Claus de l’ofensiva internacional contra les pensions i les condicions de treball

Les protestes a França obren un escenari polític que l'autor equipara amb la situació que es va donar a Europa durant els anys ‘20 .

Les actuals protestes i manifestacions, no només a França sinó en altres països, podrien indicar que s'està arribant novament a la convergència dels anys ‘20 entre les condicions objectives d'un sistema esgotat, que ha posat en evidència les seves contradiccions insuperables, i el fet que s'està aprofundint en la gent la consciència de la injustícia social inherent al sistema.

Els benpensants critiquen als joves perquè participen en les protestes a França, però aquests tenen bones raons per a inquietar-se: amb un mercat de treball restringit que genera desocupació, la proposta governamental de retardar l'edat de la jubilació saturarà més encara el mercat de treball i impedirà a bona part de les noves generacions obtenir una primera ocupació.

Memòria: tornada als anys ‘20

La primera revolució industrial (el maquinisme que va permetre el pas del treball artesanal a la manufactura) va produir dos resultats fonamentals: el sorgiment del proletariat industrial i un enorme augment de la productivitat del treball. Primer no va haver-hi límits en les jornades laborals: homes, dones i nens treballaven 16 o 18 hores diàries, no hi havia descans setmanal ni vacances i menys encara jubilacions.

Però el nou proletariat va començar a resistir i exigir millors condicions de treball. Aquest moviment va culminar en el decenni de 1920 quan les lluites dels treballadors, ajudades pel temor dels capitalistes a l'exemple de la Revolució d'Octubre a Rússia, van assolir la jornada setmanal de 48 hores. Això va respondre a la convergència de dos factors: l'augment de la productivitat, que permetia satisfer les demandes del mercat amb menys temps de treball, i la lluita dels treballadors per a millorar les seves condicions de treball.

Amb el fordisme va augmentar la intensitat del treball, com mostra agudament Chaplin a "Temps Moderns". Des de llavors la jornada de treball es va mantenir estable, encara que va disminuir la jornada anual com resultat de les vacances més perllongades i en alguns països va disminuir també la jornada setmanal. A això es va unir que, amb la revolució cientificotècnica, la productivitat del treball va augmentar vertiginosament, el que, per altra banda, va donar lloc al toyotismoe o just in time. Per exemple, segons les estadístiques oficials del Institut national de la statistique et des études économiques (INSEE) una hora de treball assalariat a França era el 2004 23 vegades més productiva que el 1975.

La lògica que es va imposar en els anys '20 indica que, si per a satisfer la demanda del mercat consumidor (“d'actius” i de “passius”) fa falta menys temps de treball, correspon disminuir aquest: la jornada diària, setmanal i anual. I també el temps total de la vida anomenada activa, avançant i no retardant l'edat de la jubilació. Perquè, encara que els actius siguin relativament cada vegada menys en proporció als jubilats, el pastís a repartir creix més ràpidament. L'argument demogràfic (la població envelleix, augmenta l'esperança de vida) és llavors insostenible. La qüestió és com es reparteix aquest pastís.

Les elits político-econòmiques, amb el seu seguici d'economistes, “politòlegs” i altres “especialistes” presenten com inevitables polítiques socials injustes i econòmicament irracionals. En realitat, no fan altra cosa que defensar aferrissadfament la taxa de guany (o taxa d'explotació) dels patrons. L'aspecte financer és secundari o simplement un pretext.

L'arrel del problema és que l'estat actual de desenvolupament de les forces productives i el formidable increment de la productivitat del treball podrien permetre estar en el llindar de la societat que va albirar Marx fa més d'un segle i mig: l'ésser humà alliberat de la necessitat de bona part dels treballs físics i del treball alienat, i disposant de més temps lliure (durant la seva vida activa i jubilant-se abans) per a dedicar-lo a la seva realització personal. Però l'alliberament del ésser humà està en contradicció amb l'essència mateixa del sistema capitalista, basat en l'opressió i l'explotació dels éssers humans.

Per això, quan el que caldria fer en funció de l'augment de la productivitat, seria disminuir el temps de treball (el que permetria crear noves ocupacions) i augmentar els salaris i les pensions, els amos del poder, amb el pretext de combatre la crisi i la desocupació i de “salvar” la Seguretat Social, congelen o disminuïxen els salaris, augmenten la jornada de treball, introduïxen la “flexibilitat laboral”, augmenten l'edat de la jubilació i reduïxen les pensions.

Aquesta és la paradoxa de la societat contemporània, en la qual, mentre una ínfima minoria manté confiscat el poder i acumula riqueses fins a l'obscenitat (inclusivament i encara més en temps de crisi) les necessitats mínimes de bona part de la població mundial romanen insatisfetes i els resulten inassolibles les seves legítimes aspiracions materials i espirituals.

TREBALLAR MÉS PER A VIURE PITJOR

Productivitat

En els últims anys, malgrat que ha augmentat la productivitat, també ha augmentat la intensitat del treball amb el “toyotisme” (o just in time: producció del necessari en funció de la demanda de cada moment evitant l'acumulació d'estocs de mercaderies) i amb la flexibilitat laboral. Aquesta tendència a l'augment de la jornada de treball s'accentua a causa de la necessitat que té molta gent de treballar més temps a fi de guanyar el mínim necessari per a sobreviure.

Privatització

El FMI aconsella la privatització per a resoldre els problemes financers de la Seguretat Social. Però aquesta privatització margina als treballadors amb menors ingressos, és a dir, als més necessitats, a causa de que les cotitzacions són molt elevades. Això és més notori en els països on els salaris són de per si mateix baixos. A més, l'avenir dels sistemes privats és incert i els treballadors que pertanyen a ells corren el risc de trobar-se en el futur sense protecció.

>>> Alejandro Teitelbaum és advocat i diplomat en Relacions Econòmiques Internacionals de la Universitat de Paris I. Article extret del núm. 136 de la revista Diagonal.