’únic paper de les app és posar en contacte les usuàries.
Si aquest model de relacions entre parells sempre ha estat connatural a internet, però, la usuària podria sospitar en veure, per exemple, les campanyes publicitàries milionàries d’Airbnb o Uber a moltes ciutats. Què són exactament i què tenen de col·laboratives aquestes noves companyies d’aparença lleugera però que s’anuncien a tot arreu? Què hi ha darrere de tanta velocitat i senzillesa? Javier Toret, investigador de la UOC, prefereix una altra categoria, que s’ha fet servir per passar pel sedàs crític aquest nou tipus d’economia, i parla de “capitalisme de plataforma”. D’aquesta manera, treu el focus de la usuària i el posa sobre l’empresa.
Com a empreses que són, què les diferencia de la resta? Tres elements clau, segons Toret. En primer lloc, els serveis que ofereixen suposen menys drets per a les usuàries. Quan ens allotgem en un hotel o agafem un taxi, sabem que hi ha una regulació que ens empara com a consumidores i fins i tot com a ciutadanes. En el cas d’Airbnb o Uber, en canvi, davant de qualsevol irregularitat, ningú no respon: si no hem trobat llençols o el vehicle feia una pudor insuportable, l’única conseqüència són els comentaris i les males puntuacions al perfil de la propietària de l’apartament o el cotxe. En segon lloc, aquestes empreses no paguen impostos pels serveis que ofereixen allà on els ofereixen perquè la transacció econòmica és entre usuàries i Hisenda encara no té eines per saber a qui ha de fiscalitzar. En tercer lloc, i aquest és l’element més crític, no respecten els drets laborals... perquè, és clar, enlloc de treballadores tenen usuàries. Com escriu el crític Evgeny Morozov, tenen “una extraordinària valoració, però la seva comptabilitat és sospitosament lleugera” perquè no necessiten donar feina a gaire gent.
De fet, aquests tres elements deriven d’un de sol, que ens explica Albert Cañigueral, assessor en innovació i consum col·laboratiu: “Estem en un moment molt disruptiu”. La tecnologia permet que empreses de base digital irrompin a diferents sectors econòmics, com el del transport o l’hostaleria, i operin saltant-se les normes vigents fins ara, fet que agafa a contrapeu el legislador. Això, a més, va en paral·lel a l’auge liberalitzador que s’impulsa des de la Unió Europea, que no fa sinó alentir una possible regulació i afavoreix que aquestes companyies continuïn lucrant-se a costa dels agents tradicionals. És per això que el món del taxi es queixa de la competència deslleial. Ningú no sap com tractar aquestes noves empreses i sembla que, tant a la Unió Europea com a l’Estat espanyol o la Generalitat, fins ara això ja els ha estat bé.
Aquest moment disruptiu, explica Cañigueral, també es pot explicar com un efecte d’internet fora d’internet. I fa un paral·lelisme amb el que va succeir fa uns anys amb les indústries de continguts culturals, quan Youtube o els podcasts, per exemple, van començar a possibilitar que qualsevol tingués un programa o un canal propi sense necessitat de llicències o grans infraestructures, o quan webs com Megaupload permetien compartir pel·lícules i discos sense cost. Si quinze anys enrere les indústries culturals van ser les que es van veure sacsejades, ara, internet surt ostensiblement de la pantalla i comença a competir amb sectors molt diversos.
Tot plegat, naturalment, va acompanyat del potent aparell discursiu i de màrqueting que aquestes empreses han sabut dominar. Com diu Toret, aquestes app se’ns presenten de manera “molt horitzontal i molt friendly”, pujant sobre l’onada de l’esperit P2P, de les relacions entre iguals pròpia del que fins ara era internet. Elles no venen res, elles posen en contacte. Elles t’ho posen fàcil.
Mentrestant, la conflictivitat creix arreu. El col·lectiu taxista s’organitza contra Uber i Cabify a l’Estat espanyol; el veïnat, contra els efectes devastadors d’Airbnb als barris; la plantilla d’Amazon, contra les seves condicions laborals esclavitzants. Com apunta Cañigueral, “els usuaris de Deliveroo a Barcelona ja estan creant grups de whatsapp i estan lluitant pels seus drets laborals”. Així doncs, la protesta emergeix per tots els flancs. Entre el personal dels sectors amenaçats per la disrupció/irrupció de les app i entre les usuàries-treballadores de les mateixes aplicacions, però també entre la gent que percep els danys col·laterals de la desregulació des de primera línia. Segons Toret, la lluita del col·lectiu taxista de Barcelona contra Uber o la de les plataformes veïnals contra Airbnb són importants encara que siguin lluites locals. Parlem de monstres que, a hores d’ara, ja són globals i contra els quals s’ha de lluitar localment perquè, potser amb l’excepció d’Elite, una associació de taxistes amb agrupacions a diferents països, encara no hi ha una plataforma que representi conjuntament les lluites de Barcelona, Bogotà i Nova York. “És important aconseguir lliurar una batalla en un lloc i guanyar-la”, diu Toret. “Que Airbnb es vegi obligada a complir la llei, per exemple. Res molt radical”. Perquè serveixi com a exemple global. “Algunes ciutats estan veient que cal pegar fort i que s’ha de trobar una posició de força per negociar i trobar un model”. El problema, com sempre, és que aquestes companyies, tot i ser molt joves, tenen molts recursos, departaments de màrqueting i advocats potents que els permeten trobar forats legals “i guanyar-se la població més confosa”.
Cap a un canvi de sistema?
A mesura que creix el nombre d’usuàries, que aquestes companyies es fan més grans i que es consoliden noves start-up –per fer servir l’argot–, la gent que hi pensa augura un canvi radical en les relacions econòmiques. Segons aquestes veus, siguin més optimistes o més crítiques, el capitalisme digital, fonamentat en la informació i en la capacitat d’extreure valor de les dades, s’estendrà fins a convertir-se en hegemònic –si és que no ho és ja. El punt clau és el treball: si bé se suposa que aquestes tecnologies ens faciliten la vida com a consumidores, quin impacte tenen sobre les nostres feines? Si en lloc de demanar un taxi demanem que una conductora amateur ens porti a l’aeroport; si la persona que ens porta la pizza a casa no cobra un salari fix, sinó que ingressa un percentatge de la nostra comanda i no té un cap a qui demanar unes condicions laborals més bones perquè els seus caps som nosaltres, què se n’haurà fet del treball tal com el coneixem? A això, s’hi ha d’afegir l’automatització creixent dels processos de producció, que si bé és pròpia del sistema capitalista, ara pot arribar a l’extrem de deixar-nos a totes sense feina perquè hi haurà robots que tant podran cobrar uns iogurts al súper com elaborar l’anàlisi financera d’una empresa. Un article citadíssim de la Universitat d’Oxford preveu que, durant les dues properes dècades, un 47% de les feines es trobaran en risc elevat de desaparèixer.
Tant Cañigueral com Toret pensen que calen nous conceptes i noves formes d’enfrontar-se a aquest “model de Silicon Valley que destrueix drets i no pensa en les conseqüències socials que té”. Si amb la revolució industrial la fàbrica ens va portar a pensar en conceptes com el de cap, salari, seguretat social i tota una sèrie de “drets adquirits en un context de producció industrial”, diu Cañigueral, ara que la fàbrica desapareix i se’n va al núvol, ara que les relacions econòmiques esdevenen puntuals, tasca a tasca (o on demand, per seguir amb l’argot), caldrà inventar noves idees perquè la gent pugui viure bé i per reduir les desigualtats extremes entre qui posseeix el capital i qui no té res. Toret parla de nous horitzons col·lectius, com va ser la consecució de la jornada de vuit hores al seu dia. “No podem tenir posicions de resistència, pensar que això no passarà”. La renda bàsica, que es defensa des de diferents àmbits, apareix com a solució recurrent. Segons Toret, pot ser més o menys progressista depenent de com s’apliqui. “Si et reapropies de la riquesa que produeixes tu mateix, com a percentatge del guany d’aquestes empreses, no acabaràs amb el sistema, però serà un avenç”, conclou.
Altres autores, però, posen en dubte que tot plegat comporti el canvi radical que es profetitza. Xabier Gràcia, editor de 'Marxismo Crítico', apunta que el grau d’incidència d’aquestes empreses mal anomenades tecnològiques sobre l’economia d’un país encara és petit si tenim en compte la rellevància de sectors estratègics com els de la producció d’energia, la indústria de l’automòbil o la mineria. Dubta, per tant, que el núvol hagi substituït la fàbrica. I adverteix: “En termes agregats globals, la xifra de treballadors assalariats s’està disparant”. Pel que fa a aquestes empreses, els reconeix sobretot la capacitat “de donar color” a la seva activitat, el seu vessant hegemònic, el màrqueting. I associa el seu creixement a costa de la vertadera economia col·laborativa a la necessitat del capital d’envair qualsevol àmbit de la vida on hi ha possibilitat de negoci. Capitalisme de tota la vida, al capdavall.
* Article publicat a la Directa
https://directa.cat/aplicacions-milionaries-lempara-de-desregulacio