“El Pacte de Toledo és el problema per al Sistema Públic de Pensions i la solució per al capital i els empresaris”

El sistema públic de pensions, basat en tres principis essencials: universalitat de les pensions, suficiència de recursos del sistema a través dels impostos, ben directes i indirectes i el principi d'equitat garantit a través d'un sistema de repartiment i solidari, perquè tothom aportació en funció dels seus guanys i tothom rebi una pensió que garanteixi un mitjà de vida digne, ha estat un objectiu de les classes empresarials per a apropiar-se d'aquests centenars de milers de milions i garantir les seves taxes de guany i models de vida, a costa de l'empobriment i l'espoli dels drets fonamentals i de les necessitats d'una població ben major, bé malalta, ben incapacitada per al treball.

En 1995, totes les forces polítiques, representants dels interessos particulars de la classe burgesa, igual que en 1977 van arribar a un consens en els denominat Pactes de la Moncloa per a controlar a una classe obrera en conflicte i amb conquestes de drets com ara salaris, llibertats, condicions de treball i de vida, van signar i van consensuar el denominat Pacte de Toledo, per a procedir al gran assalt als Sistemes públics de Pensions de repartiment i solidaritat.

L'excusa no va poder ser més espúria i ho van fer per a “racionalitzar els SSPP i garantir la seva sostenibilitat” i gran part d'aquest “pacte contra el SSPP” es va emportar a la llei en el 97, aprovada i acordada prèviament amb els denominats “agents socials”: CC.OO, UGT, CEOE i Cepyme i en la línia amb l'ordenat per l'O€, que en la seva Conferència d'Amsterdam de Juny de 1997, defineix el dèficit públic com el problema central. L'Europa dels quinze -en aquests moments-, acorda un ʺpacto de estabilidadʺ consistent a mantenir una disciplina pressupostària per sempre.

En el cas de l'Estat Espanyol la taxa d'atur doblegava, i ara també, la mitjana europea i si a més li sumem l'envelliment de les poblacions i el creixement del nombre de pensions i de la seva quantia, el problema de la “sostenibilitat dels SSPP” podria arribar a sofrir tensions i conflictes d'una certa envergadura, i els Estats i les seves classes polítiques decideixen intervenir a través de polítiques de retallades dels ingressos al Sistema Públic i retallada de les despeses: baixada de les cotitzacions empresarials, manteniment de les elusions en la cotització de les rendes salarials mitjanes-altes, retard de la data de jubilació, allargament del període de càlcul, separació de les fonts de finançament per a d'aquesta manera seguir el robatori i l'espoli dels capitals, mantenint la seva no contribució en funció dels seus ingressos, i desanclar els increments de les pensions anuals en funció del cost de la vida, i no tenen cap intenció política d'intervenir en les polítiques d'ingressos augmentant la pressió fiscal sobre els capitals, els beneficis, les rendes altes, les rendes financeres, establint polítiques radicals en la lluita contra el frau fiscal, focalitzat en les rendes altes).

Els mateixos representants del 95 i 97, totes les forces polítiques del moment i els “agents socials” (CC.OO, UGT, CEOE i Cepyme) van consensuar la Llei 27/2011: va ser la primera resposta davant una situació de desocupació galopant, reducció dels ingressos del Sistema i dèficit dels comptes públics. Aquesta llei no fa sinó “aprofundir en la lògica fonamentalment contributiva del sistema i de diferenciació de les seves fonts de finançament”, encaminant al “sistema” de repartiment i solidaritat, al camp de la capitalització individual.

La llei Rajoy del 2013, inserida en les polítiques de retallada criminal de drets públics i fonamentals, no fa sinó portar a la pràctica el que “la classe política, sindical i empresarial” havien pactat en el 2011.

Ara, en plena crisi social, laboral, climàtica i sanitària, ens tornem a trobar amb la resposta miserable de la política institucional que ha trobat en l'enganyós consens del Pacte de Toledo la sempiterna justificació que estem davant un mal menor, que en tota negociació sempre cal cedir alguna cosa, que s'ha aconseguit tan bé com sigui possible… Quan la realitat és que de nou perd el públic i gana el privat i s'ha condemnat a la misèria al sistema públic de pensions palanquejant tant l'edat de jubilació als 67 anys o més, penalitzant, encara més, les jubilacions anticipades, augmentant el nombre d'anys cotitzat per a calcular la pensió (15 abans de la reforma del 2011, 23 avui, 25 l'any 2022), no s'eliminen els topalls a les cotitzacions de les rendes més altes perquè cotitzin en funció del que guanyen i es potencien els plans privats de pensions, això sí negociats per empresaris i els sindicats CC.OO i UGT, sense per descomptat derogar les Lleis de 2013 i ni molt menys la llei del 2011, En conseqüència “la banca i la classe empresarial i el capital, tornen a guanyar”.

GOVERNI QUI GOVERNI EL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS
UNIVERSAL I SUFICIENT ES DEFENSA.
Comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal