Reflexions després de la Vaga del Metro de Madrid

Després de diversos mesos de estires i afluixes, el Congrés espanyol ha aprovat una reforma laboral que recull les dues demandes fonamentals de la patronal en aquesta conjuntura: abaratir i facilitar encara més l'acomiadament per a la patronal i seguir avançant en la "flexibilització" (empitjorament de les condicions de vida i de treball) de les plantilles i els sectors laborals.

Davant aquesta ofensiva tan forta de les classes dominants, es fa imprescindible millorar els mecanismes de resposta dels/les de baix per a plantar-li cara i aconseguir imposar un model alternatiu, al servei dels interessos i les necessitats populars. Per a això és de cabdal importància reflexionar sobre les experiències de lluita dels treballadors, per això portem a la nostra portada aquesta interessant aportació del company Carretero, que ha viscut molt de prop el recent procés vaguístic en el Metro de Madrid.

En l'actual conjuntura de desplegament de la crisi més profunda del sistema del món capitalista en els últims cent anys, s'imposa una anàlisi tentatiu de les tasques que, aquells que pretenem transformar el món en una direcció més social i democràtica, hem d'encarar de manera urgent.

Després de l'absoluta auto-derrota infligida a i pels sindicats majoritaris entorn al primer acte de l'onada d'ajustaments salvatges que s'han engegat en l'Estat Espanyol (l'aturada-farsa dels funcionaris), la vaga del Metro de Madrid ha assolit convertir-se en un esglaó important en el procés de constitució d'una alternativa a l'intent que siguin les classes treballadores les que paguin la crisi (el que no pot fer més que agreujar-la). La vaga del Metro, com primer intent seriós de parar mesures concretes de l'ajustament, es va transformar en poc temps en una lluita quasi-èpica que deixa en el seu tancament, possiblement en fals, diverses lliçons a atendre:

En primer lloc, gràcies a la vaga del Metro s'ha fet de nou visible un ensenyament radical de la realitat: la lluita serveix per a alguna cosa. Potser els que hagin vist el resultat final del procés des de l'empresa privada no siguin tan conscients d'aquesta moralitat profunda de la lluita del suburbà, però els funcionaris públics poden veure'l amb plena claredat, al comparar els resultats de la seva passivitat fatalista amb l'actitud bel·ligerant dels treballadors del Metro. Les mesures no han passat tal com estaven plantejades, el pagament de la factura s'ha tornat més equilibrat entre els diferents sectors implicats (amb rebaixes d'emoluents dels directius, que substituïxen a part de la retallada de sous dels empleats).

Que la lluita serveix per a alguna cosa i que és, per tant, un camí que pot i ha de ser recorregut és, doncs, part de la narrativa fonamental que la vaga del Metro inaugura. Un ensenyament, per altra banda, essencial en un moment en el qual el radical fracàs de l'aturada-farsa dels funcionaris havia amplificat l'habitual missatge derrotista del social-liberalisme.

Però, en segon lloc, la vaga del suburbà madrileny també ha demostrat que la força dels sectors populars, en aquest concret moment, no és encara suficient per a derrotar clarament els plans d'ajustament, per a frenar-los en sec. No hi ha suficient massa crítica en el moviment antagonista ni està el bastant organitzat per a revertir de debò el procés de descomposició social aprofundit pel neoliberalisme en la seva última etapa.

Reorganitzar-nos, confluir, esculpir els organismes necessaris per a la lluita és, ara, més imprescindible que mai, doncs l'exigència dels temps està molt per sobre del nostre rutinari vegetar en els nostres espais tradicionals.

Així, la falta d'una trama contrainformativa que anés més enllà dels àmbits militants, es va fer sentir amb força als tres dies de vaga, davant el devessall mediàtic que va intentar ofegar als treballadors i a la seva lluita. El que ens ensenya que hem de dotar-nos d'una forta xarxa de mitjans de comunicació que no només serveixin per al debat intern, sinó també per a arribar a tota la gran massa de ciutadans que romanen al marge dels nostres petits mons auto-referencials.

Així mateix, les inefables maniobres dels sindicats majoritaris que van dur la lluita al seu final ens ensenyen els límits sempre presents de la socialdemocràcia i les seves estructures en circumstàncies com les actuals. Creure's que el reformisme social pot ser operatiu en el marc de la crisi i que, per tant, existeix la possibilitat d'una lluita de posicions a curt termini, és el resultat de l'abandó ideològic que porta a no comprendre la dimensió de l'aposta que els ajustaments actuals representen, la grandària titànica del procés de descomposició que es vol sotmetre a les nostres societats.

Però, per a sobrepassar a la socialdemocràcia i arribar a dotar de sentit a la ràbia dels sectors populars, tenallats i copejats per les mesures governamentals i dels inversors financers, es torna imprescindible que l'acció dels mateixos es transformi en conscient i (diré la “maleïda” paraula) organitzada.

Perquè la vaga del Metro de Madrid hagués estat impossible sense grans dosis de consciència de classe i sense nivells d'organització interna dignes d'enveja. Malgrat la narració de la lluita de molts sectors que, per la seva pròpia tradició dogmàtica, es neguen a reconèixer la presència dels grups organitzats en el Metro de Madrid, el treball de dècades del sindicalisme llibertari organitzat (via Solidardad Obrera) en l'empresa ha constituït la base sobre la qual s'ha pogut aixecar l'edifici de la vaga. Dir que la vaga era “espontània” (per a no reconèixer mèrits a qui es qualifica de “no conscients” per definició), no ajuda en res a comprendre la dinàmica real de la lluita. Com, més enllà de xerrameques entorn al “Partit-Guia”, la presència de grups organitzats i conscients és necessària per a encendre l'espurna antagonista.

Organitzar-nos, doncs, organitzar la resistència als plans d'ajustament. Organitzar-nos, a més, en tota la profunditat de la paraula: en els llocs de treball, en els barris, en les fàbriques que es pretén tancar (recuperant-les i posant-les a produir, si és possible), en els centres d'estudi, en tots els àmbits socials. Organitzar als treballadors de les grans empreses i també als precaris.

Generant dinàmiques assembleàries interconnectades en les quals les classes populars puguin compartir els seus propis problemes i fer avançar els seus propis interessos democràtics: des de la necessitat de parar els desnonaments, a la d'organitzar la Vaga General, passant per la imposició als poders públics de la contractació de serveis a cooperatives de desocupats, o per la confecció d'un programa seriós i comú de transformació social, que es fa cada vegada més necessari.

Es tracta, en definitiva, de prendre en les nostres mans les nostres vides, no d'un simple procés reivindicatiu, doncs com ja avancem, l'aposta dels pròxims decennis serà massa alta per a quedar-se amb una simple “defensa de l'existent” enfront de la màquina d'apiconar neoliberal. Més enllà de l'electoralisme o la submissió, del tribu-urbanisme o la dogmàtica, en la interrelació i organització de noves expressions assembleàries i de masses del contrapoder popular (els nous soviets, sindicats i col·lectivitats) , està l'única sortida.

Hem d'aprendre dels companys grecs i, com ells estan tractant de fer, dels moviments socials llatinoamericans, com encarar les situacions dramàtiques que ens esperen reforçant la posició de força de les classes treballadores. I això, si és possible, sense cometre els seus mateixos errors.

El futur ha començat. El món en que vivíem és ja el passat.

>>> Article de José Luis Carretero extret de A las Barricadas:
www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/14751