Les treballadores de la indústria tèxtil, ara igual que en el segle XIX
El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils van recórrer els barris més rics de Nova York per protestar per les seves condicions de treball. Entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, les treballadores dels Estats Units i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. Durant la vaga de 1908, a la fàbrica Cotton Textile de la mateixa ciutat van morir 129 treballadores en un incendi provocat. No és l’objectiu d’aquestes línies valorar globalment les conquestes socials en matèria de drets laborals i d’igualtat de gènere, només voldria que consideréssim el cas concret del sector tèxtil i en traguéssim algunes reflexions. La lluita de les obreres de la confecció va comportar millores en les condicions de treball a les fàbriques, sobretot després de la Segona Guerra Mundial.
Fins als anys 70 la confecció era un sector industrial molt important en els països rics però a partir dels anys 80 amb l’embranzida de les polítiques neoliberals i la febre del lliure comerç es va iniciar una deslocalització massiva de la producció de roba. Malgrat les limitacions a la importació que imposava l’Acord Multifibres, les principals firmes de moda i de roba esportiva van ser pioneres en la subcontractació de la seva producció a països empobrits a fi d’abaratir els costos salarials. Dos fets van facilitar aquest procés: la maquinària necessària per posar en marxa una indústria de tall i confecció no requereix grans inversions i el procés de formació de les treballadores és més curt i senzill que en altres processos industrials.
Com en altres sectors, la competència per oferir les millors condicions per a la inversió estrangera ha perjudicat a treballadors i treballadores del Nord i del Sud. El tancament progressiu de les indústries tèxtils ha acabat amb milers de llocs de treball en els darrers vint anys. La llista de tancaments és interminable: l’abril del 2008, Dresca a Navarcles deixava al carrer a 180 treballadors i treballadores; tres mesos abans havia tancat l’empresa Fibracolor a Tordera, amb una plantilla de 280 persones; Dogi va acomiadar a 123 persones a Cardedeu i Parets del Vallès; Pasarela va tancar la seva fàbrica d’Hostalric que ocupava 45 persones; DB Apparel a Cassà i Massanes, on treballaven 132 persones…
Moltes de les empreses tancades treballaven per grans firmes de moda que han decidit encarregar la feina a tallers i fàbriques més competitives del Marroc, Turquia, Xina… Quan a la premsa s’anuncien els tancaments o trasllats de producció, sovint s’esmenten les pèrdues acumulades per aquestes PIMES com si l’indefectible mà invisible del mercat hagués dictaminat que Catalunya ja no és apropiada per cosir roba. El que no s’esmenta tant sovint és que les firmes internacionals que abans els encarregaven feina mai registren pèrdues. En l’exercici de 2008 Inditex (empresa propietària de les marques Zara, Bershka, Pull&Bear entre d’altres) va assolir la xifra rècord de 843 milions d’euros de beneficis; el Corte Inglés va tenir uns beneficis de 747 milions d’euros el 2007; Benetton va incrementar els seus beneficis en un 16% l’any passat arribant als 145 milions d’euros; Nike va cumular 391 milions de dòlars de beneficis només durant el darrer trimestre de 2008.
La competitivitat que s’exigeix a les fàbriques dels països rics és doncs inassolible perquè està basada en la reducció al no res dels costos laborals i fiscals. La indústria tèxtil globalitzada continua ocupant majoritàriament dones en una situació de precarietat extrema molt similar a les de les obreres que protestaven el 1908. La confecció és el sector amb salaris més baixos a la majoria de països productors. A Bangladesh, les treballadores cobren una mitjana de 26 euros mensuals, a Xina entre 57 i 80 euros al mes i al Marroc no més de 120 euros mensuals. En cap d’aquests tres països es pot arribar a cobrir la cistella bàsica amb aquests imports. Les jornades laborals s’allarguen sense avís previ i les hores extres massa queden impagades.
Les desigualtats de gènere contribueixen a la perpetuació d’aquesta situació. El mercat de treball de les zones industrials es nodreix de noies joves que migren des del món rural per aportar un sou a l’economia familiar que ja no pot subsistir amb el treball al camp. Tot i que molts estats disposen d’un marc regulador de les relacions laborals, aquestes noies desconeixen els seus drets com a treballadores i com a ciutadanes, no saben com funciona un sindicat o una associació i les llargues jornades de treball les impedeix construir una xarxa de relacions socials en la que recolzar-se. Quan les treballadores aconsegueixen organitzar-se i exigir el compliment d’uns mínims estàndards laborals pateixen pressions i amenaces, de vegades impulsades pels propis poders públics afins a les elits dirigents i als empresaris.
Les condicions de negociació de les treballadores del tèxtil avui són encara pitjors que les de 1908. No s’enfronten només al seu patró, ara se les tenen amb les grans corporacions que fan els encàrrecs i que tenen centenars de proveïdors que competeixen entre sí. Amb l’amenaça de la deslocalització i del trasllat de la producció, les treballadores han d’optar entre deixar de treballar o patir unes condicions inhumanes. Al Nord, assumir la primera opció significa cobrar l’atur durant un temps i buscar-se la vida en un altre sector. Al Sud, només els queda la segona opció.
Campanya Roba Neta:
http://robaneta.wordpress.com/