Ghassan Ali, un comunista llibertari al FPAP

Ghassan Ali és un refugiat palestí de tercera generació. Els seus avis van ser expulsats del seu poble a l'actual Israel. Ell i els seus pares van néixer en camps de refugiats a la franja de Gaza. Sent un nen va llençar pedres en la primera Intifada (1987-1993). Rememora la seva trajectòria per a Alternative Libertaire i explica el seu punt de vista com a comunista llibertari dins de l’FPAP (Front Popular per l'Alliberament de Palestina) i les perspectives que veu per a la Resistència.

- Quina és la situació a Gaza des de la guerra de gener de 2009?

Gaza encara es troba en un impasse. D'una banda, la situació humanitària continua degradant-se. El bloqueig imposat per Israel i la comunitat internacional ens ha tancat en aquest gueto, on la gent ha de fer front a la destrucció, la fam i la catàstrofe sanitària. Al voltant de 40.000 cases i edificis van quedar destruïts i els seus habitants, que ara viuen en campaments, han sofert el seu primer hivern així.

La situació política és desesperada. Israel continua amb el seu projecte colonial després d'imposar les seves condicions al govern nord-americà, amb la Unió Europea alineant-se darrere. Els falcons israelians estan amenaçant a Gaza amb un nova guerra i el món occidental respon posant pals a la roda a la condemna d'Israel proposada per la comissió d'investigació de l'ONU [1].

A més cal assenyalar la situació interna, que afecta els palestins més que qualsevol altra cosa. La lluita fraticida és alimentada per Fatah i Hamas, que miren pels seus interessos particulars i les seves aliances regionals i globals. El poble palestí és l'única víctima d'aquests conflictes. El panorama és ombrívol i els riscs importants. La causa palestina mai no ha estat més en perill que com ho està ara.

- Com et vas unir a l'FPAP en un principi?

Quan era un adolescent, simpatitzava amb Fatah. Però en els temps dels Acords d'Oslo em vaig trobar amb Haydar Abdelshafi, una important figura de la Resistència que havia presidit la delegació palestina en les conferències de pau de Madrid. Ell em va donar una còpia dels Acords d'Oslo i em va explicar els perills per a la nostra causa. La meva consciència política va començar a construir-se després d'aquesta trobada i la meva observació directa de la corrupció, la injustícia social, els empresonaments polítics i l’ofec de tota veu discordant amb l'autoritat. En aquesta època, anomenada "els dies daurats de l'Acord d'Oslo", em vaig unir al sindicat d'estudiants de l'FPAP i després em vaig fer militant del partit.

- Com caracteritzaries l'FPAP de 2009? Hi ha alguna diferència entre els objectius que proclama i la seva política real?

A les eleccions legislatives de 2006, l’FPAP només va obtenir 3 escons. No obstant això, està millor situat a dia d'avui a causa de la creixent desafecció amb les polítiques d'Hamas i Fatah, que porten a la divisió interna i la guerra civil, beneficiant així l'ocupació més que cap altra cosa. Però l’FPAP, i totes les forces d'esquerra, estan en retrocés des de ja fa anys, i no aconsegueixen constituir una veritable alternativa forta i creible. Caldran grans canvis d'estratègies.

- Comunista llibertari i militant a l’FPAP, quina és la teva posició al si de l'organització ?

L'FPAP és fruit d'una tradició àmplia i diversa. Principalment nacionalista àrab, quan es va crear (1967), després es va identificar com a marxista el 1972, s'articula principalment al voltant de la lluita per a l'alliberament, la lluita per la justícia social. Actualment està format per maoistes i estalinistas, però també per militants llibertaris, com és el meu cas. Tot el món tracta de fer sentir la seva veu. Com a comunista llibertari considero que les lluites col·lectives són més importants que tractar d'unificar a totes les forces de l'esquerra palestina: unir debilitats no redunda necessàriament en una major fortalesa i efectivitat. Per a jugar un paper important en el nostre futur, l’FPAP s'ha d'inspirar en el seu passat: per exemple, les experiències dels comitès populars durant la primera Intifada, que van crear estructures educatives, socials, culturals i econòmiques. Escoles populars reemplaçaven les escoles tancades per l'ocupació i cooperatives als patis posteriors de les cases reemplaçaven el treball a Israel. Va ser una lluita molt efectiva, l'experiència va agrupar tot el poble: homes, dones i nens a cada ciutat, pobla o camp de refugiats. Sí, es podria parlar d'una unitat de l'esquerra.

- Què ens podries dir de les actuals relacions de l'FPAP amb Hamas i Fatah?

L’FPAP sempre ha tingut per principi: "Lluita unida contra l'ocupació i debat democràtic entorn de la lluita social i els assumptes interns". Tots, l’FPAP, Fatah i Hamas tracten que canviï la situació interna i de posar fi a la divisió entre les forces de la Resistència. Malauradament, els dos pols de la dreta -Hamas i Fatah- actuan con clans: "Si no ets amb nosaltres, estàs contra nosaltres". Tots dos volen el monopoli de la legitimitat política i que els altres se sotmetin a ell. Després de les eleccions de 2006, l’FPAP ha pres una posició clara: estem per la unitat de la resistència, per la democràcia i l'entesa entre els palestins. El que, d'altra banda, ha estat la nostra base des de sempre. Estem contra les detencions polítiques i altres violacions de les llibertats públiques o individuals. Perquè, per a l’FPAP, res no justifica que els palestins es matin entre ells. Aquests punts de vista ens han portat problemes amb els serveis de seguretat tant de Cisjordània com de Gaza, és a dir, amb ambdues Autoritats Palestines.

- Quina és l'actual situació dels moviments socials en la resistència contra Israel?

Durant la Segona Intifada, que va començar el 2000, la resistència armada organizada no va començar fins i tot passats tres mesos, després de la massacre dels manifestants per part de les forces israelianes. La desigualtat de la lluita entre manifestants inermes i avions de combat va generar com a resposta una intifada més armada que popular.

Però el problema que subsisteix encara és de manca d’estratègia i de reivindicacions polítiques. L'Autoritat Nacional Palestina insisteix en la via de la negociació amb Israel, el que s'ha demostrat com a totalment inefectiu, i de l'obediència als Estats Units. Pel que respecta a Hamas, continuen recorrent únicament al discurs demagògic, alimentat per la brutalitat israeliana.

Tanmateix, hi ha diverses iniciatives de resistència popular contra l'ocupació: boicot, manifestacions contra el mur, campanyes de collita d'olives amb els pagesos... Si els palestins i el moviment de solidaritat internacional poguessin expandir aquestes accions, podrien jugar un rol important en la resistència a l'ocupació.

- Creus tu que anem cap a una tercera Intifada?

Donada la conjuntura interna i regional, és difícil predir-ho. Les negociacions es troben en un punt de mort clínica i el govern israelià no té cap intenció de concedir-li res a Mahmoud Abbas, que és l'últim en creure en les negociacions. Tot és doncs possible. L'absència d'unitat nacional i la total divergència política entre les dues forces palestines majoritàries fa que sigui difícil preveure una estratègia unitària de resistència, una "tercera Intifada" per a un futur pròxim. Però hem de recordar també que ningú no va predir l'inici de les dues primeres Intifades.

- Per acabar, la pregunta més espinosa: un Estat, dos Estats...?

Deixa que et recordi que fins a 1974 els palestins cridàvem a un únic Estat laic i democràtic com a solució. Aquesta demanda va ser abandonada després de les pressions de la comunitat internacional. Des de llavors, l'OAP ha estat demanant un Estat palestí limitat a les fronteres dels territoris ocupats des de 1967, que corresponen a un 27% de l'antic Mandat Palestí [2]. Des de l'inici de les negociacions per implementar les resolucions de l'ONU mai hi ha hagut un sol gest de reconeixement d'aquestes resolucions per part d'Israel. Al contrari, els territoris del futur Estat palestí han estat trossejats; la qüestió del retorn dels refugiats ha estat rebutjada; el final de la colonització s'ha posposat indefinidament. Finalment, els palestins amb ciutadania israeliana (entorn del 20% del total) corren el risc de ser deportats per acabar amb l'amenaça a la "puresa demogràfica de l'Estat jueu".

L'important, segons la meva opinió, per a tots els que resideixen en el Mandat Palestí, és acabar amb el projecte colonialista d'Israel i, per a tots, construir un territori on tots siguin tractats per igual, independentment de la seva religió o grup ètnic. Un únic Estat democràtic permetria fer possible aquest somni, però penso que la correlació de forces actual no deixa espai per a aquesta possibilitat. De qualsevol manera, sigui cual sigui el punt de vista de cada cual respecte a aquest punt, la tasca immediata per a tots ha de ser posar fi a l'ocupació colonial i lluitar per una vida digna per a tots, que pugui oferir esperances a les pròximes generacions.

[*Entrevistat per Nicolas Pasadena (AL 77)|http://www.alternativelibertaire.org/spip.php?article3427*]

[*Traducció al català realitzada per la Web de la CGT Catalunya|http://www.cgtcatalunya.cat*]

Notes:

[1]. França, per exemple, no va recolzar la resolució de l'ONU del 5 de novembre de 2009 que aprovava amb una àmplia majoria les conclusions d'una comissió d'investigació sobre "crims de guerra i possibles crims contra la humanitat" a Gaza. Tres setmanes després, l'ambaixador francès a Tel Aviv assegurava a l'Estat d'Israel l'amistat de França i atacava la comissió d'investigació de l'ONU.

[2]. El Mandat Britànic de Palestina, territoris ocupats pels britànics entre 1920 i 1948.

- Cette même entrevue en français: http://www.alternativelibertaire.org/spip.php?article3427 i http://www.anarkismo.net/article/16103
- This same interview in english: http://www.anarkismo.net/article/16137
- Ésta misma entrevista en castellano: http://www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/13488