El FMI no aconsegueix parar la guerra de divises entre potències
El FMI no aconsegueix parar la guerra de divises entre potències
Xina, EUA, Japó, Gran Bretanya, Brasil, Xile... Els principals actors econòmics mundials s'han embarcat en una guerra per mantenir un baix valor de les seves monedes i afavorir així les seves exportacions. La denominada «guerra de divises» ha fet saltar l'alarma davant de la possibilitat que tots perdin en un escenari de crisi. La cimera del FMI i el Banc Mundial del cap de setmana ha barrejat retrets mutus i crides a la cooperació.
Pablo R. ARETXABALETA | GASTEIZ
GARA
La sortida de la crisi és estreta i llarga. I els estats tenen pressa per sortir. El problema és que en aquesta urgència s'ha imposat el salvi es qui pugui i hi ha colzades per col·locar-se a primera fila. Lluny de les contínues crides a les solucions globals i a allunyar-se del proteccionisme, la pràctica dels governs segueix la línia de donar preferència a les sortides particulars. L'últim episodi és la guerra de divises que han desencadenat alhora que alerten del perillós d'utilitzar les monedes com arma.
Molts estats donen per esgotat el camí dels estímuls fiscals per fomentar el consum intern. A més, han començat a aplicar ajusts que no faciliten que els seus ciutadans siguin els que impulsin la demanda. Així que miren cap a les seves exportacions per poder sostenir el creixement econòmic. I per impulsar-les necessiten una moneda feble. Però és complicat que tots els països impulsin aquesta política alhora. D'allà les crítiques entrecreuades perquè sigui l'altre el que cedeixi.
Pressió sobre la Xina
Fins ara, i en la cimera|cim del G-7 d'aquest cap de setmana, ha estat Xina el centre de les acusacions per mantenir el iuan infravalorat, però ja no és només el gegant asiàtic que fomenta aquesta política.
Fa ja diversos anys que escolta les demandes dels Estats Units i la Unió Europea per a que revaluï el iuan. Fins ara ha mantingut una cotització controlada i només recentment ha permès una fluctuació mínima vinculada a una cistella de divises. Però Estats Units vol més. Acusa la Xina d'impulsar d'aquesta manera les seves exportacions i aconseguir així creixements per sobre del 9% del PIB a l'any. Amb la crisi, nous actors s'han afegit des dels països emergents a la utilització de les seves divises, com Tailàndia, Corea del Sud o el Brasil. Xile també estudia aquesta possibilitat.
Però són també els països més rics els que intervenen per defensar les seves exportacions. L'alarma que ha arribat a alertar del risc de «guerra de divises» ha saltat amb la intervenció de Japó, que continua embardissat en la lluita contra la deflació. El ministre de finances de Japó, Yoshihiko Noda, va defensar el divendres, en el plenari de l'Assemblea Anual del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial, la decisió del seu Govern d'intervenir als mercats per abaratir el ien, una cosa necessària, va dir, «per reactivar el creixement i lluitar contra la deflació».
El mes passat el Japó va intervenir per primera vegada en sis anys en el mercat de divises per frenar la pujada de ien, després que la moneda arribés a tocar la posició més alta contra el dòlar en els últims 15 anys. Mantenir els seus tipus pràcticament a zero també és una injecció de liquiditat que baixa el valor de la seva moneda. «La deflació fa que els tipus d'interès siguin alts, i desanima els inversors a invertir en tecnologia a mitjà termini. A més, les llars no perceben millores perquè els seus ingressos nominals han caigut, malgrat que els seus ingressos reals han crescut», va justificar Noda. En aquestes circumstàncies, va dir el japonès, el «Govern va prendre totes les mesures que siguin necessàries per lluitar amb aquesta situació», amb plena disposició a intervenir en els mercats. La intervenció del primer ministre mostra que ja ningú no es vol quedar enrere. I qui més critiquen tampoc ho fan. Estats Units també porta temps amb un dòlar feble davant l'euro, una situació mantinguda amb els tipus d'interès fregant el 0%, injectant liquiditat, és a dir, amb la màquina de fer bitllets de la Reserva Federals, i amb les mesures d'estímul que manté quan altres països les han començat a retirar.
Com aprecia l'economista Joseph Stiglitz, Estats Units es posiciona en contra d'intervenir al mercat de divises, però la seva política monetària té a la pràctica les mateixes conseqüències que la xinesa. El president del banc central brasiler, Henrique Meirelles defineix així la situació. «El dòlar s'està debilitant a causa de les mesures adoptades per lluitar contra la crisi, l'euro no s'està debilitant tant a causa dels seus propis problemes i la Xina està fent que la seva divisa es debiliti davant el dòlar».
Xina i Europa
L'escàs valor d'aquestes monedes porta els diners dels inversors cap als emergents. El Brasil ha amenaçat amb intervenir al seu torn per impedir la revaluació de la seva moneda, el real, i dilluns va duplicar l'impost que grava les compres estrangeres dels seus bons en un intent de reduir el sobtat flux de fons (des de principis de 2009 el real s'havia revalorat un 30%). En les setmanes prèvies a la cimera del G-7, Europa ha portat al veu cantant de les crítiques contra la Xina. El president de la Comissió Europea, José Manuel Barroso, va exigir al primer ministre xinès, Wen Jiabao, en la seva visita a Europa, una «àmplia i ordenada apreciació del iuan» per evitar danyar a la recuperació econòmica de l'UE que, com a principal mercat de les exportacions xineses, també afectaria negativament el gegant asiàtic.
No obstant això, Wen va afirmar que «els líders polítics i empresarials europeus no haurien d'unir-se al cor de pressió per aconseguir una apreciació del iuan» perquè permeti una major flotació de la seva moneda ja que, segons el seu parer, una apreciació podria provocar una crisi en el gegant asiàtic, amb la pèrdua de milers d'ocupacions|usos i un «desastre» per a l'economia mundial. En el cas europeu, el comerç bilateral amb la Xina s'ha triplicat entre 2000 i 2009, un període en què el dèficit comercial amb el gegant asiàtic s'ha incrementat des dels 49.000 fins als 133.000 milions d'euros, després d'assolir un bec|pic de 170.000 milions el 2008 (any de l'esclat de la crisi), segons assenyala l'agència Efe.
Lligalls a l'euro
La Unió Europea és qui més problemes té per a aquest tipus d'intervenció. L'euro es troba en l'actualitat en els seus valors màxims en vuit mesos i es canvia a uns 1,40 dòlars, després d'una forta apreciació en les últimes setmanes.
La Xina finança
Però l'avantatge competitiu de la Xina amb la seva política de iuan barat és el que ha permès, alhora, que hagi sostingut les economies dels seus competidors. La Xina és el principal posseïdor de dòlars i deute nord-americà. Així, doncs és qui finança a EUA, però també a Europa en un moment en què els estats busquen compradors per al seu deute. «Comprem una important quantitat de bons europeus en l'època més difícil, entre ells de Grècia, Irlanda, Espanya, Portugal i Itàlia,» va dir el primer ministre xinès Wen Jiabao, qui va repetir que continuarà amb aquesta política mentre «els països de l'euro tinguin problemes».
Al seu torn, també això suposa una dependència per a Xina, que tindria seriosos problemes en cas d'una recessió als països que ajuda financerament.
Segons l'especulador George Soros, és Xina qui decideix realment l'esdevenir de les divises i quan no va intervenir sobre l'euro, va caure fins als 1,20 dòlars, moment en què les seves compres van revertir la caiguda.
Una altra de les conseqüències de les divises barates és la fugida de les inversions cap a l'or, en màxims històrics, per sobre dels 1.300 dòlars per unça; el petroli, per sobre dels 84 dòlars el barril malgrat la crisi; el blat, la soja o el blat de moro.
Font: Gara