Més enllà de les reformes (laborals) del sistema capitalista

Per sobre de la reforma laboral presentada pel govern, al que assistim ara és a la fugida cap a endavant d'un sistema caníbal.

- Laura Moreno Cabello, professora de Dret del Treball de la Universitat de Castella-La Manxa / Diagonal núm. 125

Avui, qui té el poder econòmic –i això ens distingeix d'altres períodes històrics previs a la globalització del segle XXI–, té tots els mitjans possibles al seu abast per a convèncer a la gent de forma massiva que la realitat no és el que viuen, el que tenen davant dels seus nassos, sinó una construcció virtual –un Matrix– que es dissenya en funció dels seus propis interessos de supervivència capitalistes i patriarcals i que posa el llindar de la sobreexplotació encara més lluny. En l'actualitat, en aquest enfrontament dialèctic, sembla ser que és el poder que precisament va causar la crisi econòmica global qui força els límits al seu favor, no la classe treballadora, que només sembla patir-la. El món al revés.

No obstant això, en poc més de 200 anys, el sistema capitalista ha tingut clar que, per a la seva pròpia supervivència, ha d'haver-hi un límit a l'explotació: després de dues guerres mundials, la pròpia escassesa de mà d'obra sana per a produir; avui –en una crisi de sobreproducció– la pròpia escassesa de mà d'obra per a consumir.

Però aquest límit a l'explotació que defineix la supervivència del sistema va canviant, es va traslladant d'un lloc a un altre a la recerca de mà d'obra més barata, de matèries primeres, de governs més permissius amb l'explotació de les seves gents i els seus recursos… va buscant les maneres de posar el llindar d'aquest límit en el punt més llunyà possible.

I en aquest córrer ràpid i globalitzat del capital dels últims anys del segle XX i la primera dècada del XXI, la classe treballadora europea s'ha desconcertat, s'ha desmobilitzat, està perdent la seva identitat com classe. Ha assumit en massa la seva condició de classe consumidora a crèdit i no sembla despertar ni amb la pròpia caiguda del flanc més feble –per virtual– del sistema, els seus mercats financers. Mercats que s'estan recomponent sense massa problema gràcies a les injeccions milionàries de diners públics dels diferents Estats més “poderosos”, és a dir, amb l'esforç una vegada més dels treballadors i treballadores que ara, en un nombre alarmant, ja no poden pagar els seus deutes per molt que baixi l'interès, però que col·laboren a saldar els deutes dels bancs amb els seus impostos.

L'interès bancari, serà aquest el llindar variable que marca el límit a l'explotació en les nostres socialdemocràcies? I el lloc de treball, ja no és el lloc per a forçar els límits? Sí, sembla ser el lloc on córrer el llindar cap al màxim de l'explotació com solució de la crisi econòmica.

Precisament en aquests dies, a Espanya, a Grècia, a França, governs d'esquerres i de dretes rumien reformes laborals com solució d'aquesta crisi orgànica del capitalisme. De nou, el poder posa sobre la taula el binomi crisi econòmica- reforma laboral, és a dir, la tensió capital-treball com eix de sortida als seus problemes a través de la rebaixa de drets laborals. Si tenen problemes de superproducció, ens proposen que la solució sigui baixar els costos d'aquesta. El capital crea ocupació només quan ho necessita per a produir i, quan no, en destrueix i ho intenta fer al menor cost possible. Per això, la seva demanda d'acomiadament lliure suposa un abaratament de la seva pròpia destrucció d'ocupació i no la manera de crear-lo.

La quadratura del cercle: per a combatre la seva crisi econòmica proposa l'acomiadament lliure i profecies vàries sobre la inviabilitat econòmica del sistema de Seguretat Social per culpa de les pensions de jubilació i l'augment de l'atur. I així l'economia millorarà per al capital, incentivant les subscripcions a plans de pensions privats i augmentant el nombre d'aturats que han estat acomiadats “perquè si” i gratis. I la classe treballadora com sortirà d'aquesta? Només amb baixades del tipus d'interès? I l'atur? I el sindicalisme?

Doble ‘si’: la re-conciliació

El capitalisme està en crisi perquè no pot créixer més, perquè destrueix la riquesa que hi ha. I, en aquest escenari, com sempre, necessitem un sindicat –un subjecte col·lectiu fort– que lluiti per un dret del treball resistent i un sistema de Seguretat Social potent que posin límit a l'explotació, a la destrucció de la riquesa amidada, en aquest cas, en destrucció de llocs de treball.

Però també necessitem un sindicat i un dret del treball que no funcionin només a la defensiva sinó que se situïn més enllà de la crisi –d'aquesta o de qualsevol altra–, amb força per a alliberar-se del pensament únic, de la por, i oferir eines jurídiques que facilitin tot allò que moltes dones i alguns homes estan ja inventant en el treball més enllà de l'ordre establert. Penso, per exemple, en el doble ‘sí’ que les dones d'avui estem dient a la maternitat i al treball, en les fórmules impensables que estem practicant perquè això sigui possible. I en el gran límit que es posa així a l'alienació quan en la relació de treball hi ha una mica innegociable –no mesurable en diners– i és que volem ser mares i, a més, treballar.

Així, posem sobre la taula i de manera inajornable –també per als homes– la reconciliació de la vida laboral i familiar, la reconciliació dels temps de vida i de treball, que la barbàrie del sistema capitalista patriarcal estan portant a l'espantall del no poder viure.

>>> Article extret del núm. 125 de la revista Diagonal