Insurrecció democràtica
Els islandesos rebutgen la decisió del seu Parlament i decideixen no pagar un deute emès per entitats privades.
Islàndia ha estat l'única nació capaç de derrotar, el segle XX, la flota britànica. La gesta té mèrit si tenim en compte que els islandesos no tenen exèrcit ni armada. L'ampliació unilateral de les seves aigües jurisdiccionals a 200 milles, a fi de preservar els seus recursos pesquers, va propiciar les conegudes com a guerres del bacallà, la darrera de les quals, el 1975, comportà un desigual enfrontament entre vint-i-dues fragates de Sa Majestat, que protegien els interessos pesquers del Regne Unit, contra mitja dotzena de guardacostes i un parell de patrulleres de la policia, a banda d'un gran nombre de vaixells de pesca dedicats tenaçment a tallar les xarxes dels bacallaners britànics fins a desesperar la millor armada del món.
Els islandesos han mantingut al llarg de la història un sentit democràtic proverbial. Des dels orígens víkings han tendit a resoldre els afers col·lectius amb una tradició de democràcia directa i assembleària. I malgrat el medi hostil i els migrats recursos naturals d'una illa glaçada i volcànica a cavall d'Europa i Amèrica, han arribat a un elevat nivell de desenvolupament mercès a un profund sentiment igualitari i un exemplar estat del benestar. Potser, més que estat hauríem de fer servir el terme col·lectivitat, car la proximitat entre governants i governats és mínima. Una deliciosa anècdota que exemplifica aquesta actitud dessacralitzadora del poder la recull l'escriptor Xavier Moret en un llibre sobre l'illa. La sogra d'un amic utilitza una de les ministres a punt d'embarcar en un avió al nord del país, per fer arribar un pastís d'aniversari que ha fet per al seu gendre de la capital.
Tanmateix, les coses havien canviat en els darrers anys. La privatització dels tres principals bancs del país, el 2003, va portar a una irracional política de financiarització econòmica. El resultat immediat, paral·lel a una taxa de creixement elevada, fou un encariment dels preus fins al punt que l'illa àrtica esdevingué el país, després del Japó, més car del món. L'opció neoliberal estava perjudicant greument els ciutadans, mentre que les entitats financeres (ara privades) oferien productes financers amb elevadíssims interessos per als inversors-especuladors, sense fonament. El col·lapse financer de 2008 posà en evidència el que la majoria d'economistes independents ja denunciaven. Les innovacions financeres no resulten altra cosa que nous jocs d'atzar en el casino de la globalització. Quan la ruleta indicà pèrdues de 3.800 milions d'euros per a inversors britànics i holandesos, l'FMI exigí que fos el govern islandès qui, a partir dels recursos públics, indemnitzés els afectats. La xifra representa un 40% del PIB islandès, uns 12.000 euros per cadascun dels 320.000 ciutadans del país. Les pressions diplomàtiques forçaren el Parlament a votar una llei, aprovada per estret marge i amb nocturnitat (el 31 de desembre passat), en què es comprometia a pagar aquest deute a càrrec del pressupost de l'estat i els ingressos dels ciutadans. Aquest fet és extremadament greu, perquè a la pràctica és com si un jugador de ruleta que aposta les seves fitxes al nombre equivocat requisa els sous dels empleats del casino per compensar les seves pèrdues. D'això en termes jurídics se'n diu delinqüència.
Tanmateix, ja hem explicat que els islandesos tenen un sentit democràtic proverbial. Dos dies després de l'aprovació semiclandestina d'aquesta llei, el Parlament rebé una petició de 56.000 firmes (un de cada quatre ciutadans islandesos amb dret de vot) per celebrar un referèndum revocatori sobre la decisió, tal com marca la Constitució. Els mitjans no van donar una gran cobertura a l'esdeveniment (imaginem que per por d'un contagi de la grip islandesa); tanmateix, el 6 de març passat els islandesos van rebutjar la decisió del Parlament per un aclaparador 93%. Democràticament, els ciutadans han decidit no pagar un deute emès per entitats privades. S'han negat a cedir davant el xantatge i les amenaces dels financers internacionals. Sense que la gent ho sàpiga, els descendents de les nissagues de víkings ens han ofert una lliçó democràtica que hauríem d'imitar.
No és per comparar, tanmateix, el govern espanyol ha sostret 220.000 milions d'euros del fons comú per tapar els forats de la banca privada. Això suposa uns 5.000 euros per cada ciutadà, que han estat lliurat a uns banquers amb fortunes també proverbials. Això es tradueix en menys mestres, menys metges, menys policia, menys feina, menys benestar, jubilacions als 67 anys. Potser fóra bo forçar un referèndum per emular la dignitat de les insurreccions democràtiques dels islandesos, capaços de guanyar batalles sense exèrcits.
Xavier Diez és historiador, l'article ha estat extret del seu bloc:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/166239