Violació de memòria

Un article de Víctor J. Sanz

Si cerques al diccionari "violació de domicili" et suggereix, després de les seves tres accepcions, l'expressió " violació de domicili" i diu literalment: Delicte que comet qui, sense habitar en ella, entra o es manté en casa aliena contra la voluntat del seu ocupant.

Des de la dreta espanyola es comet sistemàticament el delicte, i valgui l'expressió, de "violació de domicili de memòria", de la memòria de tants i tants milers d'espanyols que van ser represaliats durant, almenys, 36 anys de dictadura cruel i sanguinària. I això en el millor dels casos, això és, allà on les tropes feixistes van tardar més a trepitjar la democràcia.

La dreta espanyola passa o intenta ridiculitzar sistemàticament la importància de la memòria històrica. I els que estableixin més vergonya per això es llancen a reclamar la rehabilitació de la memòria dels seus morts; però quan els dius que sí, que també els seus morts, llavors es fan enrere i comencen a llançar pestes de qui pretenen recuperar memòries i cossos per les cunetes d'Espanya; cridant-los de tot menys bonic. Evidentment tenen menys morts, i tots en temps de guerra, i no és que això ho justifiqui, perquè barbaritats es van viure a tot arreu, però que dubte cap que, a mesura que s'apropava el final de la guerra, aquestes barbaritats eren més freqüents i més venjatives a les mans dels feixistes; encara que sol sigui per una simple i freda qüestió estadística que es redueix a què els feixistes antidemocràtics n'ocupaven més i més territori i que cada vegada quedaven menys enemics a qui treure's de sobre. Per tant, a aquests personatges de la dreta espanyola rància i florida, des d'aquí els dic, que sí, que els vostres morts, que vostres morts també, però els de la guerra, perquè de després, dels més de 36 anys de dictadura repressiva i assassina..., d'aquells anys no en tens ni un sol.

La memòria de qui van ser assassinats i sepultat pels pares de la constitució i gràcies a una amnistia interessada i malintencionada, aquesta memòria no pot ser oblidada, no pot ser violada, no pot ser insultada.

Van passar 36 anys represaliant ideologies democràtiques, aniquilant persones, fulminant una societat, acabant amb un somni i condemnant-lo durant generacions.

Van passar 36 anys explicant a tot el món la seva gesta salvadora (¿¿¿???), el seu moviment llibertador (¿¿¿???)

Van passar 36 anys escrivint les nostres memòries, aplanant-les, habitant en elles encara en contra de la voluntat dels seus legítims ocupants.

I després?, després van venir més i més mentides, perquè les explicaven els mateixos d'abans, perquè les escoltaven els mateixos de sempre, o el que quedava d'ells. Després van venir oblits, transfiguracions quasi divines (de ministre d'informació i turisme franquista a president d'honor d'un partit que es diu de centre); després van venir esperpèntiques declaracions de destacats dirigents (Mayor Oreja) que es negaven a condemnar el franquisme perquè "representava a un ampli sector de la població", encara que hagués assassinat o empresonat (o ambdues coses) a un altre ampli sector de la població; jo li pregunto, sr. Mayor Oreja: durant el règim feixista es podia no recolzar l'ideari oficial, sense que un acabés sota mig metre de terra? Després van venir moviments cap al centre, tan sol de paraula, perquè d'acció segueixen on estaven, a ells donant suport pels que hi havia i seguiran.

Ara, tenen el desvergonyiment (i això no significa que es "desfatxin", per a res), d'insultar als que es mostren perseverants i fins i tot tossuts, en trobar els seus éssers estimats, que van ser abduïts per un règim assassí i repressor de persones, drets i llibertats. Un règim exemple de lliberticidis, aquesta paraula que tant els omple la boca als dirigents pperos que curiosament no condemnen, ni condemnaran mai, aquell règim.

Quan es tracta altres violències condemnables, aquests personatges surten corrent a reclamar que tot el món les condemni, quan es parla d'aquella violència, aquests dirigents de la dreta espanyola es fan els despistats o es neguen sistemàticament a condemnar-la i, per a súmmum, critiquen amb ferocitat tots els que reclamem que la condemnin. És impressionant.

En qualsevol cas l'expressió admesa pel diccionari de la Rae, "violació de domicili" per si mateixa, potser convingui a l'ideal republicà que va veure aplanada la seva "casa" en contra de la seva voluntat, fins i tot que es va tornar d'un color vermell viu, vermell mort, vermell sang, vermell i grog.

Oració per la memòria:
Al feixisme espanyol, "em dols" el cap. Als Que creiem en la llibertat d'uns i d'altres; d'ara, de després i d'ABANS, "ens dols" el cap. No ens deixis seguir en la dictadura, i deslliura'ns de rancis feixismes, "ens dols" el cap. Es faci la llibertat, fins i tot en contra de la teva voluntat, "ens dols" el cap. Es faci sense sang, sense oblits, "ens dols" el cap. Faci's la MEMÒRIA. Faci's.

En fi, després de tot, pot ser que no siguin més que impressions meves.

>>>> Article extret de Kaosenlared. Font: impresionesmias.com