CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els miners xilens: solidaritat fictícia en la terra del “campi qui pugui”

Diumenge, 17 octubre, 2010

jpg_pepetono1.jpg

Com milions d’altres persones, vaig sentir una alegria enorme al veure que els miners atrapats en la mina San José a Xile van sortir amb vida del seu angoixant i claustrofòbic tancament, a què van ser condemnats per quasi 70 dies gràcies a la negligència dels empresaris miners. No vaig poder sinó emocionar-me de veure que aquesta terrible història d’angoixa i patiment arribava a un final feliç i que les llàgrimes es van transformar en explosions de rialles. Però al mateix temps, junt amb l’alegria per veure a aquests 33 condemnats tornar a la vida, no vaig deixar de sentir una mescla de repulsió i ràbia per l’espectacle muntat pels mateixos soterradors d’aquests homes. No vull sonar a desbaratafestes, però quan es calmi la natural eufòria que embarga al país, hi haurà moltes preguntes que fer-se.

La primera és que encara que el govern intenti treure desvergonyidament dividends polítics d’aquest miracle de que hagin quedat amb vida sepultats per tones de roca a 700 metres de profunditat, la realitat és que en primer lloc no haurien d’haver sigut sepultats! Aquesta mina havia sigut clausurada per qüestions de seguretat i va tornar a obrir precisament per la política del govern que sacrifica la seguretat i la vida dels obrers per a benefici d’una casta d’empresaris. A més, en moments en què tant govern i empresaris els donaven per morts, va ser la tenacitat dels propis miners, dels seus propis companys que van aportar informació i experiència, i que no van permetre que es frenés la recerca fins a trobar-los. Que els miners estiguin amb vida, no és per obra i gràcia del govern de Piñera, sinó que gràcies a la perseverança dels obrers que van pressionar perquè el rescat es portés a terme, i gràcies a la perícia dels propis miners que van saber com manejar la seva situació en el subsòl. Si fos pel govern i els empresaris, aquests miners haurien estat oblidats i abandonats com centenars d'altres obrers que anualment són oblidats i abandonats quan moren en accidents laborals, la immensa majoria prevenibles.

jpg_id2173.jpgPerò quan van arribar les càmeres, immediatament canvia aquesta indiferència, per una preocupació quasi febril i el país i les seves classes dirigents són posseïts per la síndrome Teletón, pel somriure assajat davant de les càmeres pels abraços entre víctimes i botxins. Aquesta és la solidaritat de l’engany, perquè no ens oblidem que vivim en un país tremendament poc solidari, un país on preval la lògica del salvi’s qui pugui imposada a sang i foc per quasi quatre dècades d’orgia neoliberal. Solidaritat de l'engany perquè és una solidaritat que s'utilitza per profit propi: per augmentar els índexs de popularitat, per fer propaganda i màrqueting, per treure capital polític. Apple els regalarà I-pods, Farkas els tira cinc milions a cada un, altres els ofereixen vacances a les illes gregues, altres els portaran a veure partits del Reial Madrid i del Manchester United, un polític de tercera categoria (que incidentalment és el president ) es fa fotografies amb ells ... cadascú els fa servir de la manera més descarada per fer propaganda al seu producte, al seu club esportiu, al seu país, al seu govern. No deixo de sentir un mal gust a la boca en percebre com se'ls segueix explotant de semblant manera.

A tal grau arriba la manipulació, que Piñera crida al món a recordar a Xile com el país del rescat i a oblidar-se de la dictadura de Pinochet: la que ho va fer multimilionari, amb riqueses més enllà del que la immensa majoria del món pot imaginar. Pensem quina seria la reacció del món si la canceller alemanya Angela Merkel demanara al món oblidar-se de Hitler. No puc deixar de sentir una fonda repugnància davant d’aquest oportunisme tan vil. Però no em sorprèn. Mal que mal, és part del projecte del bloc dominant de netejar el “pecat original” de la nostra exemplar democràcia, d’oblidar el “lapsus” autoritari-dictatorial que va ofegar en sang les esperances de tres generacions de xilens, part d’aquesta amnèsia col·lectiva imposada pels amos del país. Aquesta no va ser sinó una altra oportunitat més per a insistir el que ens vénen insistint fa vint anys.

El nostre és un país que viu de ficcions, i no deixa de cridar l’atenció el format de Reality Show de tot aquest rescat, un reality show en el qual, per descomptat, es va incloure la nota picant d’amants i altres escàndols per a entretindre al populatxo. Un Reality Show en el qual es van esborrar les raons d’aquesta tragèdia, la causa que aquests homes hagin sigut sepultats: un model econòmic que busca obtindre el màxim de guanys al menor cost possible. Un model que està portant subcontractistes, treballadors en condicions de precarietat terribles, a les mines i altres faenes a fer labors de risc que en no pocs casos es cobren les seves vides, mentre els seus patrons amassen enormes fortunes. 

Aquesta no és sinó solidaritat fictícia, aquesta solidaritat que existeix davant de les càmeres, davant de la faràndula, però que desapareix en la interacció anònima i quotidiana de les nostres grises ciutats. Aquesta solidaritat fictícia es distribueix com una aspirina per a alimentar la imatge unflada que tenim de nosaltres mateixos. Però abans que res, és una solidaritat fictícia perquè aquesta solidaritat entre el sepultat i el soterrador desapareix enmig del mar de desigualtats d’un país on ni la societat ni l’economia tenen a la solidaritat com el seu eix rector. Un exemple: mentre tot el món ofereix contractes milionaris als obrers, la seva empresa es nega a pagar-los el sou pel temps que van passar sota terra. Estant els miners forrats en plata, segurament ni tan sols els importarà rebre aquesta misèria de sou, però hi ha milers d’altres obrers menys afortunats que llangueixen a l'Hospital del Treballador davant de la indiferència empresarial sense sou mentre estan incapacitats de treballar. Això és el capitalisme.

No ens oblidem que en aquest país van morir 439 treballadors el 2009 en diferents accidents laborals i amb ells no hi ha solidaritat. Perquè a ells sí que se’ls pot portar la mina, o el camí, o la mar, o l’obra, davant de la mirada indiferent de les autoritats i d’una casta empresarial criminal. 439 éssers humans que tenen el mateix talent, el mateix dret a viure, a riure, a gaudir a plenitud de tot el millor de la vida que els 33 miners que recentment han tornat a la vida.

Per això vaig tindre molts sentiments trobats amb el rescat i amb la cobertura que aquest va rebre. Perquè més enllà de l’alegria que sentim tots per la sort que aquests obrers sortissin amb vida, més enllà de tant somriure plàstic dels durs de la faràndula, de tantes visites i abraços presidencials, més enllà de tanta “generositat” demostrada davant de les càmeres per les empreses (o més aviat, pels seus departaments de màrqueting), no deixo de pensar en els milers de desafortunats que són anualment sacrificats a l'altar del guany dels empresaris i per als quals no existeix sinó indiferència. No puc deixar de pensar que si aquests mateixos obrers s'haguessin organitzat per a no permetre que es treballés en condicions precàries i insegures, d'haver-se resistit a ser sepultats, haurien estat tractats com a delinqüents. No puc deixar de pensar en un país que es diu solidari, però que va permetre, en aquest mateix lapse de temps, que 32 presos polítics maputxe, inclosos menors d'edat considerats "terroristes", veiessin consumir el seu organisme en una vaga de fam que se invisibilitza davant la premsa internacional i que va ser tractada amb un paternalisme monstruós per part del govern. No puc deixar de pensar en res d'això, tot i que senti una immensa alegria per veure els miners tornar a la vida.

País hipòcrita, país de merda.

José Antonio Gutiérrez D.
15 d’Octubre, 2010 


Article original en castellà: http://www.anarkismo.net/article/17812|http://www.anarkismo.net/article/17812


[*Nota de la redacció:*] José Antonio Gutiérrez Danton és investigador i analista del "Latin American Solidarity Centre|http://www.lasc.ie/" d’Irlanda, militant llibertari natural de Xile, col.labora amb el Frente de Estudiantes Libertarios|http://www.fel-chile.org. Actualment resident a Irlanda, milita en l’organització Workers Solidarity Movement (WSM)|http://www.wsm.ie/. Participa en la publicació de Santiago "Hombre y Sociedad" i contribueix habitualment en el portal web www.anarkismo.net|http://www.anarkismo.net/