Després del 29-S, referèndum reprobatori i ruptura
La gravetat de la contrarreforma laboral i social en marxa i l'empara donada a la mateixa per la majoria dels partits ha deixat a la ciutadania espanyola sense veritable representació política, atès que aquestes formacions han permès aprovar unes mesures antisocials que no explicitaven els programes amb que van concórrer a les eleccions.
Davant aquesta situació, que de consumar-se significaria un cop antidemocràtic des de les pròpies institucions, després de la mobilització del 29-S caldrà anar cap a un referèndum reprobatori per a derogar aquesta “decisió política d'especial transcendència” (art.82 de la CE). Només així, denunciant el segrest de la “voluntat popular” (art.6 de la CE) i la conculcació d'aquest “ordre econòmic i social just” que propugna en el seu preàmbul la Constitució, el poble podrà recuperar la sobirania que la pràctica del consens li ha robat.
Amb aquesta última traïció al poble, la llosa de la transició, aquest bonic conte xinès amb el qual ens han estat bressolant durant dècades, està a prendre vent. Encara més, amenaça amb desplomar-se sobre els caps dels seus promotors, i això en el moment més inoportú per als seus interessos. Quan els que ens governen anhelen un “anem tots junts i jo el primer per la senda de la Constitució”, aquell altre acudit amb que el lliberticida de Fernando VII va enlluernar als seus, per a frenar el desastre del sistema: atur massiu, crisi sistèmica, descrèdit de la classe política, inestabilitat dinàstica per la malaltia del rei, assetjament marroquí a Ceuta i Melilla, aïllament social dels partits majoritaris, cisma sord en el PSOE, corrupció generalitzada en l'administració, emergència sobieranista a destra i sinistra, fracàs del projecte europeu en tots els ordres, punxada del socorregut monstre del terrorisme com primera preocupació dels ciutadans, desengany de la Llei de Memòria Històrica, etc.
Tot això just en el moment d'igualar-se l'actual període de democràcia vigilada amb el temps que va durar la dictadura cívico-militar-colpista. El 2011 seran 36 anys, els mateixos que va haver-hi de brutal franquisme (1939-1975), els que complirà el règim nominal de llibertats i l'Estat de dret (1975-2011). Llarga espera, infinita paciència, si tenim en compte que molts dels vells problemes encara no s'han resolt (aquí segueix l'església sota pal·li, per exemple) i uns altres fins i tot, els que afecten al món del treball, s'han agreujat.
En aquest lapse de temps, dues generacions llargues pel mig, el país ha canviat materialment una monstruositat. El que vol dir que l'economia ha engreixat la transformació física del territori, el nivell de consum i altres avanços directament relacionats amb el creixement econòmic fins a pujar a Espanya a l'actual novè lloc del rànquing de nacions industrials. Però en el camp democràtic, ètic, intel·lectual i social aquest canvi no ha tingut tot just consistència, encara que la bombolla del desarrollisme voraç i la instrumentació dels mitjans de comunicació pel poder hagin aconseguit maquillar aquesta lletja realitat oferint la seva cara menys odiosa.
Una suposada prosperitat -la lliga de campions, Espanya va bé i altres rucades- que la crisi vigent ha fulminat deixant-la en pilotes per a mostrar en el seu lloc un desolador panorama on tota desigualtat té seient. Ho certifiquen les estadístiques oficials. Progressem denodadament cap al 21% d'atur, el doble de la Unió Europea (UE). Tenim un 42% d'atur juvenil, bastant més del doble de l'estàndard continental, i una xifra similar entre la col·lapsada població universitària, el que suposa una espècie d'eutanàsia per a una ciutadania principiant en teoria cridada a construir el nostre futur. Altre 20% d'espanyols es troba en el llindar de la pobresa segons els ràtios oficials de renda disponible. I estudis recents del CIS assenyalen que des dels anys setanta, coincidint amb l'inici de la afamada transició, l'escalafó social s'ha detingut i la recomanació i l'origen social, no el mèrit ni la capacitat, persisteixen com factors determinants per a prosperar en societat (llaurar-se un avenir, que es deia).
Tot això al mateix temps que ostentem el lideratge europeu en nombre de presos per habitant i, en l'extrem oposat, la gran banca acapara el podi de la rendibilitat de tot el sistema financer de la UE, sent al mateix temps la institució de crèdit que presta els serveis més cars d'Europa. Però al marge d'aquest radiant avenir que sempre està per-venir, on millor s'ha palpat la torva naturalesa del cridat “esperit de la transició” ha estat en l'encriptat d'alguns “obituaris” que ha publicat la premsa en els últims mesos.
Especialment reveladors de la impostura dominant van ser les necrològiques del diari El País, cada vegada més convertit en el bunker del consens cañí, reivindicant la figura i la trajectòria de franquistes de tota la vida com Juan Antonio Samaranch i Carlos Mendo, dos dinosaures del Moviment Nacional-Partit Únic que van passar de l'obediència deguda al dictador a ponderar les excel·lències de la nova democràcia sobrevinguda. Perquè el singular del cas no ha estat aquest exercici de desmemoria jugant-se la vida i l'exaltació de l'indecent continuisme que aquestes cròniques comporten, sinó que aquestes jaculatòries i els seus consegüents avals han estat perpetrades per gents amb una suposada trajectòria antifranquista, visualitzant en aquest “avui per tu i demà per mi” l'essència mateixa d'una transició lampedusiana que va consistir que les víctimes demanessin perdó als botxins canviant una mica perquè tot seguís igual.
Al contrari precisament del que s'argumenta amb ferotgia a l'hora de la reparació integra de la memòria milers d'espanyols que jeuen en les cunetes dels camins per oposar-se a Franco i la seva cort dels miracles. Llegeixin, llegeixin, aquestes peces mestres i trobaran en elles el principi actiu sobre el qual es va basar la transició que ara declina buida de legitimitat. Entre les seves línies es diuen algunes veritats que en la contesa diària s'oculten pertinaçment. Per exemple, les primeres eleccions “democràtiques” de 1977, considerades per la iconografia oficial com el punt d'arrencada de la reforma, queden allí qüestionades al llegir en el obituari a Carlos Hugo de Borbó Parma que a formacions com el Partit Carlista i Esquerra Republicana de Catalunya les hi va prohibir concórrer a aquests comicis “constituents”. I també sobre l'any talismà del 77, en aquest cas referida a la igualment publicitada Llei d'Amnistia, en una altra ressenya hem pogut llegir que la mesura de gràcia va suposar el generós perdó per a uns i per a uns altres, vermells i blaus, víctimes i botxins, i, mira per on !, que per a verificar-lo es van cancel·lar els antecedents polítics i penals dels uns i els altres.
És a dir, que al seu conjur, taxant per la mateixa rasadora a colpistes i a demòcrates, es va destruir legalment el rastre documental que algun dia podria servir per a asseure en els tribunals als que van organitzar i van practicar la caça i repressió del bàndol republicà. Quan es perceben els primers símptomes per a la ruptura democràtica, l'última trinxera dels canonistes de la transició, la consigna que repeteixen els Pérez Reverte, Martínez Reverte, Leguina, Santos Juliá i altres, és “tots van ser uns fills de puta”, i aquí pau i després glòria. No obstant això, aquesta recepta miraculosa es descarta per a saldar el tema d'ETA. En el cas del conflicte basc, els de la lleialtat constitucional exigeixen responsabilitats abans que perdó, oblit i reconciliació. Perquè si apliquessin la fórmula d'una transició format Arca de Noé, que va servir per a evitar el diluvi de la ruptura democràtica, haurien de legitimar l'existència política de partits independentistes amb arrelament popular. I això seria una derrota que el sistema no es pot permetre.
Per això és tan important que la contundent vaga general del 29-S sumi i segueixi, desbordant la tebiesa dels sindicats majoritaris, però sense despenjar-nos de les seves bases, la gent del carrer i la ciutadania. Acumulant forces. No estem davant una mobilització més contra les mesures antisocials decretades unilateralment pel govern. Si no es reacciona massivament haurem contribuït a consumar el nostre propi suïcidi polític. Qui calla, atorga. Cal parar la involució que s'acosta amb una bateria de protestes que vagi des de la vaga general al referèndum derogatori i obri un procés realment constituent. El macabre joc de PSOE i PP, el poli bo i el poli dolent, altra vegada votant junts contra la revisió de les sentències del franquisme, la renovació del Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble, i aplaudint les deportacions de Sarkozy, només acabarà quan enfoquem el camí que porta a la ruptura democràtica.
Rafael Cid