La banca pressiona per a sostenir la bombolla immobiliària
Els desnonaments d'habitatges llogats i els embargaments han augmentat arran de la crisi. Enfront d'això, la política d'habitatge segueix afavorint els interessos de banca i promotors immobiliaris.
Pablo Elorduy - Diagonal
Si vostè té pensat deixar de pagar les mensualitats del seu lloguer ha de saber que, des de finals de desembre de 2009, el procés fins que li treguin de la casa on viu serà ràpid. N'hi haurà prou amb que l'administració clavi un edicte en la porta de l'immoble en el qual habita perquè sigui oficial el seu pròxim desallotjament. Virginia, una funcionària de justícia, comenta que amb l'entrada en vigor de la Llei, “la gent es rendeix abans, vénen al jutjat i deixen la clau, quan abans passaven mesos fins que es duia a efecte el desallotjament”.
El 2008, últim any del que es tenen dades, el percentatge de processos de desnonaments va ser el més alt des de 1994, i és previsible que aquesta xifra hagi crescut en 2009 i es mantingui alta el 2010, a tenor de les estimacions del Consell General del Poder Judicial. La Llei de mesures de foment i agilització processal del lloguer, coneguda com la "Llei de desnonaments exprés", va ser aprovada al novembre de l'any passat per a “estimular” als propietaris a llogar els seus habitatges desocupats, ja que el Govern pretén augmentar l'11% que representa el lloguer en l'Estat, un percentatge escàs si es compara amb la mitjana europea, situada en el 40%.
Però aquest estímul per als arrendataris no ha dut comportat un descens dels preus. Tal vegada perquè el desnonament exprés no ha motivat a l'excés als possibles arrendadors, el Ministeri d'Habitatge va presentar finals de febrer passat noves receptes per a incentivar el lloguer. Aquestes s'encaminen a seguir beneficiant fiscalment als arrendadors, mentre que els arrendataris beneficiats per les modificacions, emmarcades en la Llei d'Economia Sostenible, seran els joves que vulguin emancipar-se.
L'interventor municipal de fons i economista expert en urbanisme, Fernando Urruticoechea, considera que “aquestes ajudes, independentment de quin sigui el sector social al que van destinades, sempre acaben en mans de propietaris d'habitatge”. Per a aquest expert, al marge de pegats conjunturals, el problema de l'accés a l'habitatge és més complex: “El mite neoliberal que la necessitat se satisfà construint més habitatges és absolutament fals, com s'ha demostrat en aquesta dècada ‘prodigiosa’ del 97 al 2007, en la qual s'han construït uns quatre milions d'habitatges en l'Estat espanyol amb el resultat que el nombre de persones que necessiten un allotjament independent és superior al que hi havia el 1997”.
La urbanista Raquel Rodríguez apunta en una línia semblant: “el problema és que les competències estan repartides entre les tres administracions; el que fa l'Estat és pressupostar, però no té capacitat legal per a intervenir en totes les fases del procés”.
A qui s'ajuda?
“La banca no pot assumir el deute immobiliari”. Aquest avís a navegants del president de l'Associació Hipotecària Espanyola va tenir el seu eco en la intervenció de Beatriz Corredor en una Fira d'Outlet immobiliari celebrada a Madrid. La ministra d'Habitatge va declarar que 2010 “és un bon moment per a comprar habitatge”, ja que els desgravaments es mantindran aquest any. Per a resumir la situació en la qual es troben promotors, banca i Estat, podem dir que s'estima que els bancs tenen prop d'un milió d'habitatges en els seus balanços. A això se suma que un bon nombre de persones hipotecades corren el risc d'acabar embargats i amb un important deute per la rebaixa de les taxacions dels seus pisos provocada per l'esclat de la bombolla.
“La banca és la propietària accidental, ells no volien pisos, el que volien era cobrar interessos. L'habitatge els convenia perquè totes les famílies en necessiten un i perquè aquests preus els garanteixen que ningú ho podrà pagar trinco-trinco”, apunta Raquel Rodríguez, per a qui la situació s'ha complicat molt ja que “si la banca comença a perdre, qui anirà darrere serà qui estigui pagant la seva hipoteca. Crec que no hi ha manera de fer això sense que al final les víctimes siguin les mateixes”, assenyala aquesta experta en Urbanisme.
Urruticoechea tem que al llarg de 2010 assistim a la compra pública o a enormes subvencions en les qualificacions d'Habitatge de Protecció Oficial (VPO) de part de l'estoc que té la banca i la patronal immobiliària. “Sabem quanta pressió estan ficant els lobbies bancaris i de promotors per a fer líquid tot aquest estoc d'habitatges, per a poder-lo vendre, i veiem com apel·len a les ajudes, subsidis i subvencions públiques per a desfer-se d'aquest patrimoni”.
Paralitzada per l'enfonsament de la demanda d'habitatge lliure, la conversió en VPO pot servir perquè els amos de la pedra es desfacin de part d'aquest excedent, encara que, com assenyala Juankar, de la plataforma contra l'exclusió social, Berri Otxoak, molta gent a la qual li toca un pis protegit, “ha de renunciar a ell perquè no tenen recursos per a mantenir-lo”.
Darrere d'aquests intents per donar aire a la construcció, es troba la dependència del model i certa predisposició ideològica a la compra i inversió en habitatge que, per a Urruticoechea, enfonsa les seves arrels en la sacralització de la propietat fomentada pel franquisme i popularitzada per Margaret Thatcher i l'animenat “capitalisme social”. Això, apunta aquest economista, “té conseqüències implacables, perquè la gent s'hipoteca per 20, 30 i fins a 50 anys per a pagar el seu habitatge, consagrant-se com esclaus socials de la banca, una cosa que té enormes conseqüències col·laterals pel que fa al mercat laboral”. En aquest últim punt, Urruticoechea veu increïble que quan es parla de la reforma del mercat laboral, “ningú posi en la taula el factor estructural que diferencia el nostre mercat laboral de la resta dels europeus, que és la rigidesa en la residència”.
A l'hora de buscar remei al problema de l'accés a l'habitatge, cobra una importància clau l'ús que es fa del sòl públic: “Sóc testimoni, com funcionari públic, que hi ha hagut un saqueig de milions d'euros, perquè s'ha dilapidat el sòl públic a preus irrisoris; s'ha permès l'apropiació privada per part dels promotors de milers i milers d'hectàrees públiques per a major satisfacció d'aquests i aquests diners ha tornat en moltes ocasions com comissions per a finançar als partits polítics”, denuncia Urruticoechea.
Cap al lloguer social
Per a sortir d'aquesta situació Raquel Rodríguez creu que cal modificar els principis que s'ha basat fins a ara l'habitatge protegit. En lloc de seguir qualificant el sòl com residencial de protecció, per a aquesta urbanista, ajuntaments i autonomies han de demanar un percentatge dels habitatges ja construïts “així, a més, no faria falta segregar a la gent en un racó del municipi”. Rodríguez aposta per la rehabilitació d'immobles i per un règim de lloguer que atengui a les necessitats estudiant cada cas. Urruticoechea creu que la forma de regular el dret a l'habitatge passa perquè es destini almenys un 3% del PIB per a crear un parc immobiliari d'habitatges públics, una cosa que és pràcticament residual en l'Estat espanyol però que, en llocs com França, ha pal·liat, fins a cert punt, la necessitat d'habitatge.
Una altra mesura que proposa aquest economista és fiscalitzar l'ús de VPO perquè només les usin qui realment tenen necessitat d'elles, així com gravar fiscalment als propietaris d'habitatges privats buits, de manera que tant aquesta recaptació com els habitatges que formin part d'aquest parc públic siguin posades a la disposició de la població en règim d'Habitatges de Lloguer Limitat. I és que, la punxada de la bombolla ha tornat a demostrar, opina Urruticoechea, que no existeix cap lloc en el món en el qual el mercat resolgui la necessitat d'allotjament de la gent necessitada.
>>> Article extert del número 121 de la revista Diagonal